Jaume Reixach i la campanya “Jo no t’espero”
M’han sorprès les declaracions d’en Jaume Reixach, capellà i escriptor, en una entrevista que li va fer VilaWeb TV i que surt en portada avui, dia 04/11/10. Sobre la visita del papa a Barcelona el proper cap de setmana, Jaume Reixach, representant el col·lectiu cristià Església Plural, “opina que la visita no deixa de ser una operació de marketing i que en lloc d’això caldria fomentar la relació entre el Vaticà i l’Església del nostre país d’una manera més directa”, fent servir les paraules de la mateixa periodista.
Vet aquí la transcripció que he fet de les diferents intervencions d’en Jaume Reixach:
No sóc partidari d’aquests viatges papals fastuosos que porten implícit, ja, un bany de multituds provocat sens dubte tant pels mitjans com pels mecanismes de la mateixa Església, perquè no se’n treu cap més fruit que no sigui una certa publicitat, i jo ni de la religió catòlica ni de cap religió sóc partidari de publicitat. La religió es viu, i avui dia no fa falta ni tan sols fer proselitisme perquè hi ha informació a tots els llocs, si algú tingués desitjos de conèixer, de saber o en el millor dels casos de convertir-se. La visita del papa només la concebo com a visita pastoral.
L’església universal és una multinacional d’esglésies locals, i qui hi aporta els feligresos i qui viu els problemes són els capellans de parròquia. Si estan degudament representats en una visita del papa, no automàticament representats pel bisbe perquè el bisbe no l’hem triat nosaltres, no hi ha cap procés democràtic en aquí, que com a mínim hi fos aquesta representació, aleshores això deixaria un fruit i prou que es comentaria, tant les declaracions del papa com els acords als quals s’hagués arribat, un dels quals seria per exemple el reconeixement de les diòcesis catalanes formant part d’un sol arquebisbat que podria ser el de Barcelona cap i casal de Catalunya.
A mi em sembla desorbitat. És a dir, que el papa estigui a dintre d’una basílica no fa necessari que quatre carrers hagin de quedar acordonats, que tota la ciutat se n’hagi de ressentir. Estem a l’època de la laïcitat. Estem a l’època de la democràcia. I això no vol dir que la religió hagi de viure només de portes endintre — que tant de bo fos capaç de fer-ho, perquè la religió creix en profunditat, i està creixent externament, i creix externament, converteix la gent religiosa en fanàtics, en fanatisme, en fonamentalisme. Ho veiem en els països musulmans però ho veiem també aquí. Aquesta competència que hi ha, és a dir, aquest voler enlluernar amb la visita del papa de tal manera que els reis i les autoritats… això forma part de la teologia del segle XII, de Sant Tomàs.
Aprofito per fer-ne 5 cèntims dels arguments sobre els quals s’articula l’activitat de la campanya “Jo no t’espero”. Segons el seu portaveu (i fent servir les seves paraules, marcades per les cometes), la campanya es basa en dos grans blocs:
- Catalunya es caracteritza per l’existència d’una “pluralitat d’opcions de consciència, d’entendre la vida, la transcendència, l’espiritualitat, i cap religió, cap moral privada, pot aspirar a monopolitzar l’espai públic i presentar-se com a única”.
- Es qüestiona el Principi de la laïcitat que separa l’Església de l’Estat, ja que al cap de 3o anys de democràcia l’Església catòlica continua gaudint de privilegis que deriven d’un concordat entre el Vaticà i l’Estat espanyol. Es posa de manifest, a més a més, que la visita del papa inclou un component privat –la sacralització del temple– i que, per tant, el viatge no hauria d’estar sufragat per tota la societat (a través dels impostos), sinó per la mateixa Església catòlica. S’acusa la confusió entre ser cap d’Estat i líder religiós.
A paraules nècies… orelles sordes?
Inspirat per la resposta que l’Eduardo va fer a l’entrada d’en Duran i Lleida El català del cardenal Bertone:
Em posa una mica nerviós aquesta retòrica que consisteix a transformar un problema en un tòpic comparant-lo sempre amb altres problemes de molt més greus. Em refereixo a discursos del tipus “jo no hi tinc res en contra… però ara no és el moment: ara hem de parlar de l’atur / de la fam al món / de la inseguretat al carrer / de la crisi / …del Barça!”… Aquesta forma educada de dir (sense dir-ho!) que l’estat de salud de la llengua catalana importa… però tampoc no importa tant (!), em té bastant fart.
No em canso de dir que una llengua no és tan sols un instrument utilitari. Una llengua és el suport natural de la comunicació, és cert, però és molt més que això: és PATRIMONI. És el reflex d’una cultura diferenciada, d’una forma d’entendre i concebre la vida i la societat, és una impremta de la història… Una llengua és, literalment, una meravella de la naturalesa que, per la seva fragilitat, hauria d’estar protegida, de la mateixa forma que protegim les ruïnes de les vil·les antigues o les espècies en extinció. La diferència entre les ruïnes, les espècies i les llengües és que mentre les dues primeres es poden preservar en els museus, les llengües no. Quan no tenen parlants, moren, així de senzill, així d’absurd. Sort en tenim que la màquina de l’Estat-nació espanyol al llarg dels segles ha estat força incompetent perquè, si no, al català li hauria passat el mateix que a l’occità a França… Però, tot i així, déu n’hi do: el gallec s’ha convertit en una anècdota exòtica i rural, l’euskara està moribund, l’asturià no existeix, el català a València ha desaparegut en moltíssims indrets d’on era natural i avui dia està condemnat socialment… I el català a Catalunya també està molt lluny de funcionar com una llengua normal, en tots els seus registres (preguntem-nos, per exemple, per què els insults i els renecs en català fan riure…) i en tots els contextos (potser sí que hi ha reductes de catalanisme a algunes universitats, però el dia que comences a treballar en una multinacional en plena Barcelona, que no se t’acudeixi d’intervenir en català en una reunió!…).
Em fa gràcia, doncs, que després es parli d’odi al castellà o a Espanya per part dels catalans… Tan simples són els catalans? Tan emocionalment primaris? Tan difícil és posar-se a la seva pell??…
El surrealisme plurilingüe
Aquest vespre, a la recepció d’un restaurant de l’Eixample, a Barcelona.
‒ Jo li dic: «Voldria demanar taula. És aquí?»
‒ Ell em diu: «Eh… Perdón?»
‒ Jo li dic: «Per demanar taula, és aquí?»
‒ Ell em diu: «Deve parlare con il mio partner [bla, bla, bla] mettere in lista d’attesa [bla, bla, bla]…»
‒ Jo li dic: «Ah… d’acord.»
…
‒ Jo li dic: «Así que eres italiano?»
‒ Ell em diu: «No, pero estuve un tiempo en Italia y aprendí el idioma.»
[?!]
La Regla d’Or
El jueu Tobit, a punt d’enviar el seu fill Tobies a Ragues de Mèdia a recuperar uns diners que havia dipositat a casa d’un tal Gabael, el crida i li fa una sèrie de recomanacions per tal de preparar-lo per al viatge: que no begui, que no robi, que vigili els manaments i que, en resum, «el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú». Vet aquí la Regla d’Or, la que ho engloba tot i no es deixa res.
A l’Evangeli de Mateu, l’evangelista també en fa referència, però d’una altra manera. Diu «Fes als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes». Efectivament ho és, sempre i quan no sigui interpretat per malpensats. Com Kant, per exemple… I és que, seguint aquest raonament, un sàdic potser no és més que un masoquista que segueix la Regla d’Or. De manera que Kant la va reescriure a l’estil alemany i la va rebatejar com l’Imperatiu Categòric Suprem: «obra només segons aquella màxima que vulguis que, alhora, es converteixi en llei universal». Així, no només en rectifica el problemeta de l’ambigüitat sinó que va més enllà i l’estén a tots els ciutadans que comparteixen una moral comú, siguin o no creients.
Sigui com sigui, aquesta norma ha vingut per quedar-se i és coneguda fins i tot fora de la Bíblia, encara que amb múltiples fórmules:
L’Hinduisme recomana, en el Mahabharata:
«No facis als altres el que no desitgis que et facin a tu […]. En això consisteix el dharma. Observa aquesta norma.»
