Les meves lectures, els meus treballs acadèmics i algunes reflexions relacionades amb diferents branques de la lingüística o de la literatura. …O qualsevol altre tema que em desperti la curiositat.

El sexe de les llengües (o el gènere en terres d’Hipòlita)


«Ai, H. … Aquesta fixació en aixecar les faldilles a les paraules per mirar-ne els genitals no ens portarà res de bo… Perdona la franquesa d’algú que, sense saber-ne gaire d’absolutament res, també té sang calenta a les venes i de tant en tant diu el que realment pensa, i és que de vegades les feministes em recorden aquells generals que, no sabent fer cap altra cosa a part de lluitar, es neguen a veure que la guerra fa temps que ha acabat i segueixen atrinxerats, combatent, ara, els seus fantasmes personals per tal de justificar la mera existència. No dic que el feminisme hagi perdut actualitat; el que sí em sembla és que ha perdut el nord… Jo, lingüista frustrat a la mercè dels déus, que semblen voler que acabi com a filòleg independentment dels meus anhels, els prescriuria un temps de descans i reflexió. On són els i les feministes que lluitaven per anul·lar les limitacions que la societat els assignava degut als seus genitals? D’on ve aquesta exaltació de tot el que és femení sense que hi càpiga cap altre atribut meritori a part del seu sexe? I per què ara aquesta necessitat prement de mutilar la llengua amb fisiologies que no li pertoquen?»

El llenguatge és masclista perquè la societat fou així, i la societat romandrà masclista mentre ho sigui el llenguatge.1

«Aquest senyor diu que el llenguatge és masclista2… Jo li recordaria que el llenguatge és una facultat humana que permet la producció del que denominem “llengües”, i que són aquestes les que, en tot cas, poden representar la realitat d’una forma sexuada. El llenguatge és universal; les llengües són puntuals, accidentals i permeables a l’entorn. Però això és un detall: la idea fonamental d’aquest senyor, com a bon enginyer de ponts i camins que devia ser, és que la llengua (una producció intel·lectual humana) dóna forma al món. Bé, doncs, jo li preguntaria com és que l’iroquès o el wahibo, dues llengües ameríndies que pertanyen a societats profundament masclistes, tenen com a gènere no marcat el femení? És a dir, en lloc de dir, per exemple, “professors”, com ho faríem nosaltres, malgrat la mirada acusadora de les feministes, per a referir-nos als mascles i a les femelles que tenen el menester d’ensenyar, els parlants d’iroquès i de wahibo dirien “professores”. És més: el nombre de llengües al món que tenen gènere gramatical és ridícul, diminut, irrisori, i malgrat tot, tret de les terres d’Hipòlita, el masclisme és present a tot arreu!»

«És cert que les llengües que parlem reflecteixen un món predominantment masculí –els mots “governant” i “governanta” es refereixen a conceptes dràsticament diferents, per donar-ne només un exemple–, però si fem un esforç per deixar les sensibilitats a part, el que l’estudi de la llengua ens demostra és que, generalment, la morfologia dels noms i dels adjectius respon a una lògica molt semblant a la dels verbs: pren la forma (en el cas de la morfologia verbal) o la unitat lèxica (en el cas de la morfologia nominal) més bàsica, la més neutra, aquella sobre la qual acostumem a construir totes les variants, i l’assigna com a lema, és a dir, com a unitat de referència, és a dir, com a unitat menys marcada. En el cas dels verbs, aquest lema és l’infinitiu (per això l’infinitiu té dret a entrada en els diccionaris i la resta de formes verbals no), i en el cas dels noms i adjectius, el lema és la forma masculina. Així, “gat” significa, alhora, un tipus d’animal felí i el mascle d’aquest tipus d’animal, mentre que “gata” es refereix exclusivament a la femella de l’animal “gat”. “Tortuga”, en canvi, és un mot femení i a ningú se li acudiria pensar que es refereix només a les femelles de l’espècie…»

«H., jo diria que aquest enginyer expert en formigó estructural volia fer de lingüista però va acabar fent de poeta, seduït pel magnetisme líric de les paraules. La frase que sentencia que la societat seguirà sent masclista mentre el llenguatge ho sigui és rodona i enganxa, però parteix de premisses equivocades, i, per tant, no passa d’un joc de miralls, un parany lògic i lingüístic sense cap altra validesa que l’aparent…»

