Les meves lectures, els meus treballs acadèmics i algunes reflexions relacionades amb diferents branques de la lingüística o de la literatura. …O qualsevol altre tema que em desperti la curiositat.

Reflexió

Jaume Reixach i la campanya “Jo no t’espero”

M’han sorprès les declaracions d’en Jaume Reixach, capellà i escriptor, en una entrevista que li va fer VilaWeb TV i que surt en portada avui, dia 04/11/10. Sobre la visita del papa a Barcelona el proper cap de setmana, Jaume Reixach, representant el col·lectiu cristià Església Plural, “opina que la visita no deixa de ser una operació de marketing i que en lloc d’això caldria fomentar la relació entre el Vaticà i l’Església del nostre país d’una manera més directa”, fent servir les paraules de la mateixa periodista.

Vet aquí la transcripció que he fet de les diferents intervencions d’en Jaume Reixach:

No sóc partidari d’aquests viatges papals fastuosos que porten implícit, ja, un bany de multituds provocat sens dubte tant pels mitjans com pels mecanismes de la mateixa Església, perquè no se’n treu cap més fruit que no sigui una certa publicitat, i jo ni de la religió catòlica ni de cap religió sóc partidari de publicitat. La religió es viu, i avui dia no fa falta ni tan sols fer proselitisme perquè hi ha informació a tots els llocs, si algú tingués desitjos de conèixer, de saber o en el millor dels casos de convertir-se. La visita del papa només la concebo com a visita pastoral.

L’església universal és una multinacional d’esglésies locals, i qui hi aporta els feligresos i qui viu els problemes són els capellans de parròquia. Si estan degudament representats en una visita del papa, no automàticament representats pel bisbe perquè el bisbe no l’hem triat nosaltres, no hi ha cap procés democràtic en aquí, que com a mínim hi fos aquesta representació, aleshores això deixaria un fruit i prou que es comentaria, tant les declaracions del papa com els acords als quals s’hagués arribat, un dels quals seria per exemple el reconeixement de les diòcesis catalanes formant part d’un sol arquebisbat que podria ser el de Barcelona cap i casal de Catalunya.

A mi em sembla desorbitat. És a dir, que el papa estigui a dintre d’una basílica no fa necessari que quatre carrers hagin de quedar acordonats, que tota la ciutat se n’hagi de ressentir. Estem a l’època de la laïcitat. Estem a l’època de la democràcia. I això no vol dir que la religió hagi de viure només de portes endintre — que tant de bo fos capaç de fer-ho, perquè la religió creix en profunditat, i està creixent externament, i creix externament, converteix la gent religiosa en fanàtics, en fanatisme, en fonamentalisme. Ho veiem en els països musulmans però ho veiem també aquí. Aquesta competència que hi ha, és a dir, aquest voler enlluernar amb la visita del papa de tal manera que els reis i les autoritats… això forma part de la teologia del segle XII, de Sant Tomàs.

Aprofito per fer-ne 5 cèntims dels arguments sobre els quals s’articula l’activitat de la campanya “Jo no t’espero”. Segons el seu portaveu (i fent servir les seves paraules, marcades per les cometes), la campanya es basa en dos grans blocs:

  1. Catalunya es caracteritza per l’existència d’una “pluralitat d’opcions de consciència, d’entendre la vida, la transcendència, l’espiritualitat, i cap religió, cap moral privada, pot aspirar a monopolitzar l’espai públic i presentar-se com a única”.
  2. Es qüestiona el Principi de la laïcitat que separa l’Església de l’Estat, ja que al cap de 3o anys de democràcia l’Església catòlica continua gaudint de privilegis que deriven d’un concordat entre el Vaticà i l’Estat espanyol. Es posa de manifest, a més a més, que la visita del papa inclou un component privat –la sacralització del temple– i que, per tant, el viatge no hauria d’estar sufragat per tota la societat (a través dels impostos), sinó per la mateixa Església catòlica. S’acusa la confusió entre ser cap d’Estat i líder religiós.