El Judaisme dicta, en el Talmud babiloni:
«El que és odiós per a tu, no ho facis al teu veí; en això consisteix la Torà; la resta són interpretacions; aprèn-ho.»
El Zoroatrisme diu, en el Dadistan-i-Dinik:
«La naturalesa humana només és bona quan no fa a una altra el que no és bo per a ella mateixa.»
El Budisme postula, en el Dhammapada del Tibet:
«No facis als altres la mena de mal que tu trobaries dolorós.»
El Confucianisme esmenta, a Anacletes, o Converses de Confuci, per Confuci:
«No facis als altres el que no vulguis que et facin a tu.»
L’Islam, a La Sunna, explica en paraules d’El Hadit:
«Ningú de vosaltres serà creient fins que no desitgi per a un altre el mateix que desitja per a ell mateix.»
(Que curiós que l’Islam incorri en la mateixa ambigüitat del Cristianisme, no?…)
El Bahaisme, segons paraules de Bahā’ Allāh a Les Paraules Amagades, mana:
«No atribuïu a cap ànima allò que no us atribuiríeu a vosaltres mateixos, i no digueu el que no feu. Aquest és el meu manament; observeu-lo.»
I, finalment, al Sopranisme (sèrie de televisió Els Sopranos), Tony, Episodi 12:
«Apallissa l’altre amb el mateix respecte amb què voldries que ell t’apallissés a tu, you know what I mean?»
.
Bibliografia:
KLEIN, Daniel, CATHCART, Thomas, Plató i un ornitorinc entren en un bar…, La Campana, Barcelona, 2008(4)
Associació Bíblica de Catalunya (Ed.), Bíblia [Bíblia catalana, traducció interconfessional], Barcelona, 2008(12)
Pan y toros
Pregunta de la Montse, la blogaire de “La cosa més dolça“, respecte d’un reportatge que van fer el dissabte passat a TVE al programa “La Noche Temática“: “Com és que mai ens assabentem d’aquests programes i ens hem d’empassar tota mena de porqueria?”
Jo em faig la mateixa pregunta quan m’adono que sovint, a les 8h o a les 9h del matí, fan uns reportatges i uns concerts magnífics i que passen completament inadvertits. Aquesta pregunta m’ha fet recordar immediatament una entrevista que en Joan Vives, locutor-redactor de Catalunya Música, va fer el diumenge passat a en José Luis de Delás, un compositor barceloní que resideix a Alemanya fa més de 50 anys. No n’havia sentit mai a parlar però m’he quedat amb moltes ganes de saber-ne més, d’aquest home. Tot i fer música contemporània, és el que jo definiria com un compositor a la moda antiga en tant que és tot un senyor: un intel·lectual amb una cultura extraordinària i una rara capacitat per compartir aquelles impressions que nosaltres, simples mortals, de tant en tant intuïm però que ens sobrepassen, que no sabem manegar ni verbalitzar.
Bé, aquest senyor va explicar que a mitjans dels anys 80 o 90 els grans rulers of the world, és a dir, els caps d’Estat més importants i els directius de les grans empreses tecnològiques (els del Silicon Valley, a Califòrnia, per exemple) es van reunir per a discutir “l’esdevenidor” del món, per dir-ho d’alguna manera. Van arribar a la conclusió, per exemple, que en el futur només el 20% de les persones tindrien feina i la pregunta era què fer-ne dels restants 80%. La resposta: entretenir-los. S’ha de distreure la gent perquè no pensin tant a la seva vida i en els seus problemes. Aquesta va ser la funció del cinema durant les guerres mundials i torna a ser, a l’època actual, una de les raons de fons de tota la “bazòfia” televisiva que ens claven al cervell. Però no només d’això, sinó de tot el que envolta el concepte de “societat del benestar”. En realitat, tal com diu en José Luis de Delás, en lloc de “societat del benestar” se li hauria de dir “societat de l’entreteniment” [i de la frivolitat, afegiria jo].
Segons ell, aquesta reunió no va ser secreta ni molt menys. Suposo, doncs, que si busquéssim bé a internet seria possible de trobar-ne alguna referència, tot i que tractant-se del anys 80, potser tampoc serà tan senzill. Però en diaris de l’època segurament en trobaríem alguna cosa. Ara per ara, d’aquesta reunió i, en concret, d’aquest dictamen dels rulers of the world, només en tinc la paraula d’aquest senyor, però em basta.
T’aconsello vivament, Montse, i a tothom, que escolti aquesta entrevista en aquest enllaç. Triga una hora, més o menys, i tota ella és molt interessant, però si voleu arribar directament al punt en què es fa referència al tema de l’entreteniment, podeu avançar cap el minut 43, si fa no fa.
Grip nova: Una reflexió i una proposta
M’allunyo, potser, una mica de les meves digressions habituals, però voldria aprofitar per fer ressò de l’opinió de la Teresa Forcades sobre la grip A, que coneixereu si mireu el vídeo que he penjat més avall.
Actualment, la Teresa Forcades i Vila és una monja benedictina en el Monestir de Sant Benet (Montserrat) però abans havia exercit com a metgessa durant diversos anys. És doctora en medicina (salut pública, Universitat de Barcelona), especialista en medicina interna (State University of New York, EUA) i llicenciada en teologia.
Aquest vídeo té una durada aproximada d’una hora i consisteix en una entrevista que se li va fer el dia 23 de setembre d’enguany al Monestir de Sant Benet (us recomano vivament que el mireu ja sigui des del Youtube, començant pel vídeo que trobareu al final d’aquest post, o, millor, directament des del canal de l’Alish –l’autora del vídeo–, on el trobareu sencer i amb millor qualitat d’imatge). A través d’un llenguatge extraordinàriament clar, organitzat, lúcid i rigorós, Sor Teresa ens comenta i explica moltes de les irregularitats que envolten la investigació sobre la grip A. Potser ja n’haureu sentit a parlar, tant de Forcades com de la seva investigació, ja que el diari Avui també en va fer esment el passat dia 5 d’octubre i fins i tot es refereix a la Teresa Forcades com “la monja de la moda”. Malgrat la frivolitat de l’epítet, aquesta entrevista em sembla una aportació valuosíssima per aclarir tot el que s’ha dit i s’està dient sobre la pandèmia, i cuido que exigeix una resposta franca per part de les autoritats competents.
Aquest vídeo, a més a més, neix arrel d’un document que Forcades va acabar de redactar el dia 16 de setembre d’enguany anomenat “Una reflexió i una proposta en relació a la grip nova” i que vindria a ser, d’alguna manera, el resum del que s’explica en aquesta entrevista. Si entreu al seu blog, us el podeu descarregar tant en català com en castellà. Hi ha, però, un altre document d’autoria de Forcades que es relaciona directament amb el tema en qüestió i em sembla pertinent de fer-ne esment: “Els crims de les grans companyies farmacèutiques”, el número 141 (juliol de 2006) dels quaderns CJ – Cristianisme i Justícia. Podeu descarregar-vos aquest quadern en català i en castellà.
Una cita amb La cosa més dolça
Montse dixit: «El desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents.» (Albert Sánchez Piñol, La pell freda)
David dixit: Ara entenc el que em passa amb la música dodecafònica: tanta llibertat de patrons és un caos a les meves orelles… 🙂
Montse dixit: […] No pensava precisament en la música dodecafònica quan vaig llegir la cita, sinó en coses més personals, com et pots imaginar, i per això la vaig posar, però es pot aplicar a qualsevol cosa, no? […]
Hola Montse,
Sí, m’imaginava que el tema no anava pròpiament adreçat a la música dodecafònica, però és que quan vaig llegir aquesta frase em va venir immediatament al cap una classe d’etnomusicologia dels meus temps d’estudiant de musicologia. Recordo que em va impressionar molt la idea segons la qual allò que considerem com a estèticament agradable (pel que fa a la música, però suposo que es pot aplicat a totes les percepcions sensorials) no és més que allò que podem descomposar cognitivament en patrons. És a dir, que si no hi veiem ordre (melòdic, harmònic, rítmic…) és perquè no ho podem encasellar en patrons amb un cert grau de previsibilitat. Això també va passar a la literatura al llarg dels segles: moltes de les grans obres de la literatura universal van ser menyspreades en el seu moment perquè difícilment s’encasellaven en cap gènere. S’havien avançat al seu temps — no corresponien a cap patró i, per tant, tampoc es corresponien a l’horitzó d’expectatives del públic.
