Les meves lectures, els meus treballs acadèmics i algunes reflexions relacionades amb diferents branques de la lingüística o de la literatura. …O qualsevol altre tema que em desperti la curiositat.

Una cita amb La cosa més dolça


Montse dixit: «El desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents.» (Albert Sánchez Piñol, La pell freda)

David dixit: Ara entenc el que em passa amb la música dodecafònica: tanta llibertat de patrons és un caos a les meves orelles…🙂

Montse dixit: […] No pensava precisament en la música dodecafònica quan vaig llegir la cita, sinó en coses més personals, com et pots imaginar, i per això la vaig posar, però es pot aplicar a qualsevol cosa, no? […]

Hola Montse,

Sí, m’imaginava que el tema no anava pròpiament adreçat a la música dodecafònica, però és que quan vaig llegir aquesta frase em va venir immediatament al cap una classe d’etnomusicologia dels meus temps d’estudiant de musicologia. Recordo que em va impressionar molt la idea segons la qual allò que considerem com a estèticament agradable (pel que fa a la música, però suposo que es pot aplicat a totes les percepcions sensorials) no és més que allò que podem descomposar cognitivament en patrons. És a dir, que si no hi veiem ordre (melòdic, harmònic, rítmic…) és perquè no ho podem encasellar en patrons amb un cert grau de previsibilitat. Això també va passar a la literatura al llarg dels segles: moltes de les grans obres de la literatura universal van ser menyspreades en el seu moment perquè difícilment s’encasellaven en cap gènere. S’havien avançat al seu temps — no corresponien a cap patró i, per tant, tampoc es corresponien a l’horitzó d’expectatives del públic.

Recordo, a més a més, que el professor va explicar un experiment que s’havia fet: no me’n recordo dels detalls –ni on, ni qui, ni quan– però uns intel·lectuals havien portat un indígena d’Amazònia (posem per cas, perquè tampoc no recordo d’on era) a assistir a una simfonia i al final li van preguntar quin era, dels quatre, el moviment que més li havia agradat, i ell va contestar que dels CINC, el que més li havia agradat havia estat el primer, és a dir, el moment en què tota l’orquestra conjuntament afina els instruments. Es veu que aquest fet va fer córrer molta tinta perquè insinuava que hi havia patrons sonors que tot l’ésser humà, independentment de la seva condició sociocultural (fins i tot un Tarzan!), podia reconèixer, i que potser el valor artístic o l’èxit d’una obra no es devia pròpiament a la inspiració de les muses o al component intel·lectual i estètic que el compositor hi hagués aportat, sinó més aviat al fet d’haver emprat certs patrons harmònics, melòdics, rítmics, etc, que els oients reconeixien per raons d’ordre biològic. Els músics saben que el moment d’afinar l’orquestra és d’un caos aparent però organitzat, en el sentit que, per exemple, en totes les cordes ressonen intervals de cinquena i de quarta, i això respon a qüestions purament acústiques. L’acústica no és música: és la física del so, i és possible que susciti sensacions semblants en públics molt diferents pel simple fet que els nostres canals receptors són els mateixos en tota l’espècie humana. Per exemple, se m’acudeix també que no deu ser coincidència que totes les cultures que han assolit un cert nivell de desenvolupament musical han treballat amb escales pentatòniques, és a dir, de cinc tons. És com si el cervell estigués naturalment programat per entendre certs esquemes sonors!…

En fi, la teva cita és la d’algú que està a punt de trobar-se amb els granotots; a tu et serveix per donar sentit al teu moment actual, i a mi m’ha evocat una classe de fa 10-11 anys enrere (a més de justificar la meva incapacitat d’entendre certa música d’avantguarda)! Sí que dóna de sí, el desordre, oi?🙂

Ah, a propòsit, ja que he parlat d’escales pentatòniques, mira aquest vídeo amb en Bobby McFerrin. És fantàstic! Il·lustra perfectament allò que et deia sobre la capacitat innata que tenim d’entendre certs patrons –certs models d’ordenació– sonors!

8 responses

  1. Hola David,

    Quina redundància això de respondre a una resposta que m’inclou!

    Anem a pams.

    Primer, m’has deixat bocabadada amb els teus enciclopèdics coneixements musicals. Jo, modestament, amb els meus dos anyests de solfeig (preliminar i primer), una mica de guitarra i una mica més de clarinet, sóc gairebé una analfabeta al teu costat, però disfruto de la música, això sí. Per cert, el vídeo de Bobby McFerrin és maquíssim; l’he passat a la professora de música de l’escola dels meus fills i l’ha penjat a la seva pàgina.