A paraules nècies… orelles sordes?

Inspirat per la resposta que l’Eduardo va fer a l’entrada d’en Duran i Lleida El català del cardenal Bertone:

Em posa una mica nerviós aquesta retòrica que consisteix a transformar un problema en un tòpic comparant-lo sempre amb altres problemes de molt més greus. Em refereixo a discursos del tipus “jo no hi tinc res en contra… però ara no és el moment: ara hem de parlar de l’atur / de la fam al món / de la inseguretat al carrer / de la crisi / …del Barça!”… Aquesta forma educada de dir (sense dir-ho!) que l’estat de salud de la llengua catalana importa… però tampoc no importa tant (!), em té bastant fart.

No em canso de dir que una llengua no és tan sols un instrument utilitari. Una llengua és el suport natural de la comunicació, és cert, però és molt més que això: és PATRIMONI. És el reflex d’una cultura diferenciada, d’una forma d’entendre i concebre la vida i la societat, és una impremta de la història… Una llengua és, literalment, una meravella de la naturalesa que, per la seva fragilitat, hauria d’estar protegida, de la mateixa forma que protegim les ruïnes de les vil·les antigues o les espècies en extinció. La diferència entre les ruïnes, les espècies i les llengües és que mentre les dues primeres es poden preservar en els museus, les llengües no. Quan no tenen parlants, moren, així de senzill, així d’absurd. Sort en tenim que la màquina de l’Estat-nació espanyol al llarg dels segles ha estat força incompetent perquè, si no, al català li hauria passat el mateix que a l’occità a França… Però, tot i així, déu n’hi do: el gallec s’ha convertit en una anècdota exòtica i rural, l’euskara està moribund, l’asturià no existeix, el català a València ha desaparegut en moltíssims indrets d’on era natural i avui dia està condemnat socialment… I el català a Catalunya també està molt lluny de funcionar com una llengua normal, en tots els seus registres (preguntem-nos, per exemple, per què els insults i els renecs en català fan riure…) i en tots els contextos (potser sí que hi ha reductes de catalanisme a algunes universitats, però el dia que comences a treballar en una multinacional en plena Barcelona, que no se t’acudeixi d’intervenir en català en una reunió!…).

Em fa gràcia, doncs, que després es parli d’odi al castellà o a Espanya per part dels catalans… Tan simples són els catalans? Tan emocionalment primaris? Tan difícil és posar-se a la seva pell??…


El surrealisme plurilingüe

Aquest vespre, a la recepció d’un restaurant de l’Eixample, a Barcelona.

‒ Jo li dic: «Voldria demanar taula. És aquí?»

‒ Ell em diu: «Eh… Perdón

‒ Jo li dic: «Per demanar taula, és aquí?»

‒ Ell em diu: «Deve parlare con il mio partner [bla, bla, bla] mettere in lista d’attesa [bla, bla, bla]…»

‒ Jo li dic: «Ah… d’acord.»

‒ Jo li dic: «Así que eres italiano?»

‒ Ell em diu: «No, pero estuve un tiempo en Italia y aprendí el idioma.»

[?!]


La Regla d’Or

El jueu Tobit, a punt d’enviar el seu fill Tobies a Ragues de Mèdia a recuperar uns diners que havia dipositat a casa d’un tal Gabael, el crida i li fa una sèrie de recomanacions per tal de preparar-lo per al viatge: que no begui, que no robi, que vigili els manaments i que, en resum, «el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú». Vet aquí la Regla d’Or, la que ho engloba tot i no es deixa res.