Recordo, a més a més, que el professor va explicar un experiment que s’havia fet: no me’n recordo dels detalls –ni on, ni qui, ni quan– però uns intel·lectuals havien portat un indígena d’Amazònia (posem per cas, perquè tampoc no recordo d’on era) a assistir a una simfonia i al final li van preguntar quin era, dels quatre, el moviment que més li havia agradat, i ell va contestar que dels CINC, el que més li havia agradat havia estat el primer, és a dir, el moment en què tota l’orquestra conjuntament afina els instruments. Es veu que aquest fet va fer córrer molta tinta perquè insinuava que hi havia patrons sonors que tot l’ésser humà, independentment de la seva condició sociocultural (fins i tot un Tarzan!), podia reconèixer, i que potser el valor artístic o l’èxit d’una obra no es devia pròpiament a la inspiració de les muses o al component intel·lectual i estètic que el compositor hi hagués aportat, sinó més aviat al fet d’haver emprat certs patrons harmònics, melòdics, rítmics, etc, que els oients reconeixien per raons d’ordre biològic. Els músics saben que el moment d’afinar l’orquestra és d’un caos aparent però organitzat, en el sentit que, per exemple, en totes les cordes ressonen intervals de cinquena i de quarta, i això respon a qüestions purament acústiques. L’acústica no és música: és la física del so, i és possible que susciti sensacions semblants en públics molt diferents pel simple fet que els nostres canals receptors són els mateixos en tota l’espècie humana. Per exemple, se m’acudeix també que no deu ser coincidència que totes les cultures que han assolit un cert nivell de desenvolupament musical han treballat amb escales pentatòniques, és a dir, de cinc tons. És com si el cervell estigués naturalment programat per entendre certs esquemes sonors!…
En fi, la teva cita és la d’algú que està a punt de trobar-se amb els granotots; a tu et serveix per donar sentit al teu moment actual, i a mi m’ha evocat una classe de fa 10-11 anys enrere (a més de justificar la meva incapacitat d’entendre certa música d’avantguarda)! Sí que dóna de sí, el desordre, oi? 🙂
Ah, a propòsit, ja que he parlat d’escales pentatòniques, mira aquest vídeo amb en Bobby McFerrin. És fantàstic! Il·lustra perfectament allò que et deia sobre la capacitat innata que tenim d’entendre certs patrons –certs models d’ordenació– sonors!
Això és un blog o un bloc?
Davant l’enrenou que s’ha produït arrel de l’estandardització de la forma “bloc”, acabada amb “c”, l’Higini Herrero m’ha convidat a explicar els motius que em fan decantar per la forma amb “g”. Ho faré, doncs, basant-me exclusivament en criteris lingüístics i provaré d’explicar els cinc punts fonamentals que em sembla que justifiquen la plena funcionalitat del manlleu, alhora que exposen algunes desavantatges de la forma en “c”.
Això és un blog o un bloc?
1) La grafia de “blog” amb “g” es resol fonèticament amb [k], tal com si s’escrigués amb “c”, de manera que no produeix dificultats de lectura o pronunciació i s’adequa perfectament al català.
2) La grafia amb “g” permet derivats més naturals per dos motius: el primer és que les oclusives tendeixen a sonoritzar, és a dir, mots com “blocaire” o “blocosfera” acabarien pronunciant-se, per l’ús, “blogaire” i “blogosfera”, de manera que estandarditzar-les amb “c” em sembla d’alguna manera anar contra el que és natural… El segon motiu és que la grafia amb “c” conduirà a un derivat estrany, com ho és el “bloquejar”. En lloc de dir que “bloguegem” o que estem “blogant”, diríem que “bloquegem” o que estem “blocant”, amb la qual cosa “bloquejar” esdevindria un mot polisèmic (1, impedir el pas i 2, “surfar” a la web), i les polisèmies, encara que siguin un fenomen lingüístic natural, sempre són ambigües.
3) El fet que “blog” sigui un manlleu no ens hauria de sorprendre: la llengua n’està plena. A més, difícilment en trobarem un altre que s’adeqüi al català tan naturalment com aquest.
4) Un “blog” no és un “bloc”. El primer té una etimologia pròpia (resulta de la contracció i abreviació de “web log”, que en català seria alguna cosa com ‘registre que es fa a la xarxa’) i només significa el que entenem per “blog”, mentre “bloc”, que en català també té la seva etimologia, significa una cosa totalment diferent (un bloc de notes). És indiscutible, però, que un “blog” i un “bloc” tenen molt en comú, però la metàfora que tan fàcilment establim entre aquestes dues entitats ens ve induïda per la pròpia ortografia, més que no pas per una proximitat conceptual. En altres paraules, si el terme anglès per “blog” fos “cadir”, per exemple, a nosaltres no se’ns acudiria mai de dir-li “bloc” ni tampoc ens adonaríem de les semblances que comparteixen un blog i un bloc de notes. També és molt poc probable que li diguéssim “cadira” només perquè els dos mots se semblessin, ja que s’hauria de ser molt creatiu per veure-hi semblances més enllà de les purament terminològiques…
5) Per últim, un dels criteris a tenir en compte és el de la internacionalitat i no hi ha dubte que “blog” és molt més freqüent a la xarxa que no pas “bloc”. Si estiguéssim davant d’una paraula fonèticament i ortogràfica molt diferent del que seria natural en català, jo no dubtaria en defensar la seva adaptació, però sent “blog” un mot tan innocu pel que fa la integritat de la llengua catalana, no veig que hi hagi realment necessitat d’adaptacions.
Si us interessa aquest debat, us recomano que feu un cop d’ull a la discussió que se n’està fent a La Tafanera. Per altra banda, no me’n puc estar d’escombrar cap a casa i presentar-vos una pàgina web que defensa l’ortografia amb “g” i que hi està promovent una campanya a favor. El principal interès d’aquesta pàgina, que es diu BLOG, no pas BLOC, resideix en un llistat de blogs i d’altres webs que defensen aquesta mateixa postura. D’aquesta pàgina he tret el banner pro-G que podreu veure més avall. Finalment, si us decanteu per qualsevol d’aquestes possibilitats, us animo a votar a la següent enquesta promoguda per l’Higini i que també trobareu al seu blog:
Entorn a expectatives i prejudicis lingüístics (i a temes delicats que val més no tocar)
(Nota prèvia: aquesta entrada està inspirada en aquesta altra.)
Tria la llengua que més t'agradi. O, més aviat, tria la llengua que creus que es correspon amb la que tens en ment...
