Les meves lectures, els meus treballs acadèmics i algunes reflexions relacionades amb diferents branques de la lingüística o de la literatura. …O qualsevol altre tema que em desperti la curiositat.

Diàlegs interblogaires

Pan y toros

Pregunta de la Montse, la blogaire de “La cosa més dolça“, respecte d’un reportatge que van fer el dissabte passat a TVE al programa “La Noche Temática“: “Com és que mai ens assabentem d’aquests programes i ens hem d’empassar tota mena de porqueria?”

Jo em faig la mateixa pregunta quan m’adono que sovint, a les 8h o a les 9h del matí, fan uns reportatges i uns concerts magnífics i que passen completament inadvertits. Aquesta pregunta m’ha fet recordar immediatament una entrevista que en Joan Vives, locutor-redactor de Catalunya Música, va fer el diumenge passat a en José Luis de Delás, un compositor barceloní que resideix a Alemanya fa més de 50 anys. No n’havia sentit mai a parlar però m’he quedat amb moltes ganes de saber-ne més, d’aquest home. Tot i fer música contemporània, és el que jo definiria com un compositor a la moda antiga en tant que és tot un senyor: un intel·lectual amb una cultura extraordinària i una rara capacitat per compartir aquelles impressions que nosaltres, simples mortals, de tant en tant intuïm però que ens sobrepassen, que no sabem manegar ni verbalitzar.

Bé, aquest senyor va explicar que a mitjans dels anys 80 o 90 els grans rulers of the world, és a dir, els caps d’Estat més importants i els directius de les grans empreses tecnològiques (els del Silicon Valley, a Califòrnia, per exemple) es van reunir per a discutir “l’esdevenidor” del món, per dir-ho d’alguna manera. Van arribar a la conclusió, per exemple, que en el futur només el 20% de les persones tindrien feina i la pregunta era què fer-ne dels restants 80%. La resposta: entretenir-los. S’ha de distreure la gent perquè no pensin tant a la seva vida i en els seus problemes. Aquesta va ser la funció del cinema durant les guerres mundials i torna a ser, a l’època actual, una de les raons de fons de tota la “bazòfia” televisiva que ens claven al cervell. Però no només d’això, sinó de tot el que envolta el concepte de “societat del benestar”. En realitat, tal com diu en José Luis de Delás, en lloc de “societat del benestar” se li hauria de dir “societat de l’entreteniment” [i de la frivolitat, afegiria jo].

Segons ell, aquesta reunió no va ser secreta ni molt menys. Suposo, doncs, que si busquéssim bé a internet seria possible de trobar-ne alguna referència, tot i que tractant-se del anys 80, potser tampoc serà tan senzill. Però en diaris de l’època segurament en trobaríem alguna cosa. Ara per ara, d’aquesta reunió i, en concret, d’aquest dictamen dels rulers of the world, només en tinc la paraula d’aquest senyor, però em basta.

T’aconsello vivament, Montse, i a tothom, que escolti aquesta entrevista en aquest enllaç. Triga una hora, més o menys, i tota ella és molt interessant, però si voleu arribar directament al punt en què es fa referència al tema de l’entreteniment, podeu avançar cap el minut 43, si fa no fa.


Una cita amb La cosa més dolça

Montse dixit: «El desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents.» (Albert Sánchez Piñol, La pell freda)

David dixit: Ara entenc el que em passa amb la música dodecafònica: tanta llibertat de patrons és un caos a les meves orelles… 🙂

Montse dixit: […] No pensava precisament en la música dodecafònica quan vaig llegir la cita, sinó en coses més personals, com et pots imaginar, i per això la vaig posar, però es pot aplicar a qualsevol cosa, no? […]

Hola Montse,

Sí, m’imaginava que el tema no anava pròpiament adreçat a la música dodecafònica, però és que quan vaig llegir aquesta frase em va venir immediatament al cap una classe d’etnomusicologia dels meus temps d’estudiant de musicologia. Recordo que em va impressionar molt la idea segons la qual allò que considerem com a estèticament agradable (pel que fa a la música, però suposo que es pot aplicat a totes les percepcions sensorials) no és més que allò que podem descomposar cognitivament en patrons. És a dir, que si no hi veiem ordre (melòdic, harmònic, rítmic…) és perquè no ho podem encasellar en patrons amb un cert grau de previsibilitat. Això també va passar a la literatura al llarg dels segles: moltes de les grans obres de la literatura universal van ser menyspreades en el seu moment perquè difícilment s’encasellaven en cap gènere. S’havien avançat al seu temps — no corresponien a cap patró i, per tant, tampoc es corresponien a l’horitzó d’expectatives del públic.