A l’Evangeli de Mateu, l’evangelista també en fa referència, però d’una altra manera. Diu «Fes als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes». Efectivament ho és, sempre i quan no sigui interpretat per malpensats. Com Kant, per exemple… I és que, seguint aquest raonament, un sàdic potser no és més que un masoquista que segueix la Regla d’Or. De manera que Kant la va reescriure a l’estil alemany i la va rebatejar com l’Imperatiu Categòric Suprem: «obra només segons aquella màxima que vulguis que, alhora, es converteixi en llei universal». Així, no només en rectifica el problemeta de l’ambigüitat sinó que va més enllà i l’estén a tots els ciutadans que comparteixen una moral comú, siguin o no creients.

Sigui com sigui, aquesta norma ha vingut per quedar-se i és coneguda fins i tot fora de la Bíblia, encara que amb múltiples fórmules:

L’Hinduisme recomana, en el Mahabharata:

«No facis als altres el que no desitgis que et facin a tu […]. En això consisteix el dharma. Observa aquesta norma.»

El Judaisme dicta, en el Talmud babiloni:

«El que és odiós per a tu, no ho facis al teu veí; en això consisteix la Torà; la resta són interpretacions; aprèn-ho.»

El Zoroatrisme diu, en el Dadistan-i-Dinik:

«La naturalesa humana només és bona quan no fa a una altra el que no és bo per a ella mateixa.»

El Budisme postula, en el Dhammapada del Tibet:

«No facis als altres la mena de mal que tu trobaries dolorós.»

El Confucianisme esmenta, a Anacletes, o Converses de Confuci, per Confuci:

«No facis als altres el que no vulguis que et facin a tu.»

L’Islam, a La Sunna, explica en paraules d’El Hadit:

«Ningú de vosaltres serà creient fins que no desitgi per a un altre el mateix que desitja per a ell mateix.»

(Que curiós que l’Islam incorri en la mateixa ambigüitat del Cristianisme, no?…)

El Bahaisme, segons paraules de Bahā’ Allāh a Les Paraules Amagades, mana:

«No atribuïu a cap ànima allò que no us atribuiríeu a vosaltres mateixos, i no digueu el que no feu. Aquest és el meu manament; observeu-lo.»

I, finalment, al Sopranisme (sèrie de televisió Els Sopranos), Tony, Episodi 12:

«Apallissa l’altre amb el mateix respecte amb què voldries que ell t’apallissés a tu, you know what I mean

.

Bibliografia:

KLEIN, Daniel, CATHCART, Thomas, Plató i un ornitorinc entren en un bar…, La Campana, Barcelona, 2008(4)

Associació Bíblica de Catalunya (Ed.), Bíblia [Bíblia catalana, traducció interconfessional], Barcelona, 2008(12)


Pan y toros

Pregunta de la Montse, la blogaire de “La cosa més dolça“, respecte d’un reportatge que van fer el dissabte passat a TVE al programa “La Noche Temática“: “Com és que mai ens assabentem d’aquests programes i ens hem d’empassar tota mena de porqueria?”

Jo em faig la mateixa pregunta quan m’adono que sovint, a les 8h o a les 9h del matí, fan uns reportatges i uns concerts magnífics i que passen completament inadvertits. Aquesta pregunta m’ha fet recordar immediatament una entrevista que en Joan Vives, locutor-redactor de Catalunya Música, va fer el diumenge passat a en José Luis de Delás, un compositor barceloní que resideix a Alemanya fa més de 50 anys. No n’havia sentit mai a parlar però m’he quedat amb moltes ganes de saber-ne més, d’aquest home. Tot i fer música contemporània, és el que jo definiria com un compositor a la moda antiga en tant que és tot un senyor: un intel·lectual amb una cultura extraordinària i una rara capacitat per compartir aquelles impressions que nosaltres, simples mortals, de tant en tant intuïm però que ens sobrepassen, que no sabem manegar ni verbalitzar.