Un dubte que sempre he tingut és quina variant lingüística s’ha de prendre com a referència del seu concepte, si és que s’ha de fer tal cosa… És a dir, per defecte, de quina variant hauríem d’assumir que parlem quan fem referència a una llengua (en un context determinat)? Si algú em diu que parla castellà, jo assumiré que es refereix al castellà d’Espanya (malgrat les moltes varietats de castellà d’Espanya, és clar…), i si em diuen que parlen portuguès, tret que em donin més detalls, jo entendré que parlen portuguès de Portugal…
Ja sé que l’actitud intel·lectual del moment (és a dir, la que està de moda en l’entorn acadèmic) consisteix a rebujtar qualsevol judici de valor entre els espècimens que conformen la diversitat (no oblidaré mai la reacció d’una professora quan una alumna va dir a classe que l’andalús era castellà mal parlat, hahaha!), i també sé que als lingüistes els fa molta por sincerar-se en aquests temes tan delicats (tabús?), però jo, personalment, aprofitant que gràcies a la meravellosa forma en què s’ha fet l’adaptació als Graus no seré mai lingüista, he de confessar que quan veig que aquí a Barcelona s’anuncien classes de portuguès i resulta que es tracta del portuguès del Brasil, em sento enganyat. No es tracta només d’un cert prejudici envers les altres variants de la meva llengua (i dic “només” perquè també ho considero com a possible factor, és clar), sinó que crec que hauria d’haver-hi un cert rigor ontològic. La qüestió és que tots tenim un concepte anomenat “portuguès” però resulta que hi ha no sé quants codis lingüístics que corresponen a aquesta referència. Totes les variants d’una llengua són igualment legítimes, ja ho sé, no ho poso pas en dubte, però una llengua ja és un constructo prou abstracte perquè a sobre el concepte que el té com a referent sigui tan ambigu… No seria més lògic assumir l’existència de variants “no marcades” paral·lelament a d’altres de “marcades”? Jo crec que si una acadèmia de llengües de Barcelona, seguint el mateix exemple, anuncia que imparteix classes de portuguès sense afegir-hi res més, per força hauria de referir-se al portuguès de Portugal, perquè em sembla que aquesta encara és la variant menys marcada a Catalunya i a la resta de l’Estat. Això és el que passa a les acadèmies que fan classes d’anglès, per exemple, on no es confon mai l’anglès d’Anglaterra amb el dels Estats Units. És com si jo ara m’apunto, aquí a Barcelona (insisteixo a situar els meus exemples perquè, naturalment, la comunitat és un factor decisiu a l’hora d’esbrinar la marcadesa), a classes de castellà, que tanta falta em fan, i resulta que hi fan classes de castellà, efectivament, però del Perú o d’Argentina o de les Filipines! Vaja, o com si m’apunto a classes de català a Barcelona i el que s’hi imparteix és mallorquí o valencià… No vull insinuar ni de bon tros que el mallorquí o el valencià estiguin qualitativament per sota de l'”estàndard”, faltaria més (i això val per als diferents “portuguesos” i “castellans”), però és una qüestió d’expectatives: si enlloc no s’especifica que les classes es fan en la variant marcada, jo m’espero la no marcada.
A tots ens passa això i negar-ho em sembla un acte d’hipocresia, per molt delicat que aquest tema sigui. Si no, als més open-minded jo els preguntaria: què us semblaria si us apuntéssiu a classes de portuguès a una acadèmia d’Espanya i la variant que s’hi ensenyés fos la de Cabo Verde o la de Goa? Fins a quin punt pressuposem quan parlem de qualsevol llengua i fins a quin punt estem receptius a jugar amb l’ambigüitat?…
Guerres santes: els fills d’Abraham
©iStockphoto.com/Karen Moller
«Hola A.,»
«Entenc que davant dels atemptats de les faccions més radicals de l’islamisme puguis veure’ls com “els dolents”, però això no és necessàriament així. Els musulmans, per definició, no promouen una cultura més violenta que la cristiana. De fet, des d’una perspectiva històrica (és a dir, si mirem més enllà dels successos més recents) l’església catòlica ha estat molt més violenta i opressora que qualsevol altra religió occidental o oriental.»
«Mira què en diu la María Teresa Román, una professora del departament de filosofia de la UNED i membre de la Sociedad Española de Ciencias de las Religiones:»
[…] Otra importante diferencia entre el pensamiento indio y el occidental estriba en que mientras el segundo ha vivido de un concepto unívoco de la verdad, y por lo mismo excluyente (si una doctrina es verdadera, la contraria necesariamente tiene que ser falsa), resultado del cual han tenido lugar las luchas del cristianismo contra el islam, por ejemplo: en la India, por el contrario, el concepto de riqueza de la verdad ha admitido diferentes interpretaciones y matices con la conciencia de que todas ellas eran limitadas y siempre susceptibles de mejorar. […] Únicamente los pensadores cristianos tienen una concepción básica unitaria. […]
ROMÁN, María Teresa. Sabidurias Orientales de la Antigüedad. Alianza Editorial (col. Ensayo), Madrid, 2004. Pp. 38-39.
«Ja veus: l’església catòlica, per definició, parteix del pressupost que la seva veritat és l’única possible i acceptable i que totes les altres formes de pensar o de viure són negatives i condemnables [1]. L’església va promoure guerres santes, va tenir el seu exèrcit de gent disposada a morir per la fe (els Templaris), va anul·lar gairebé totes les cultures ancestrals dels pobles per on va passar (a l’Edat Mitjana, els llibres, com a vehicles de coneixement i creadors de pensament que són, van espantar l’església de tal forma que una quantitat importantíssima dels clàssics grecs i llatins van acabar destruïts. Si no hagués estat per l’imperi Carolingi, que procura trobar-ne els originals per intentar retornar a la cultura clàssica l’esplendor que legítimament li pertocava, la destrucció hauria estat absoluta. Un altre exemple posterior és el dels missioners evangelitzadors, els quals feien poc més que imposar les seves creences i instaurar la cultura de la por), i, més recentment, condemna tot aquell que no és creient i té valors diferents als seus: els ateus, els agnòstics, els homosexuals… És una església misògina que menysprea la dona (encara, a dies d’ara, no permet que les dones puguin ser ordenades sacerdots! La veritat és que no puc entendre com les dones poden seguir anant a missa cada diumenge tan tranquil·les… L’únic que fan és pactar amb la discriminació de la qual són víctimes!) i la seva postura prepotent i de descriminació es fa palesa cada dia: sempre s’està ficant en assumptes d’Estat i vol imposar-se com l’únic paradigma de la moral social. Bàsicament, el seu missatge és “o estàs amb nosaltres, o estàs perdut”.»
«A., em sap greu dir-te tot això però és el que crec: igual que la monarquia és una aberració democràtica, l’església representa un endarreriment social, una forma de castració de les llibertats personals i, al cap i a la fi, una tendència molt humana de conrear supersticions col·lectives, les quals, malgrat la seva enorme complexitat, són quelcom impossible de justificar per les vies naturals de la raó. Ho sento…»
David Pinheiro
————————————————————————————————————————————————–
[1] Em sembla adequat afegir aquí la definició de l’adjectiu “catòlic” que en dóna l’Enciclopèdia Catalana. L’hermetisme ontològic que caracteritza la postura de l’església catòlica es posa ben de manifest:
[s. XIV; del ll. catholĭcus, -a, -um, i aquest, del gr. katholikós ‘universal, general’]
Dit de l’antiga església cristiana i, actualment, de l’Església que reconeix com a cap visible el papa. L’adjectiu catòlic apareix al s III com a característic de la gran Església, que és per damunt de les esglésies locals i on ha continuat la tradició cristiana primitiva, en contraposició als grups marginals, herètics i cismàtics. És així, tambè, com els símbols de fe (per exemple, el símbol nicenoconstantinopolità o credo) definiren l’església. En aquest sentit, els documents primitius del protestantisme defensaven que llur doctrina era catòlica. Però des del temps de la Il·lustració ha estat generalitzat a l’Europa occidental l’ús del mot catòlic com a exclusiu de l’Església Romana. Amb el moviment ecumènic ha nascut la tendència a qualificar de catòliques aquelles confessions cristianes on són considerats de dret diví una sèrie d’elements institucionals (la jerarquia, els set sagraments, la tradició apostòlica de tota l’església), en contraposició a les de tipus protestant, que tendeixen a considerar aquells elements com a purament humans. El mot catòlic fa també referència a l’aspecte “universal” de l’Església en l’espai i en el temps, concepte que prevalgué sobretot des de la Contrareforma fins al s XIX.
Comentari a una o dues galetes (o el “bolo de bolacha” portuguès)
M’ha fet gràcia descobrir que en un blog de culinària també hi ha lloc per a discussions lingüístiques! Sabia que els fogons es transformaven sovint en llocs de reflexió i diàleg o de filosofia (vegi’s, per exemple, Herba moura, de Teresa Moure, premi Xerais de novel·la 2005), però no pas de lingüística! És ben cert que les arts i els sabers estan tots connectats…
Em refereixo al post “?Una o dues galetes” d’en Martí, un jove estudiant de les arts culinàries que manté un blog anomenat Apunts de cuina, pel qual ja ha guanyat algun premi. En Martí no deixa de sorprendre’m amb els seus experiments que sempre il·lustra amb unes fotos deliciosíssimes, si em permeteu la sinestèsia, però ara m’ha sorprès de valent amb aquesta entrada de caire gairebé filològic! La qüestió (que, si no ho he entès malament, li va ser plantejada per la Ivette) és si una galeta Príncipe és, en realitat, una galeta única, o si, en canvi, es tracta de dues galetes unides per una crema de cacau (“poc cremosa i exageradament dolça”, segons en Martí). A mi, primer, aquesta qüestió m’ha fet gràcia, però després m’ha fet pensar, i com que estic de vacances (forçades!), tinc temps per pensar moltes coses. 🙂
Galeta "Príncipe". Foto extreta del blog "Apunts de cuina", d'en Martí.