Recordo, a més a més, que el professor va explicar un experiment que s’havia fet: no me’n recordo dels detalls –ni on, ni qui, ni quan– però uns intel·lectuals havien portat un indígena d’Amazònia (posem per cas, perquè tampoc no recordo d’on era) a assistir a una simfonia i al final li van preguntar quin era, dels quatre, el moviment que més li havia agradat, i ell va contestar que dels CINC, el que més li havia agradat havia estat el primer, és a dir, el moment en què tota l’orquestra conjuntament afina els instruments. Es veu que aquest fet va fer córrer molta tinta perquè insinuava que hi havia patrons sonors que tot l’ésser humà, independentment de la seva condició sociocultural (fins i tot un Tarzan!), podia reconèixer, i que potser el valor artístic o l’èxit d’una obra no es devia pròpiament a la inspiració de les muses o al component intel·lectual i estètic que el compositor hi hagués aportat, sinó més aviat al fet d’haver emprat certs patrons harmònics, melòdics, rítmics, etc, que els oients reconeixien per raons d’ordre biològic. Els músics saben que el moment d’afinar l’orquestra és d’un caos aparent però organitzat, en el sentit que, per exemple, en totes les cordes ressonen intervals de cinquena i de quarta, i això respon a qüestions purament acústiques. L’acústica no és música: és la física del so, i és possible que susciti sensacions semblants en públics molt diferents pel simple fet que els nostres canals receptors són els mateixos en tota l’espècie humana. Per exemple, se m’acudeix també que no deu ser coincidència que totes les cultures que han assolit un cert nivell de desenvolupament musical han treballat amb escales pentatòniques, és a dir, de cinc tons. És com si el cervell estigués naturalment programat per entendre certs esquemes sonors!…

En fi, la teva cita és la d’algú que està a punt de trobar-se amb els granotots; a tu et serveix per donar sentit al teu moment actual, i a mi m’ha evocat una classe de fa 10-11 anys enrere (a més de justificar la meva incapacitat d’entendre certa música d’avantguarda)! Sí que dóna de sí, el desordre, oi? 🙂

Ah, a propòsit, ja que he parlat d’escales pentatòniques, mira aquest vídeo amb en Bobby McFerrin. És fantàstic! Il·lustra perfectament allò que et deia sobre la capacitat innata que tenim d’entendre certs patrons –certs models d’ordenació– sonors!


Això és un blog o un bloc?

Davant l’enrenou que s’ha produït arrel de l’estandardització de la forma “bloc”, acabada amb “c”, l’Higini Herrero m’ha convidat a explicar els motius que em fan decantar per la forma amb “g”. Ho faré, doncs, basant-me exclusivament en criteris lingüístics i provaré d’explicar els cinc punts fonamentals que em sembla que justifiquen la plena funcionalitat del manlleu, alhora que exposen algunes desavantatges de la forma en “c”.

Això és un blog o un bloc?

1)   La grafia de “blog” amb “g” es resol fonèticament amb [k], tal com si s’escrigués amb “c”, de manera que no produeix dificultats de lectura o pronunciació i s’adequa perfectament al català.

2)   La grafia amb “g” permet derivats més naturals per dos motius: el primer és que les oclusives tendeixen a sonoritzar, és a dir, mots com “blocaire” o “blocosfera” acabarien pronunciant-se, per l’ús, “blogaire” i “blogosfera”, de manera que estandarditzar-les amb “c” em sembla d’alguna manera anar contra el que és natural… El segon motiu és que la grafia amb “c” conduirà a un derivat estrany, com ho és el “bloquejar”. En lloc de dir que “bloguegem” o que estem “blogant”, diríem que “bloquegem” o que estem “blocant”, amb la qual cosa “bloquejar” esdevindria un mot polisèmic (1, impedir el pas i 2, “surfar” a la web), i les polisèmies, encara que siguin un fenomen lingüístic natural, sempre són ambigües.