    Segon, pel que fa als granotots, la novel·la em va semblar una bona metàfora de com cadascú s’enfronta indivudualment a la seva por a les coses desconegudes, i com evolucionen els seus sentiments envers això. Cadascú tenim els nostres granotots particulars, perquè el que no identifiquem no és allò que no veiem sinó allò que no mirem.

    Per últim, la cita em va agradar perquè en vaig fer una transposició al nostre microcosmos particular (o més concretament al de Daniel): tot allò que al rpincipi ens semblava un daltabaix va agafant el seu lloc en el nostre univers i s’integra perfectament entre la resta. El nostre granotot s’ha tornat gairebé una mascota, tot i que de vegades encara ens fa una mossegada que ens fereix.

    Fins aviat.

    1 Octubre 2009 a les 21:27

  2. Hola Montse,

    Si amb aquest post t’he fet creure que els meus coneixements musicals són enciclopèdics, espera’t a quan faci un post realment sobre música!😀
    No, ja m’agradaria a mi saber-ne d’alguna cosa a nivell enciclopèdic, i si algun dia puc arribar a considerar-me savi en alguna matèria, dubto molt que sigui en matèria musical… De fet, m’agradaria reprendre els estudis de musicologia però alhora també m’agradaria fer la carrera d’Estudis Àrabs i Hebreus, fer un màster probablement en Cultures Medievals i un altre en Cultures i Llengües de l’Antiguitat, fer un doctorat en alguna d’aquestes línies (m’interessa la història bíblica, per exemple, o la història de les religions)… Ja veus, tinc una dispersió d’interessos i uns projectes que em caldria unes 4 vides per dur-los tots a terme!…🙂
    Pel que fa La pell freda, també em va agradar i estic completament d’acord amb les teves observacions, però he de dir que per mi em va fer especialment gràcia perquè el vaig llegir en un context molt determinat, i és que el lloc on jo era em recordava moltíssim l’illa dels granotots, amb el turó del far, la caseta… i això que jo era a dalt del Montseny!!!! El far era una torre de guaita, a dalt d’un petit turó; la casa era l’ermita de Sant Elies, i l’illa era el mateix turó de Sant Elies. Clar que cal posar-hi una mica d’imaginació, hehehe!😀 Segurament hi ha un rerefons més dens i al·legòric i, per tant, més interessant, però jo m’entretenia imaginant que era al mateix lloc dels fets, que els granotots s’amagaven en els boscos, i amb aquesta lectura tan superficial ja en tenia prou.🙂

    2 Octubre 2009 a les 12:51

  3. Higini

    I el granotot era jo?🙂

    3 Octubre 2009 a les 02:49

  4. No, tu eres el Mr. Norrell. Però això és una altra història…😉

    3 Octubre 2009 a les 04:07

  5. Arminda

    Eu acho que el granotot, apesar de eu não saber o que significa (talvez grandote?!!!) é mesmo o gajo lá de cima com aquela cara muita gira pá, chamado de HIGINI!!!! hehehe!!!

    Beijos GININHO desta tua mãe portuguesa!

    PS. Vamos lá a ver se nem com esta provocação o Mr.Norrell perde a preguiça e se resolve a responder-me……………..

    12 Agost 2010 a les 15:20

    • Higini

      Eu non sai escribir potugués. Hau.
      Eu teu filho nao quere ensinarme Hau😦

      Gini sentadu :s
      😉

      12 Agost 2010 a les 15:41

      • O problema é que o Gini é um mamífero da família dos higuinius preguiçosus. Esse é que é o problema. Fora disso, até que não é má pessoa…😉

        12 Agost 2010 a les 16:01

    • Olá mãe!
      Os “granotots” são umas criaturas inventadas que só existem no livro “La pell freda” (‘A pele fria’) do escritor Albert Sánchez Piñol. A palavra também é inventada. Está formada a partir de “granota” (‘rã’) mais o sufixo “-ot”, que lhe dá um ar um bocadinho depreciativo. Em português acho que se diria “ranota”, com a diferença que em português esta composição forma sempre palavras femeninas, ao passo que em catalão pode formar tanto palavras femeninas como masculinas. Assim, os “granotots” seriam “ranotos” em português, se este sufixo existisse.
      O livro é interessante mas acho que não é do teu estilo. Não sei se irias gostar…
      Este autor tem o costume de inventar nomes estranhos. Já noutro livro dele, “Pandora al Congo”, existem umas criaturas que vivem no interior da terra e se chamam “tèctons” (como as placas tectónicas. Muito apropriado!), e a semi-protagonista, uma rapariga técton, chama-se Amgam, que, se o leres ao contrário, é “magma”. Igualmente apropriado.🙂

      E, olha, a tua provocação parece que deu resultado!🙂

      12 Agost 2010 a les 15:58

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s