Bé, vet aquí el meu raonament. Segons la Semàntica, que és l’apartat de la lingüística que estudia els significats (no pas des del punt de vista etimològic sinó cognitiu), en el procés d’aprehendre el món i entendre’l, els éssers humans construïm unes imatges mentals molt bàsiques que es diuen “prototipus” i venen a ser alguna cosa així com els nuclis de cadascun dels nostres conceptes ontològics. S’explica millor amb un exemple: la major part de nosaltres, si ens demanessin que diguéssim el nom de la primera eina que se’ns acudís, diríem “martell”. Si en lloc d’una eina ens demanessin per un color, segurament invocaríem un color bàsic. I si la pregunta fos per un mitjà de transport, de ben segur que guanyaria el “cotxe”. I per què no el patinet, o la bicicleta, o la moto de neu? També són mitjans de transport. I pel que fa el color, per què no el fúcsia, el taronja o lila? I per què no diem “muntacàrregues”, “serra” o “pala” com a eina? És més, el muntacàrregues què seria, més aviat: un mitjà de transport o una eina??… Aquests exemples pretenen il·lustrar la complexitat de les categoritzacions. El que fem és associar una imatge específica a un concepte (a “eina”, per exemple, gairebé tots li associem l’objecte “martell”) i aquesta passa a funcionar com a prototipus. El concepte és com un núvol en què la imatge més central (el nucli) és el prototipus, allò que immediatament se’ns acudeix quan hi pensem, però al voltant del prototipus n’hi ha d’altres imatges: la serra, la pala… i, molt més lluny del centre, probablement el muntacàrregues.
Què passa amb la galeta? Que, probablement, el prototipus de galeta que gairebé tots compartim és la imatge de la galeta Maria. Sí o no? La galeta Maria és la típica, la de tota la vida, aquella que encarna de forma més bàsica i neutral la nostra idea de “galeta”! Per això ens és tan fàcil d’entendre i acceptar la proposta d’en Martí de considerar la galeta Príncipe com a dues galetes unides per una crema (no gaire cremosa, té tota la raó!). En realitat, però, si comencem a desmembrar la galeta Príncipe en les seves parts, el concepte mateix de “galeta Príncipe” perd tot el sentit. El format d’aquesta galeta no és el que considerem al centre del núvol conceptual, de forma que no és cap prototipus, però jo diria que no deixa de ser un tipus específic de galeta, independentment de les seves parts, de la mateixa manera que una llimonada no és suc de llimona + aigua + sucre, sinó que és una entitat única: un refresc que hem batejat de “llimonada”.
Ara bé, la gràcia del seu exemple és que la galeta Príncipe està formada, en realitat, per altres galetes! Això és molt curiós: és com si diguéssim “1+1=1”, ja que la natura dels seus constituints és la mateixa que la que resulta de la suma de les seves parts! Tanmateix, jo posaria la ma al foc que a la ment del parlant, quan diu que ha menjat, posem per cas, 4 galetes Príncipe, mai no se li acudeix que no n’ha menjades 4 sinó 8, i que aquestes estaven unides per la crema de cacau! Això vol dir que a la ment del parlant hi ha lloc per un concepte de galeta més elaborat: aquella que està formada, precisament, per dues galetes unides per una crema de cacau.
De tant parlar de galetes –i com a portuguès que, malgrat tot, encara sóc–, seria inevitable acabar aquest post parlant del famós (almenys a Portugal!) “bolo de bolacha” (és a dir, ‘pastís de galeta’). Es tracta d’un dels pastissos més apreciats a Portugal i, casualment, un dels més senzills de preparar. No li vull fer la competència a en Martí –no la hi podria fer ni que volgués!–, però a continuació passaré a explicar com preparar-lo. Espero que algú s’hi animi!
Recepta del “bolo de bolacha”
Tall del "bolo de bolacha" ('pastís de galeta'). Foto extreta del blog "Ideias & sabores"
Nota: a internet podreu trobar moltes variants possibles d’aquesta recepta, així com presentacions molt diversificades.
Ingredients:
– 2 paquets de galetes Maria
– 4 rovells d’ou
– 125 g. de mantega
– 250 g. de sucre
– 1 tassa amb cafè molt fort
– coco ratllat
– galeta Maria ratllada
Instruccions:
1. Batre els rovells d’ou, el sucre i la mantega fins a aconseguir una crema fina.
2. Preparar un cafè fort. Quan el cafè no estigui gaire calent, mullar-hi les galetes, una per una, però no massa estona, si no s’estoven i es trenquen. Reservar-les fins que es refredin.
3. Disposar unes quantes galetes en un plat de manera que aquestes formin un cercle (la forma d’una flor, per dir-ho d’alguna manera) i untar-les amb la crema.
4. Repetir el procés fins a esgotar totes les galetes: és a dir, mullar-les en el cafè, disposar-les a sobre de les que ja eren al plat i untar-les amb la crema.
5. Finalment, untar el pastís per fora i espolsar-hi el coco i la galeta ratllats.
6. Deixem que refredi una estona a la nevera i ja està! Bon profit! 🙂
David Pinheiro
De lletres i ciències, i de l’home-total del Renaixement
«M’agafa amb una certa sorpresa i estranyesa la idea generalitzada que als de lletres no ens interessa la realitat (entesa com a quelcom concret i físic, que es pot mesurar i quantificar, i que es pot aprehendre empíricament) i que menyspreem les ciències, sobretot quan moltes branques de les humanitats pateixen justament d’un cert complex de poc científiques (la lingüística, per exemple)…»
«De fet, jo m’atreviria a dir que el que sí existeix és una certa supèrbia per part del món de les ciències, que insisteix a considerar les humanitats i les arts com a germanets petits. Aquesta és, però, una postura moderna. A l’antiguitat clàssica, per exemple, els filòsofs i els poetes eren els col·lectius més valorats i estimats (alguns, com a veritables superstars!), al contrari d’ara, que estimulem una societat formada exclusivament per tecnòcrates i confonem cultura amb diversió, relegant-la als moments d’esbarjo. Al Renaixement, en canvi, l’ideal d’home educat era polivalent: era l’home-total, que tant en sabia d’història i filosofia com de biologia, política, retòrica, dret, ciències militars…»
«És cert que la ciència ha assolit un nivell de complexitat extraordinari en l’últim segle i que no és qualsevol el que s’hi pot dedicar; cal tenir certes aptituds intel·lectuals. Però, per altra banda, la quantitat d’informació que ha de saber manegar un historiador, per exemple, és immensa! I, per algun motiu, la nostra societat recompensa amb bons llocs de treball i prestigi social el primer cas i no pas el segon… Em preocupa el fet que ens estem fent una societat de gent còmoda però acomodada, deshumanitzada i infantil. Tenia molta raó aquell que va dir que hem de ser savis, que això ens farà lliures; que hem de ser sensibles, que això ens farà persones, i que hem d’aprendre, que això ens farà llestos. Tenia tota la raó: aquest és el camí.»
El sexe de les llengües (o el gènere en terres d’Hipòlita)
«Ai, H. … Aquesta fixació en aixecar les faldilles a les paraules per mirar-ne els genitals no ens portarà res de bo… Perdona la franquesa d’algú que, sense saber-ne gaire d’absolutament res, també té sang calenta a les venes i de tant en tant diu el que realment pensa, i és que de vegades les feministes em recorden aquells generals que, no sabent fer cap altra cosa a part de lluitar, es neguen a veure que la guerra fa temps que ha acabat i segueixen atrinxerats, combatent, ara, els seus fantasmes personals per tal de justificar la mera existència. No dic que el feminisme hagi perdut actualitat; el que sí em sembla és que ha perdut el nord… Jo, lingüista frustrat a la mercè dels déus, que semblen voler que acabi com a filòleg independentment dels meus anhels, els prescriuria un temps de descans i reflexió. On són els i les feministes que lluitaven per anul·lar les limitacions que la societat els assignava degut als seus genitals? D’on ve aquesta exaltació de tot el que és femení sense que hi càpiga cap altre atribut meritori a part del seu sexe? I per què ara aquesta necessitat prement de mutilar la llengua amb fisiologies que no li pertoquen?»