3)   El fet que “blog” sigui un manlleu no ens hauria de sorprendre: la llengua n’està plena. A més, difícilment en trobarem un altre que s’adeqüi al català tan naturalment com aquest.

4)   Un “blog” no és un “bloc”. El primer té una etimologia pròpia (resulta de la contracció i abreviació de “web log”, que en català seria alguna cosa com ‘registre que es fa a la xarxa’) i només significa el que entenem per “blog”, mentre “bloc”, que en català també té la seva etimologia, significa una cosa totalment diferent (un bloc de notes). És indiscutible, però, que un “blog” i un “bloc” tenen molt en comú, però la metàfora que tan fàcilment establim entre aquestes dues entitats ens ve induïda per la pròpia ortografia, més que no pas per una proximitat conceptual. En altres paraules, si el terme anglès per “blog” fos “cadir”, per exemple, a nosaltres no se’ns acudiria mai de dir-li “bloc” ni tampoc ens adonaríem de les semblances que comparteixen un blog i un bloc de notes. També és molt poc probable que li diguéssim “cadira” només perquè els dos mots se semblessin, ja que s’hauria de ser molt creatiu per veure-hi semblances més enllà de les purament terminològiques…

5)   Per últim, un dels criteris a tenir en compte és el de la internacionalitat i no hi ha dubte que “blog” és molt més freqüent a la xarxa que no pas “bloc”. Si estiguéssim davant d’una paraula fonèticament i ortogràfica molt diferent del que seria natural en català, jo no dubtaria en defensar la seva adaptació, però sent “blog” un mot tan innocu pel que fa la integritat de la llengua catalana, no veig que hi hagi realment necessitat d’adaptacions.

Si us interessa aquest debat, us recomano que feu un cop d’ull a la discussió que se n’està fent a La Tafanera. Per altra banda, no me’n puc estar d’escombrar cap a casa i presentar-vos una pàgina web que defensa l’ortografia amb “g” i que hi està promovent una campanya a favor. El principal interès d’aquesta pàgina, que es diu BLOG, no pas BLOC, resideix en un llistat de blogs i d’altres webs que defensen aquesta mateixa postura.  D’aquesta pàgina he tret el banner pro-G que podreu veure més avall. Finalment, si us decanteu per qualsevol d’aquestes possibilitats, us animo a votar a la següent enquesta promoguda per l’Higini i que també trobareu al seu blog:


Guerres santes: els fills d’Abraham

©iStockphoto.com/Karen Moller

©iStockphoto.com/Karen Moller

«Hola A.,»

«Entenc que davant dels atemptats de les faccions més radicals de l’islamisme puguis veure’ls com “els dolents”, però això no és necessàriament així. Els musulmans, per definició, no promouen una cultura més violenta que la cristiana. De fet, des d’una perspectiva històrica (és a dir, si mirem més enllà dels successos més recents) l’església catòlica ha estat molt més violenta i opressora que qualsevol altra religió occidental o oriental.»

«Mira què en diu la María Teresa Román, una professora del departament de filosofia de la UNED i membre de la Sociedad Española de Ciencias de las Religiones

[…] Otra importante diferencia entre el pensamiento indio y el occidental estriba en que mientras el segundo ha vivido de un concepto unívoco de la verdad, y por lo mismo excluyente (si una doctrina es verdadera, la contraria necesariamente tiene que ser falsa), resultado del cual han tenido lugar las luchas del cristianismo contra el islam, por ejemplo: en la India, por el contrario, el concepto de riqueza de la verdad ha admitido diferentes interpretaciones y matices con la conciencia de que todas ellas eran limitadas y siempre susceptibles de mejorar. […] Únicamente los pensadores cristianos tienen una concepción básica unitaria. […]

ROMÁN, María Teresa. Sabidurias Orientales de la Antigüedad. Alianza Editorial (col. Ensayo), Madrid, 2004. Pp. 38-39.