Bé, aquest senyor va explicar que a mitjans dels anys 80 o 90 els grans rulers of the world, és a dir, els caps d’Estat més importants i els directius de les grans empreses tecnològiques (els del Silicon Valley, a Califòrnia, per exemple) es van reunir per a discutir “l’esdevenidor” del món, per dir-ho d’alguna manera. Van arribar a la conclusió, per exemple, que en el futur només el 20% de les persones tindrien feina i la pregunta era què fer-ne dels restants 80%. La resposta: entretenir-los. S’ha de distreure la gent perquè no pensin tant a la seva vida i en els seus problemes. Aquesta va ser la funció del cinema durant les guerres mundials i torna a ser, a l’època actual, una de les raons de fons de tota la “bazòfia” televisiva que ens claven al cervell. Però no només d’això, sinó de tot el que envolta el concepte de “societat del benestar”. En realitat, tal com diu en José Luis de Delás, en lloc de “societat del benestar” se li hauria de dir “societat de l’entreteniment” [i de la frivolitat, afegiria jo].

Segons ell, aquesta reunió no va ser secreta ni molt menys. Suposo, doncs, que si busquéssim bé a internet seria possible de trobar-ne alguna referència, tot i que tractant-se del anys 80, potser tampoc serà tan senzill. Però en diaris de l’època segurament en trobaríem alguna cosa. Ara per ara, d’aquesta reunió i, en concret, d’aquest dictamen dels rulers of the world, només en tinc la paraula d’aquest senyor, però em basta.

T’aconsello vivament, Montse, i a tothom, que escolti aquesta entrevista en aquest enllaç. Triga una hora, més o menys, i tota ella és molt interessant, però si voleu arribar directament al punt en què es fa referència al tema de l’entreteniment, podeu avançar cap el minut 43, si fa no fa.


Grip nova: Una reflexió i una proposta

M’allunyo, potser, una mica de les meves digressions habituals, però voldria aprofitar per fer ressò de l’opinió de la Teresa Forcades sobre la grip A, que coneixereu si mireu el vídeo que he penjat més avall.

Actualment, la Teresa Forcades i Vila és una monja benedictina en el Monestir de Sant Benet (Montserrat) però abans havia exercit com a metgessa durant diversos anys. És doctora en medicina (salut pública, Universitat de Barcelona), especialista en medicina interna (State University of New York, EUA) i llicenciada en teologia.

Aquest vídeo té una durada aproximada d’una hora i consisteix en una entrevista que se li va fer el dia 23 de setembre d’enguany al Monestir de Sant Benet (us recomano vivament que el mireu ja sigui des del Youtube, començant pel vídeo que trobareu al final d’aquest post, o, millor, directament des del canal de l’Alish –l’autora del vídeo–, on el trobareu sencer i amb millor qualitat d’imatge). A través d’un llenguatge extraordinàriament clar, organitzat, lúcid i rigorós, Sor Teresa ens comenta i explica moltes de les irregularitats que envolten la investigació sobre la grip A. Potser ja n’haureu sentit a parlar, tant de Forcades com de la seva investigació, ja que el diari Avui també en va fer esment el passat dia 5 d’octubre i fins i tot es refereix a la Teresa Forcades com “la monja de la moda”. Malgrat la frivolitat de l’epítet, aquesta entrevista em sembla una aportació valuosíssima per aclarir tot el que s’ha dit i s’està dient sobre la pandèmia, i cuido que exigeix una resposta franca per part de les autoritats competents.

Aquest vídeo, a més a més, neix arrel d’un document que Forcades va acabar de redactar el dia 16 de setembre d’enguany anomenat “Una reflexió i una proposta en relació a la grip nova” i que vindria a ser, d’alguna manera, el resum del que s’explica en aquesta entrevista. Si entreu al seu blog, us el podeu descarregar tant en català com en castellà. Hi ha, però, un altre document d’autoria de Forcades que es relaciona directament amb el tema en qüestió i em sembla pertinent de fer-ne esment: “Els crims de les grans companyies farmacèutiques”, el número 141 (juliol de 2006) dels quaderns CJ – Cristianisme i Justícia. Podeu descarregar-vos aquest quadern en català i en castellà.