El llenguatge és masclista perquè la societat fou així, i la societat romandrà masclista mentre ho sigui el llenguatge.1
«Aquest senyor diu que el llenguatge és masclista2… Jo li recordaria que el llenguatge és una facultat humana que permet la producció del que denominem “llengües”, i que són aquestes les que, en tot cas, poden representar la realitat d’una forma sexuada. El llenguatge és universal; les llengües són puntuals, accidentals i permeables a l’entorn. Però això és un detall: la idea fonamental d’aquest senyor, com a bon enginyer de ponts i camins que devia ser, és que la llengua (una producció intel·lectual humana) dóna forma al món. Bé, doncs, jo li preguntaria com és que l’iroquès o el wahibo, dues llengües ameríndies que pertanyen a societats profundament masclistes, tenen com a gènere no marcat el femení? És a dir, en lloc de dir, per exemple, “professors”, com ho faríem nosaltres, malgrat la mirada acusadora de les feministes, per a referir-nos als mascles i a les femelles que tenen el menester d’ensenyar, els parlants d’iroquès i de wahibo dirien “professores”. És més: el nombre de llengües al món que tenen gènere gramatical és ridícul, diminut, irrisori, i malgrat tot, tret de les terres d’Hipòlita, el masclisme és present a tot arreu!»
«És cert que les llengües que parlem reflecteixen un món predominantment masculí –els mots “governant” i “governanta” es refereixen a conceptes dràsticament diferents, per donar-ne només un exemple–, però si fem un esforç per deixar les sensibilitats a part, el que l’estudi de la llengua ens demostra és que, generalment, la morfologia dels noms i dels adjectius respon a una lògica molt semblant a la dels verbs: pren la forma (en el cas de la morfologia verbal) o la unitat lèxica (en el cas de la morfologia nominal) més bàsica, la més neutra, aquella sobre la qual acostumem a construir totes les variants, i l’assigna com a lema, és a dir, com a unitat de referència, és a dir, com a unitat menys marcada. En el cas dels verbs, aquest lema és l’infinitiu (per això l’infinitiu té dret a entrada en els diccionaris i la resta de formes verbals no), i en el cas dels noms i adjectius, el lema és la forma masculina. Així, “gat” significa, alhora, un tipus d’animal felí i el mascle d’aquest tipus d’animal, mentre que “gata” es refereix exclusivament a la femella de l’animal “gat”. “Tortuga”, en canvi, és un mot femení i a ningú se li acudiria pensar que es refereix només a les femelles de l’espècie…»
«H., jo diria que aquest enginyer expert en formigó estructural volia fer de lingüista però va acabar fent de poeta, seduït pel magnetisme líric de les paraules. La frase que sentencia que la societat seguirà sent masclista mentre el llenguatge ho sigui és rodona i enganxa, però parteix de premisses equivocades, i, per tant, no passa d’un joc de miralls, un parany lògic i lingüístic sense cap altra validesa que l’aparent…»
«El masclisme és un problema greu, sobretot en altres indrets del planeta, però crec que més greu és encara el sexisme pur i simple, aquell que no està etiquetat i que, per tant, no disposa de mitjans per ser denunciat, com quan et neguen feina en una empresa com a administratiu perquè només volen una femella, o quan et neguen plaça en un curset de disseny gràfic subvencionat per la Generalitat perquè només hi accepten femelles, o quan una presentadora d’un programa de televisió pot dir sense pèls a la llengua que allò que ha dit, ho tornarà a repetir perquè hi ha homes a l’audiència i que als homes els costa més d’entendre les coses, o quan veus a la tele les famoses sitcoms familiars en què els homes (pares, fills, avis, veïns…) són invariablement poc més que retardats mentals a l’estil Homer Simpson que depenen del sentit comú de les seves dones i mares per a sobreviure… i quan vols denunciar aquestes i altres situacions com a feministes i t’adones que “feminista” no vol dir el mateix que “masclista”, que no existeix paraula per definir la discriminació a la qual estàs subjecte. Aquest tipus de sexisme és menys perillós i no atenta contra vides, però em sembla molt més perniciós i corrosiu, perquè és dissimulat, no està tipificat i és minoritari.»
…
David Pinheiro
Barcelona, 23 de juliol de 2009
————————————————————————————————————————————————
1 MESEGUER, Álvaro García. ¿Es sexista la lengua española? Madrid: Paidós, 1994 (traduït del gallec per mi mateix).
Álvaro García Meseguer, Doctor Enginyer de Camins, Canals i Ports i professor d’investigació del CSIC. Medalla d’ACHE per mèrits a la investigació en el camp del formigó estructural. […] Investigador en Lingüística, pioner en el tractament del sexisme lingüístic.
2 Després d’haver fet aquest escrit he cercat el nom d’Álvaro García Meseguer a internet i he trobat el següent text en aquesta pàgina, extret, segons s’hi pot llegir, del diari La Opinión, el 23 de novembre del 2002.:
El escritor, profesor e investigador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), Álvaro García Meseguer, publicó un libro en 1977 donde afirmaba que la lengua española era profundamente sexista. Sin embargo, ya en la década de los noventa, redactó una segunda obra titulada ¿Es sexista la lengua española?, donde se retractaba de su opinión anterior; como se pudo comprobar ayer durante su intervención en la segunda jornada del congreso “Mujer y medios de Comunicación” celebrado en el Auditorio de Murcia. “Hasta hace pocos años mi respuesta a la que da título este libro habría sido positiva. Pero un estudio más profundo del género gramatical me hizo ver que había confundido género por sexo. Ahora afirmo que la pobre lengua es inocente y que el sexismo lingüístico radica en el hablante o en el oyente, pero no en la lengua.
En un primer momento no fue fácil convencer a sus seguidores de este cambio radical. “Recuerdo que hasta he sido acusado en público de haberme vendido al enemigo o de cambiarme de chaqueta. Pero esto demuestra que han leído mis libros de forma muy superficial”.
García Meseguer afirma no importarle el sexismo social sino el lingüístico. “Si dices el gobierno está formado por quince varones y tres mujeres, estás poniendo en evidencia un sexismo social pero la frase es impecable. En cambio si dices seis varones y seis hembras, describes una situación no sexista socialmente pero sí lingüísticamente”, explica.
El Diccionario de la Real Academia Española está repleto de definiciones sexistas. Prueba de ello son las diferencias de significado entre las palabras como “verdulero” y “verdulera” y “zorro” y “zorra”. Sin embargo, el escritor no culpabiliza a la RAE de estas acepciones. “El diccionario no tiene culpa, ya que solo refleja los hechos de habla. Lo que se le puede censurar al diccionario es que a la hora de definir utilice palabras que son sexistas. “Cine enerve”, por ejemplo, es descrito como, sin fuerza y afeminado. La primera palabra sobra, ya que va en contra de la imagen de la mujer. Por lo tanto, la Academia no debería apoyarse en esa palabra para definir otras”, afirma.
Álvaro García afirma que aún sigue existiendo problemas de género entre los periodistas. “Una persona muy machista, aunque ahora está un poco más corregido, era Jesús Burgos, pensaba que los lectores de diarios eran sólo hombres. Sin embargo otro columnista, Francisco Umbral, ha sido desde siempre exquisitamente feminista”.
A pesar de estos problemas de género, la lengua castellana, no se encuentra entre las más sexistas. Para el profesor, el inglés está menos avanzado en este tema. “El inglés es una lengua que no conoce el género pero sí tiene marcas directa como los posesivos, en donde se emplean las referencias de macho y hembra”.
La solución estará en la educación. “Si los profesores de primaria estuvieran muy sensibilizados en este problema, que no lo están, incidirían en estas soluciones lingüísticas para que no ocurrieran”, concluye.