«Ja veus: l’església catòlica, per definició, parteix del pressupost que la seva veritat és l’única possible i acceptable i que totes les altres formes de pensar o de viure són negatives i condemnables [1]. L’església va promoure guerres santes, va tenir el seu exèrcit de gent disposada a morir per la fe (els Templaris), va anul·lar gairebé totes les cultures ancestrals dels pobles per on va passar (a l’Edat Mitjana, els llibres, com a vehicles de coneixement i creadors de pensament que són, van espantar l’església de tal forma que una quantitat importantíssima dels clàssics grecs i llatins van acabar destruïts. Si no hagués estat per l’imperi Carolingi, que procura trobar-ne els originals per intentar retornar a la cultura clàssica l’esplendor que legítimament li pertocava, la destrucció hauria estat absoluta. Un altre exemple posterior és el dels missioners evangelitzadors, els quals feien poc més que imposar les seves creences i instaurar la cultura de la por), i, més recentment, condemna tot aquell que no és creient i té valors diferents als seus: els ateus, els agnòstics, els homosexuals… És una església misògina que menysprea la dona (encara, a dies d’ara, no permet que les dones puguin ser ordenades sacerdots! La veritat és que no puc entendre com les dones poden seguir anant a missa cada diumenge tan tranquil·les… L’únic que fan és pactar amb la discriminació de la qual són víctimes!) i la seva postura prepotent i de descriminació es fa palesa cada dia: sempre s’està ficant en assumptes d’Estat i vol imposar-se com l’únic paradigma de la moral social. Bàsicament, el seu missatge és “o estàs amb nosaltres, o estàs perdut”.»

«A., em sap greu dir-te tot això però és el que crec: igual que la monarquia és una aberració democràtica, l’església representa un endarreriment social, una forma de castració de les llibertats personals i, al cap i a la fi, una tendència molt humana de conrear supersticions col·lectives, les quals, malgrat la seva enorme complexitat, són quelcom impossible de justificar per les vies naturals de la raó. Ho sento…»

David Pinheiro

————————————————————————————————————————————————–

[1] Em sembla adequat afegir aquí la definició de l’adjectiu “catòlic” que en dóna l’Enciclopèdia Catalana. L’hermetisme ontològic que caracteritza la postura de l’església catòlica es posa ben de manifest:

[s. XIV; del ll. catholĭcus, -a, -um, i aquest, del gr. katholikós ‘universal, general’]

Dit de l’antiga església cristiana i, actualment, de l’Església que reconeix com a cap visible el papa. L’adjectiu catòlic apareix al s III com a característic de la gran Església, que és per damunt de les esglésies locals i on ha continuat la tradició cristiana primitiva, en contraposició als grups marginals, herètics i cismàtics. És així, tambè, com els símbols de fe (per exemple, el símbol nicenoconstantinopolità o credo) definiren l’església. En aquest sentit, els documents primitius del protestantisme defensaven que llur doctrina era catòlica. Però des del temps de la Il·lustració ha estat generalitzat a l’Europa occidental l’ús del mot catòlic com a exclusiu de l’Església Romana. Amb el moviment ecumènic ha nascut la tendència a qualificar de catòliques aquelles confessions cristianes on són considerats de dret diví una sèrie d’elements institucionals (la jerarquia, els set sagraments, la tradició apostòlica de tota l’església), en contraposició a les de tipus protestant, que tendeixen a considerar aquells elements com a purament humans. El mot catòlic fa també referència a l’aspecte “universal” de l’Església en l’espai i en el temps, concepte que prevalgué sobretot des de la Contrareforma fins al s XIX.


Comentari a una o dues galetes (o el “bolo de bolacha” portuguès)

M’ha fet gràcia descobrir que en un blog de culinària també hi ha lloc per a discussions lingüístiques! Sabia que els fogons es transformaven sovint en llocs de reflexió i diàleg o de filosofia (vegi’s, per exemple, Herba moura, de Teresa Moure, premi Xerais de novel·la 2005), però no pas de lingüística! És ben cert que les arts i els sabers estan tots connectats…