Una cita amb La cosa més dolça

Montse dixit: «El desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents.» (Albert Sánchez Piñol, La pell freda)

David dixit: Ara entenc el que em passa amb la música dodecafònica: tanta llibertat de patrons és un caos a les meves orelles… 🙂

Montse dixit: […] No pensava precisament en la música dodecafònica quan vaig llegir la cita, sinó en coses més personals, com et pots imaginar, i per això la vaig posar, però es pot aplicar a qualsevol cosa, no? […]

Hola Montse,

Sí, m’imaginava que el tema no anava pròpiament adreçat a la música dodecafònica, però és que quan vaig llegir aquesta frase em va venir immediatament al cap una classe d’etnomusicologia dels meus temps d’estudiant de musicologia. Recordo que em va impressionar molt la idea segons la qual allò que considerem com a estèticament agradable (pel que fa a la música, però suposo que es pot aplicat a totes les percepcions sensorials) no és més que allò que podem descomposar cognitivament en patrons. És a dir, que si no hi veiem ordre (melòdic, harmònic, rítmic…) és perquè no ho podem encasellar en patrons amb un cert grau de previsibilitat. Això també va passar a la literatura al llarg dels segles: moltes de les grans obres de la literatura universal van ser menyspreades en el seu moment perquè difícilment s’encasellaven en cap gènere. S’havien avançat al seu temps — no corresponien a cap patró i, per tant, tampoc es corresponien a l’horitzó d’expectatives del públic.

Recordo, a més a més, que el professor va explicar un experiment que s’havia fet: no me’n recordo dels detalls –ni on, ni qui, ni quan– però uns intel·lectuals havien portat un indígena d’Amazònia (posem per cas, perquè tampoc no recordo d’on era) a assistir a una simfonia i al final li van preguntar quin era, dels quatre, el moviment que més li havia agradat, i ell va contestar que dels CINC, el que més li havia agradat havia estat el primer, és a dir, el moment en què tota l’orquestra conjuntament afina els instruments. Es veu que aquest fet va fer córrer molta tinta perquè insinuava que hi havia patrons sonors que tot l’ésser humà, independentment de la seva condició sociocultural (fins i tot un Tarzan!), podia reconèixer, i que potser el valor artístic o l’èxit d’una obra no es devia pròpiament a la inspiració de les muses o al component intel·lectual i estètic que el compositor hi hagués aportat, sinó més aviat al fet d’haver emprat certs patrons harmònics, melòdics, rítmics, etc, que els oients reconeixien per raons d’ordre biològic. Els músics saben que el moment d’afinar l’orquestra és d’un caos aparent però organitzat, en el sentit que, per exemple, en totes les cordes ressonen intervals de cinquena i de quarta, i això respon a qüestions purament acústiques. L’acústica no és música: és la física del so, i és possible que susciti sensacions semblants en públics molt diferents pel simple fet que els nostres canals receptors són els mateixos en tota l’espècie humana. Per exemple, se m’acudeix també que no deu ser coincidència que totes les cultures que han assolit un cert nivell de desenvolupament musical han treballat amb escales pentatòniques, és a dir, de cinc tons. És com si el cervell estigués naturalment programat per entendre certs esquemes sonors!…

En fi, la teva cita és la d’algú que està a punt de trobar-se amb els granotots; a tu et serveix per donar sentit al teu moment actual, i a mi m’ha evocat una classe de fa 10-11 anys enrere (a més de justificar la meva incapacitat d’entendre certa música d’avantguarda)! Sí que dóna de sí, el desordre, oi? 🙂

Ah, a propòsit, ja que he parlat d’escales pentatòniques, mira aquest vídeo amb en Bobby McFerrin. És fantàstic! Il·lustra perfectament allò que et deia sobre la capacitat innata que tenim d’entendre certs patrons –certs models d’ordenació– sonors!