La Opinión. 23 de noviembre, 2002.
Els dies de la setmana, els mesos de l’any i el dia de Nadal
Aquest post està format per dos comentaris que vaig fer els passats dies 15 i 16 d’abril a l’entrada Per fi! d’en Lluís Camprubí, un nen d’11 anys que manté un blog anomenat Pensaments en veu alta. Tenint en compte la natura informal d’aquests escrits, no he cregut escaient la contrastació de totes les dades que esmento. He pensat, però, que aquesta informació podria ser d’interès general, de manera que m’he decidit a publicar-la en el seu format (gairebé) original, amb el benentès que el lector estarà alertat per al fet que no ha de donar cap altre ús a aquestes dades sense abans contrastar-les amb bibliografia especialitzada.
David
________________________________________________________________________
1. Els dies de la setmana
Hola R.!
Tens tota la raó respecte la coincidència entre moltes festes religioses i determinats moments clau del cicle de la vida, com ara els solsticis, que marquen els canvis d’estació i, per conseqüència, la renovació de la natura. […]
Aquesta coincidència, però, no és cap coincidència! La va imposar l’església cap el segle VIII, després que l’imperi romà es desfés i els bàrbars haguessin arribat a tots els racons d’Europa.
Pipi el Breu, rei dels francs i pare de Carlemany, va intentar restablir la unitat d’occident (part del que havia conformat l’imperi romà) sota una mateixa corona, però, per tal de fer-ho, va arribar a un compromís amb l’església, que aleshores ja era influent. Va donar un racó de terra al Papat (l’actual Vaticà) i, en canvi, l’any 751, l’església el reconeixeria com a rei i emperador amb poder diví: s’estableix així la figura d’un rei consagrat pel Papa i escollit per Déu. D’aquesta manera va començar el matrimoni entre l’administració i l’església1, el qual duraria pràcticament fins els nostres dies. El paper de les institucions religioses va ser, doncs, “domesticar” els bàrbars a través de mitjans diversos, un dels quals va ser la “cultura de la por” (que va conformar tota una ideologia catòlica i que dura fins avui dia, en certa mesura, o si no no s’entén per què els cristians encara han de témer a Déu…)2, i l’altra va ser l’emmascarament de les festes paganes sobreposant-hi les religioses. És a dir, quan els bàrbars es disposaven a celebrar el solstici d’estiu, per exemple, l’església els va fer creure que en realitat estaven celebrant la vida de Sant Joan.
Un fenomen molt curiós són els dies de la setmana. En això, Portugal és completament únic en el marc de l’antiga romània […]. Els dies de la setmana en català, castellà, francès, italià, romanès, etc., són reminiscències de mitologies antigues: “dilluns” és el dia de la Lluna; “dimarts”, el de Mart; “dimecres”, el de Mercuri –fixa’t que aquests són, alhora, noms de planetes i de déus romans!–, “dijous”, el del pare dels déus de l’Olimp, Júpiter; “divendres”, el de Vènus… i després “dissabte”, que ve de l’hebreu sabbath (‘descans’) i significa ‘dia del descans’, i, per últim, “diumenge”, que significa ‘dia del Senyor’. Per als romans, però, aquests dos últims dies s’anomenaven arrel de “Saturn” i “Sol”, respectivament.
Dies de la setmana en diversos idiomes (Wikipedia). Clicar a sobre de la imatge per a augmentar-la.
Els dos únics dies de la setmana en portuguès que coincideixen etimològicament amb els de la resta de llengües romàniques són “sábado” i “domingo”. La resta es diuen, per ordre, “segunda-feira”, “terça-feira”, “quarta-feira”, “quinta-feira” i “sexta-feira”. La raó de tot això remunta al segle VI, quan Sant Martí de Dume, un bisbe de l’actual Hongria, es va establir a Portugal i va decidir canviar les nomenclatures dels dies de la setmana, que ell considerava profanes, sota amenaça d’excomunió. Així, doncs, va agafar d’exemple els dies de la Setmana Santa –la Pasqua–, que eren dies considerats sants en què els bons cristians no havien de treballar, i els va anomenar “festes”: la primera festa, la segona, la tercera… fins a la sisena festa. El setè i últim dia de la setmana de Pasqua va romandre com a “dia del sabbath” perquè era, segon el Gènesi, el dia en què el Senyor havia descansat després d’haver creat l’univers. Posteriorment, a la primera festa se li va canviar el nom per Domenicus Dei, o sigui, “dia del Senyor”, o sigui, “diumenge”.
Aquesta nomenclatura es va estendre pertot Europa però no va arrelar mai enlloc, tret de Portugal. Els dos únics dies que sí es van imposar tant en català com a les altres llengües romàniques foren el dissabte i el diumenge. A Portugal, però, la por de l’excomunió i el fet de tenir el bisbe allà ben a prop va calar ben fons nostre i ens vam convertir de seguit a la litúrgia.
Finalment, la societat de treball organitzat en què ens vam convertir va deixar de tenir, a poc a poc, l’església com a nucli del pensament, de manera que després de 5 dies consecutius de feina, els dos últims dies els veiem com una unitat, el cap de setmana, quan, en realitat, la setmana hauria de començar amb el dia del Senyor, diumenge, i acabar amb el dia del descans del Senyor, el dissabte. […]
________________________________________________________________________
2. Els mesos de l’any
Hola R.,
Doncs sí, els mesos de setembre a desembre denoten una numeració molt clara, de set a deu. Això es deu al fet que no sempre s’ha estructurat l’any en 12 mesos. Els primers en fer-ho van ser els egipcis, que eren, aleshores, punta de llança en absolutament tot: en el coneixement de l’astronomia, tècniques d’escriptura, una estructura social i religiosa molt organitzada… Hi van caldre uns quants mil·lennis perquè l’any de 12 mesos arribés a l’imperi romà. De fet, crec que et passaré la pilota a tu i que ens expliquis la raó d’estructurar l’any en dotze mesos, ja que això té a veure amb una adaptació del temps cronològic a l’any solar i tot això es demostra amb uns càlculs complicadíssims que a tu t’encantarien, hehehe! 🙂
Jo, el que puc dir és que el calendari en vigor fins a Juli Cèsar, el segle I a.C., era el romà i tenia 10 mesos. S’iniciava amb l’arribada de la primavera, és a dir, el MARTIUS (‘març’) i es deia així perquè estava dedicat al déu de la guerra, Mart (segons Ovidi, havia estat el mateix Ròmul, el mític fundador de la ciutat de Roma, qui havia batejat el primer mes amb aquest nom perquè Mart era el seu pare — de Ròmul i del seu germà, Remus). Molts mesos que se segueixen estan dedicats als déus de la mitologia llatina. El següent, però, és possible que no. Segons algunes fonts, APRILIS (‘abril’) deu el seu nom al verb APERIRE (‘obrir’), ja que és aleshores quan la natura decideix tornar a obrir-se a la humanitat després dels rigors de l’hivern. Segons d’altres fonts, però, aquest mes està dedicat a la deessa grega Afrodita, o Venus, d’acord amb la tradició llatina. Maig està dedicat a Maia, una deessa de la primavera que l’església catòlica no va dubtar en convertir a la seva ideologia: de “mes de Maia”, MAIUS va passar a significar “mes de Maria”. IUNIUS (‘juny’) era el mes de la deessa-mare, Juno, esposa de Júpiter. A partir d’aquí, els mesos comencen a ser numerats. La llista, doncs, queda així:
– mes 1: MARTIUS (‘març’)
– mes 2: APRILIS (‘abril’)
– mes 3: MAIUS (‘maig’)
– mes 4: IUNIUS (‘juny’)
– mes 5: QUINTILIS (de quinque, ‘cinc’)
– mes 6: SEXTILIS (de sex, ‘sis’)
– mes 7: SEPTEMBER (de septem, ‘set’)
– mes 8: OCTOBER (de octo, ‘vuit’)
– mes 9: NOVEMBER (de novem, ‘nou’)
– mes 10: DECEMBER (de decem, ‘deu’)
Aquest era el calendari de Ròmul, el “calendari romà”, però grinyolava per totes bandes, així que el rei Numa Pompii (s. VIII a.C., segons la Viquipèdia) va retocar-lo afegint-hi 2 mesos més: IANUARIUS (‘gener’), dedicat al déu Jano, el déu de les dues cares, una que mirava endavant i veia el futur i una altra que mirava enrere, al passat. Un presagi de que aquest esdevindria el primer mes de l’any??…
El segon nou mes era FEBRUARIUS i estava dedicat al déu Februus, el déu de la purificació i protector dels februa, uns rituals de purificació sacrificials que es feien per aquestes alçades de l’any. Per tant:
– mes 11: IANUARIUS (‘gener’)
– mes 12: FEBRUARIUS (‘febrer’)
Juli Cèsar hi fa unes modificacions i crea el que es coneix per “calendari julià”. Quan mor assassinat, el seu nom passa a anomenar el mes cinquè, ja que es creia que Cèsar havia nascut el juliol, però a nivell fonètic IULIUS s’assemblava massa al mes predecessor, JUNIUS, i això creava confusió (és exactament el que passa avui dia amb “més” i “menys”! És tan fàcil de confondre les dues paraules que molta gent opta per dir “més” i “menos“!), així que se li va sufixar un diminutiu i passà a anomenar-se IULIOLUS (en català, ‘juliol’).