Em refereixo al post “?Una o dues galetes” d’en Martí, un jove estudiant de les arts culinàries que manté un blog anomenat Apunts de cuina, pel qual ja ha guanyat algun premi. En Martí no deixa de sorprendre’m amb els seus experiments que sempre il·lustra amb unes fotos deliciosíssimes, si em permeteu la sinestèsia, però ara m’ha sorprès de valent amb aquesta entrada de caire gairebé filològic! La qüestió (que, si no ho he entès malament, li va ser plantejada per la Ivette) és si una galeta Príncipe és, en realitat, una galeta única, o si, en canvi, es tracta de dues galetes unides per una crema de cacau (“poc cremosa i exageradament dolça”, segons en Martí). A mi, primer, aquesta qüestió m’ha fet gràcia, però després m’ha fet pensar, i com que estic de vacances (forçades!), tinc temps per pensar moltes coses. 🙂

princep1

Galeta "Príncipe". Foto extreta del blog "Apunts de cuina", d'en Martí.

Bé, vet aquí el meu raonament. Segons la Semàntica, que és l’apartat de la lingüística que estudia els significats (no pas des del punt de vista etimològic sinó cognitiu), en el procés d’aprehendre el món i entendre’l, els éssers humans construïm unes imatges mentals molt bàsiques que es diuen “prototipus” i venen a ser alguna cosa així com els nuclis de cadascun dels nostres conceptes ontològics. S’explica millor amb un exemple: la major part de nosaltres, si ens demanessin que diguéssim el nom de la primera eina que se’ns acudís, diríem “martell”. Si en lloc d’una eina ens demanessin per un color, segurament invocaríem un color bàsic. I si la pregunta fos per un mitjà de transport, de ben segur que guanyaria el “cotxe”. I per què no el patinet, o la bicicleta, o la moto de neu? També són mitjans de transport. I pel que fa el color, per què no el fúcsia, el taronja o lila? I per què no diem “muntacàrregues”, “serra” o “pala” com a eina? És més, el muntacàrregues què seria, més aviat: un mitjà de transport o una eina??… Aquests exemples pretenen il·lustrar la complexitat de les categoritzacions. El que fem és associar una imatge específica a un concepte (a “eina”, per exemple, gairebé tots li associem l’objecte “martell”) i aquesta passa a funcionar com a prototipus. El concepte és com un núvol en què la imatge més central (el nucli) és el prototipus, allò que immediatament se’ns acudeix quan hi pensem, però al voltant del prototipus n’hi ha d’altres imatges: la serra, la pala… i, molt més lluny del centre, probablement el muntacàrregues.

Què passa amb la galeta? Que, probablement, el prototipus de galeta que gairebé tots compartim és la imatge de la galeta Maria. Sí o no? La galeta Maria és la típica, la de tota la vida, aquella que encarna de forma més bàsica i neutral la nostra idea de “galeta”! Per això ens és tan fàcil d’entendre i acceptar la proposta d’en Martí de considerar la galeta Príncipe com a dues galetes unides per una crema (no gaire cremosa, té tota la raó!). En realitat, però, si comencem a desmembrar la galeta Príncipe en les seves parts, el concepte mateix de “galeta Príncipe” perd tot el sentit. El format d’aquesta galeta no és el que considerem al centre del núvol conceptual, de forma que no és cap prototipus, però jo diria que no deixa de ser un tipus específic de galeta, independentment de les seves parts, de la mateixa manera que una llimonada no és suc de llimona + aigua + sucre, sinó que és una entitat única: un refresc que hem batejat de “llimonada”.

Ara bé, la gràcia del seu exemple és que la galeta Príncipe està formada, en realitat, per altres galetes! Això és molt curiós: és com si diguéssim “1+1=1”, ja que la natura dels seus constituints és la mateixa que la que resulta de la suma de les seves parts! Tanmateix, jo posaria la ma al foc que a la ment del parlant, quan diu que ha menjat, posem per cas, 4 galetes Príncipe, mai no se li acudeix que no n’ha menjades 4 sinó 8, i que aquestes estaven unides per la crema de cacau! Això vol dir que a la ment del parlant hi ha lloc per un concepte de galeta més elaborat: aquella que està formada, precisament, per dues galetes unides per una crema de cacau.

De tant parlar de galetes –i com a portuguès que, malgrat tot, encara sóc–, seria inevitable acabar aquest post parlant del famós (almenys a Portugal!) “bolo de bolacha” (és a dir, ‘pastís de galeta’). Es tracta d’un dels pastissos més apreciats a Portugal i, casualment, un dels més senzills de preparar. No li vull fer la competència a en Martí –no la hi podria fer ni que volgués!–, però a continuació passaré a explicar com preparar-lo. Espero que algú s’hi animi!