«El masclisme és un problema greu, sobretot en altres indrets del planeta, però crec que més greu és encara el sexisme pur i simple, aquell que no està etiquetat i que, per tant, no disposa de mitjans per ser denunciat, com quan et neguen feina en una empresa com a administratiu perquè només volen una femella, o quan et neguen plaça en un curset de disseny gràfic subvencionat per la Generalitat perquè només hi accepten femelles, o quan una presentadora d’un programa de televisió pot dir sense pèls a la llengua que allò que ha dit, ho tornarà a repetir perquè hi ha homes a l’audiència i que als homes els costa més d’entendre les coses, o quan veus a la tele les famoses sitcoms familiars en què els homes (pares, fills, avis, veïns…) són invariablement poc més que retardats mentals a l’estil Homer Simpson que depenen del sentit comú de les seves dones i mares per a sobreviure… i quan vols denunciar aquestes i altres situacions com a feministes i t’adones que “feminista” no vol dir el mateix que “masclista”, que no existeix paraula per definir la discriminació a la qual estàs subjecte. Aquest tipus de sexisme és menys perillós i  no atenta contra vides, però em sembla molt més perniciós i corrosiu, perquè és dissimulat, no està tipificat i és minoritari.»

David Pinheiro

Barcelona, 23 de juliol de 2009

————————————————————————————————————————————————

1 MESEGUER, Álvaro García. ¿Es sexista la lengua española? Madrid: Paidós, 1994 (traduït del gallec per mi mateix).

Álvaro García Meseguer, Doctor Enginyer de Camins, Canals i Ports i professor d’investigació del CSIC. Medalla d’ACHE per mèrits a la investigació en el camp del formigó estructural. […] Investigador en Lingüística, pioner en el tractament del sexisme lingüístic.

2 Després d’haver fet aquest escrit he cercat el nom d’Álvaro García Meseguer a internet i he trobat el següent text en aquesta pàgina, extret, segons s’hi pot llegir, del diari La Opinión, el 23 de novembre del 2002.:

El escritor, profesor e investigador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), Álvaro García Meseguer, publicó un libro en 1977 donde afirmaba que la lengua española era profundamente sexista. Sin embargo, ya en la década de los noventa, redactó una segunda obra titulada ¿Es sexista la lengua española?, donde se retractaba de su opinión anterior; como se pudo comprobar ayer durante su intervención en la segunda jornada del congreso “Mujer y medios de Comunicación” celebrado en el Auditorio de Murcia. “Hasta hace pocos años mi respuesta a la que da título este libro habría sido positiva. Pero un estudio más profundo del género gramatical me hizo ver que había confundido género por sexo. Ahora afirmo que la pobre lengua es inocente y que el sexismo lingüístico radica en el hablante o en el oyente, pero no en la lengua.

En un primer momento no fue fácil convencer a sus seguidores de este cambio radical. “Recuerdo que hasta he sido acusado en público de haberme vendido al enemigo o de cambiarme de chaqueta. Pero esto demuestra que han leído mis libros de forma muy superficial”.

García Meseguer afirma no importarle el sexismo social sino el lingüístico. “Si dices el gobierno está formado por quince varones y tres mujeres, estás poniendo en evidencia un sexismo social pero la frase es impecable. En cambio si dices seis varones y seis hembras, describes una situación no sexista socialmente pero sí lingüísticamente”, explica.

El Diccionario de la Real Academia Española está repleto de definiciones sexistas. Prueba de ello son las diferencias de significado entre las palabras como “verdulero” y “verdulera” y “zorro” y “zorra”. Sin embargo, el escritor no culpabiliza a la RAE de estas acepciones. “El diccionario no tiene culpa, ya que solo refleja los hechos de habla. Lo que se le puede censurar al diccionario es que a la hora de definir utilice palabras que son sexistas. “Cine enerve”, por ejemplo, es descrito como, sin fuerza y afeminado. La primera palabra sobra, ya que va en contra de la imagen de la mujer. Por lo tanto, la Academia no debería apoyarse en esa palabra para definir otras”, afirma.

Álvaro García afirma que aún sigue existiendo problemas de género entre los periodistas. “Una persona muy machista, aunque ahora está un poco más corregido, era Jesús Burgos, pensaba que los lectores de diarios eran sólo hombres. Sin embargo otro columnista, Francisco Umbral, ha sido desde siempre exquisitamente feminista”.

A pesar de estos problemas de género, la lengua castellana, no se encuentra entre las más sexistas. Para el profesor, el inglés está menos avanzado en este tema. “El inglés es una lengua que no conoce el género pero sí tiene marcas directa como los posesivos, en donde se emplean las referencias de macho y hembra”.

La solución estará en la educación. “Si los profesores de primaria estuvieran muy sensibilizados en este problema, que no lo están, incidirían en estas soluciones lingüísticas para que no ocurrieran”, concluye.

La Opinión. 23 de noviembre, 2002.

One response

  1. Retroenllaç: El sexe de les llengües (o el gènere en terres d’Hipòlita) // la tafanera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s