Quan Cèsar August succeí a Juli Cèsar va decidir que també li pertocava l’honor de tenir un mes amb el seu nom, així que va agafar el següent que restava lliure, SEXTILIS, el mes 6, i li va canviar el nom per AUGUSTUS (‘agost’). La gràcia és que va robar un dia al mes de FEBRUARIUS per tal que el seu mes tingués tants dies com el de Juli Cèsar: JULIOLUS tenia 31 dies i AUGUSTUS n’hauria de tenir 30, però Cèsar August se’n va sortir amb la seva i fins i tot avui dia juliol i agost tenen 31 dies, la qual cosa va trencar completament l’esquema de la resta de mesos perquè implicava que n’hi hauria 3 seguits amb 31 dies (juliol, agost i setembre) i el pobre del febrer, allà, escarransit amb no sé quants dies menys que la resta! Per això es van haver de reajustar tots els mesos a partir d’agost per tal que es mantingués l’alternança 30-31.
Aquest sistema es manté actiu durant segles i segles, fins l’entrada en escena del papa Gregori XIII, en ple segle XVI! El 1582 el papa Gregori XIII va trobar la necessitat d’ajustar el calendari litúrgic al civil per tal que les festes se celebressin quan s’havien de celebrar. El motiu és que, tot i que el calendari Julià fos relativament precís, no ho era del tot, de manera que entre el segle I i el XVI aquesta petita imprecisió es va anar acumulant fins al punt que el 1582 es va celebrar l’equinocci de primavera el 21 de març, com sempre, però resulta que l’equinocci real (és a dir, solar) havia passat 10 dies abans, l’11! Al llarg d’aproximadament 1500 anys s’havia acumulat un endarreriment de 10 dies. El que van haver de fer aquell any va ser dràstic: del dia 4 d’octubre van passar directament al dia 15! 🙂
El calendari gregorià intenta, per tant, corregir aquest problema i el marge d’error que contempla és de només 1 dia cada 3300 anys! És el calendari que està en vigor fins els nostres dies.
3. El dia de Nadal
Per cert: el dia de Nadal. No se’n sap gaire sobre quin dia realment va néixer Jesús. El que sí és gairebé segur és que no va ser el 25 de desembre de l’any 0 per dos motius: el primer és que no se sap amb seguretat l’any de naixement de Jesús, i molt menys el dia exacte. En tot cas, les últimes dades (ho dic així amb la boca plena però la veritat és que no recordo on ho vaig sentir, no fa gaire…) indiquen que probablement hauria nascut entre l’any 7 a.C i l’any 1. L’altre motiu té molt més pes: la tradició per gairebé tots els pobles (sinó TOTS) de celebrar el solstici d’hivern, el 21 o el 22 de desembre. És la nit a partir de la qual els dies comencen a augmentar i el Sol s’allibera de les treves! Aquesta era una festa pagana molt apreciada pel poble romà i, es veu, també pels cristians. L’any 270, l’emperador Aurelià va inaugurar un nou culte que establia el Sol com la màxima divinitat de l’imperi, i el dia 25 de desembre de l’any 274 va inaugurar el temple de Sol invictus (‘sol invicte’) en un festival anomenat dies natalis solis invicti, és a dir ‘natalici del sol invicte’. L’església de Roma va veure que això agradava tant als cristians que va adoptar la imatge de Crist com el déu-sol, freqüentment representat en un carro de foc amb rajos de llum que li surten del cap: una fusió curiosa del déu cristià, Apollo i Helios, el déu-sol. És molt probable, doncs, que la festa del Nadal i la del déu-sol s’haguessin fusionat en una de sola. De fet, l’església catòlica encara anomena el dia de Sant Esteve com a dies natalis, referint-se al renaixement d’un màrtir en la vida eterna. És més: aquesta és probablement la raó perquè tenim la tradició de preparar l’arbre de Nadal i posar-hi llumetes: no és més que una metàfora de la sortida del sol a través dels arbres de l’horitzó, després d’haver vençut la foscor.
David Pinheiro
15 i 16 d’abril de 2009
________________________________________________________________________
NOTES:
1 Em refereixo a l’església catòlica, naturalment, ja que la unió Estat-religió ha estat un fet molt comú en moltes cultures del món al llarg de la història. És el que proposa, per exemple, l’islamisme.
2 És més, l’estructura de fons de la tradició judeo-cristiana és manifestament política: pren com a model la relació de l’antic senyor feudal amb els seus súbdits i vassalls, imposant-los la seva voluntat des de dalt, gràcies a un poder que tant pot ser físic com espiritual.
Per a més informacions i també per a l’origen de les imatges de les monedes, vegi’s aquesta pàgina web.
Un món de llengües
Que el món és divers i plural és un fet assumit i paït per les societats modernes. Aquesta afirmació no és en cap sentit novedosa, però potser caldria donar-hi una mica més d’èmfasi perquè no sempre som prou conscients del fet que la major riquesa del món prové precisament dels contrasts que hi conviuen.
Una de les manifestacions de pluralitat més importants que trobem en aquest món global és una immensa diversitat lingüística. Actualment es troben catalogats prop de 6000 idiomes diferents (encara que no tots estan prou estudiats). Això vol dir, sempre i quan acceptem que una llengua, més enllà de servir un propòsit estricte de comunicació, representa també una forma d’entendre, concebre i donar ordre al món, que aleshores ens deparem amb la impressionant xifra de 6000 visions d’un món polièdric que constituïm tots plegats.
Romanticismes a part, la història ens ensenya que al món impera la llei natural del més fort, i això ho constatem també a les llengües: de les 6000 que abans he esmentat, només unes 250 són emprades per més d’un milió de persones i es preveu que el nombre de llengües en perill d’extinció augmenti cada dia. Actualment, les llengües que compten amb més parlants natius són el xinès mandarí (15%), el castellà i l’anglès (7%), l’àrab, el bengalí i l’hindi (4%), el portuguès i el rus (3%), l’alemany i el japonès (2%). Les llengües estrangeres més apreses són l’anglès, el xinès mandarí, el francès, l’àrab i el rus.
Una conclusió que es pot treure d’aquestes xifres és que hi ha un petit nombre de llengües amb molts parlants i, paral·lelament, un gran nombre d’altres llengües amb molt poca representativitat. Segons algunes fonts, les llengües amenaçades es troben entre el 50% i el 95% del nombre de llengües que comptabilitzem avui dia. És en aquest punt on les lleis de política lingüística, així com d’altres moviments, ja siguin individuals o empesos per associacions (vegeu-ne un exemple aquí), esdevenen decisius.
Ens hem de convèncer i fer entendre a qui té veu mandatària que, malauradament, les llengües no es poden guardar en un museu. Quan es deixen de parlar, es perden, i així es perd també tot un patrimoni històric i cultural.
Barcelona, 1 de febrer de 2009
David Pinheiro
P.D.: Gràcies, Llenguaddicta!
El color de les sabates 
Últims comentaris