Recepta del “bolo de bolacha”

Bolo de bolacha

Tall del "bolo de bolacha" ('pastís de galeta'). Foto extreta del blog "Ideias & sabores"

Nota: a internet podreu trobar moltes variants possibles d’aquesta recepta, així com presentacions molt diversificades.

Ingredients:

– 2 paquets de galetes Maria

– 4 rovells d’ou

– 125 g. de mantega

– 250 g. de sucre

– 1 tassa amb cafè molt fort

– coco ratllat

– galeta Maria ratllada

Instruccions:

1. Batre els rovells d’ou, el sucre i la mantega fins a aconseguir una crema fina.

2. Preparar un cafè fort. Quan el cafè no estigui gaire calent, mullar-hi les galetes, una per una, però no massa estona, si no s’estoven i es trenquen. Reservar-les fins que es refredin.

3. Disposar unes quantes galetes en un plat de manera que aquestes formin un cercle (la forma d’una flor, per dir-ho d’alguna manera) i untar-les amb la crema.

4. Repetir el procés fins a esgotar totes les galetes: és a dir, mullar-les en el cafè, disposar-les a sobre de les que ja eren al plat i untar-les amb la crema.

5. Finalment, untar el pastís per fora i espolsar-hi el coco i la galeta ratllats.

6. Deixem que refredi una estona a la nevera i ja està! Bon profit! 🙂

David Pinheiro


De lletres i ciències, i de l’home-total del Renaixement

«M’agafa amb una certa sorpresa i estranyesa la idea generalitzada que als de lletres no ens interessa la realitat (entesa com a quelcom concret i físic, que es pot mesurar i quantificar, i que es pot aprehendre empíricament) i que menyspreem les ciències, sobretot quan moltes branques de les humanitats pateixen justament d’un cert complex de poc científiques (la lingüística, per exemple)…»

«De fet, jo m’atreviria a dir que el que sí existeix és una certa supèrbia per part del món de les ciències, que insisteix a considerar les humanitats i les arts com a germanets petits. Aquesta és, però, una postura moderna. A l’antiguitat clàssica, per exemple, els filòsofs i els poetes eren els col·lectius més valorats i estimats (alguns, com a veritables superstars!), al contrari d’ara, que estimulem una societat formada exclusivament per tecnòcrates i confonem cultura amb diversió, relegant-la als moments d’esbarjo. Al Renaixement, en canvi, l’ideal d’home educat era polivalent: era l’home-total, que tant en sabia d’història i filosofia com de biologia, política, retòrica, dret, ciències militars…»

«És cert que la ciència ha assolit un nivell de complexitat extraordinari en l’últim segle i que no és qualsevol el que s’hi pot dedicar; cal tenir certes aptituds intel·lectuals. Però, per altra banda, la quantitat d’informació que ha de saber manegar un historiador, per exemple, és immensa! I, per algun motiu, la nostra societat recompensa amb bons llocs de treball i prestigi social el primer cas i no pas el segon… Em preocupa el fet que ens estem fent una societat de gent còmoda però acomodada, deshumanitzada i infantil. Tenia molta raó aquell que va dir que hem de ser savis, que això ens farà lliures; que hem de ser sensibles, que això ens farà persones, i que hem d’aprendre, que això ens farà llestos. Tenia tota la raó: aquest és el camí.»


El sexe de les llengües (o el gènere en terres d’Hipòlita)

«Ai, H. … Aquesta fixació en aixecar les faldilles a les paraules per mirar-ne els genitals no ens portarà res de bo… Perdona la franquesa d’algú que, sense saber-ne gaire d’absolutament res, també té sang calenta a les venes i de tant en tant diu el que realment pensa, i és que de vegades les feministes em recorden aquells generals que, no sabent fer cap altra cosa a part de lluitar, es neguen a veure que la guerra fa temps que ha acabat i segueixen atrinxerats, combatent, ara, els seus fantasmes personals per tal de justificar la mera existència. No dic que el feminisme hagi perdut actualitat; el que sí em sembla és que ha perdut el nord… Jo, lingüista frustrat a la mercè dels déus, que semblen voler que acabi com a filòleg independentment dels meus anhels, els prescriuria un temps de descans i reflexió. On són els i les feministes que lluitaven per anul·lar les limitacions que la societat els assignava degut als seus genitals? D’on ve aquesta exaltació de tot el que és femení sense que hi càpiga cap altre atribut meritori a part del seu sexe? I per què ara aquesta necessitat prement de mutilar la llengua amb fisiologies que no li pertoquen?»

El llenguatge és masclista perquè la societat fou així, i la societat romandrà masclista mentre ho sigui el llenguatge.1

«Aquest senyor diu que el llenguatge és masclista2… Jo li recordaria que el llenguatge és una facultat humana que permet la producció del que denominem “llengües”, i que són aquestes les que, en tot cas, poden representar la realitat d’una forma sexuada. El llenguatge és universal; les llengües són puntuals, accidentals i permeables a l’entorn. Però això és un detall: la idea fonamental d’aquest senyor, com a bon enginyer de ponts i camins que devia ser, és que la llengua (una producció intel·lectual humana) dóna forma al món. Bé, doncs, jo li preguntaria com és que l’iroquès o el wahibo, dues llengües ameríndies que pertanyen a societats profundament masclistes, tenen com a gènere no marcat el femení? És a dir, en lloc de dir, per exemple, “professors”, com ho faríem nosaltres, malgrat la mirada acusadora de les feministes, per a referir-nos als mascles i a les femelles que tenen el menester d’ensenyar, els parlants d’iroquès i de wahibo dirien “professores”. És més: el nombre de llengües al món que tenen gènere gramatical és ridícul, diminut, irrisori, i malgrat tot, tret de les terres d’Hipòlita, el masclisme és present a tot arreu!»

«És cert que les llengües que parlem reflecteixen un món predominantment masculí –els mots “governant” i “governanta” es refereixen a conceptes dràsticament diferents, per donar-ne només un exemple–, però si fem un esforç per deixar les sensibilitats a part, el que l’estudi de la llengua ens demostra és que, generalment, la morfologia dels noms i dels adjectius respon a una lògica molt semblant a la dels verbs: pren la forma (en el cas de la morfologia verbal) o la unitat lèxica (en el cas de la morfologia nominal) més bàsica, la més neutra, aquella sobre la qual acostumem a construir totes les variants, i l’assigna com a lema, és a dir, com a unitat de referència, és a dir, com a unitat menys marcada. En el cas dels verbs, aquest lema és l’infinitiu (per això l’infinitiu té dret a entrada en els diccionaris i la resta de formes verbals no), i en el cas dels noms i adjectius, el lema és la forma masculina. Així, “gat” significa, alhora, un tipus d’animal felí i el mascle d’aquest tipus d’animal, mentre que “gata” es refereix exclusivament a la femella de l’animal “gat”. “Tortuga”, en canvi, és un mot femení i a ningú se li acudiria pensar que es refereix només a les femelles de l’espècie…»

«H., jo diria que aquest enginyer expert en formigó estructural volia fer de lingüista però va acabar fent de poeta, seduït pel magnetisme líric de les paraules. La frase que sentencia que la societat seguirà sent masclista mentre el llenguatge ho sigui és rodona i enganxa, però parteix de premisses equivocades, i, per tant, no passa d’un joc de miralls, un parany lògic i lingüístic sense cap altra validesa que l’aparent…»

«El masclisme és un problema greu, sobretot en altres indrets del planeta, però crec que més greu és encara el sexisme pur i simple, aquell que no està etiquetat i que, per tant, no disposa de mitjans per ser denunciat, com quan et neguen feina en una empresa com a administratiu perquè només volen una femella, o quan et neguen plaça en un curset de disseny gràfic subvencionat per la Generalitat perquè només hi accepten femelles, o quan una presentadora d’un programa de televisió pot dir sense pèls a la llengua que allò que ha dit, ho tornarà a repetir perquè hi ha homes a l’audiència i que als homes els costa més d’entendre les coses, o quan veus a la tele les famoses sitcoms familiars en què els homes (pares, fills, avis, veïns…) són invariablement poc més que retardats mentals a l’estil Homer Simpson que depenen del sentit comú de les seves dones i mares per a sobreviure… i quan vols denunciar aquestes i altres situacions com a feministes i t’adones que “feminista” no vol dir el mateix que “masclista”, que no existeix paraula per definir la discriminació a la qual estàs subjecte. Aquest tipus de sexisme és menys perillós i  no atenta contra vides, però em sembla molt més perniciós i corrosiu, perquè és dissimulat, no està tipificat i és minoritari.»

David Pinheiro

Barcelona, 23 de juliol de 2009

————————————————————————————————————————————————

1 MESEGUER, Álvaro García. ¿Es sexista la lengua española? Madrid: Paidós, 1994 (traduït del gallec per mi mateix).

Álvaro García Meseguer, Doctor Enginyer de Camins, Canals i Ports i professor d’investigació del CSIC. Medalla d’ACHE per mèrits a la investigació en el camp del formigó estructural. […] Investigador en Lingüística, pioner en el tractament del sexisme lingüístic.

2 Després d’haver fet aquest escrit he cercat el nom d’Álvaro García Meseguer a internet i he trobat el següent text en aquesta pàgina, extret, segons s’hi pot llegir, del diari La Opinión, el 23 de novembre del 2002.:

El escritor, profesor e investigador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), Álvaro García Meseguer, publicó un libro en 1977 donde afirmaba que la lengua española era profundamente sexista. Sin embargo, ya en la década de los noventa, redactó una segunda obra titulada ¿Es sexista la lengua española?, donde se retractaba de su opinión anterior; como se pudo comprobar ayer durante su intervención en la segunda jornada del congreso “Mujer y medios de Comunicación” celebrado en el Auditorio de Murcia. “Hasta hace pocos años mi respuesta a la que da título este libro habría sido positiva. Pero un estudio más profundo del género gramatical me hizo ver que había confundido género por sexo. Ahora afirmo que la pobre lengua es inocente y que el sexismo lingüístico radica en el hablante o en el oyente, pero no en la lengua.

En un primer momento no fue fácil convencer a sus seguidores de este cambio radical. “Recuerdo que hasta he sido acusado en público de haberme vendido al enemigo o de cambiarme de chaqueta. Pero esto demuestra que han leído mis libros de forma muy superficial”.

García Meseguer afirma no importarle el sexismo social sino el lingüístico. “Si dices el gobierno está formado por quince varones y tres mujeres, estás poniendo en evidencia un sexismo social pero la frase es impecable. En cambio si dices seis varones y seis hembras, describes una situación no sexista socialmente pero sí lingüísticamente”, explica.

El Diccionario de la Real Academia Española está repleto de definiciones sexistas. Prueba de ello son las diferencias de significado entre las palabras como “verdulero” y “verdulera” y “zorro” y “zorra”. Sin embargo, el escritor no culpabiliza a la RAE de estas acepciones. “El diccionario no tiene culpa, ya que solo refleja los hechos de habla. Lo que se le puede censurar al diccionario es que a la hora de definir utilice palabras que son sexistas. “Cine enerve”, por ejemplo, es descrito como, sin fuerza y afeminado. La primera palabra sobra, ya que va en contra de la imagen de la mujer. Por lo tanto, la Academia no debería apoyarse en esa palabra para definir otras”, afirma.

Álvaro García afirma que aún sigue existiendo problemas de género entre los periodistas. “Una persona muy machista, aunque ahora está un poco más corregido, era Jesús Burgos, pensaba que los lectores de diarios eran sólo hombres. Sin embargo otro columnista, Francisco Umbral, ha sido desde siempre exquisitamente feminista”.

A pesar de estos problemas de género, la lengua castellana, no se encuentra entre las más sexistas. Para el profesor, el inglés está menos avanzado en este tema. “El inglés es una lengua que no conoce el género pero sí tiene marcas directa como los posesivos, en donde se emplean las referencias de macho y hembra”.

La solución estará en la educación. “Si los profesores de primaria estuvieran muy sensibilizados en este problema, que no lo están, incidirían en estas soluciones lingüísticas para que no ocurrieran”, concluye.

La Opinión. 23 de noviembre, 2002.