La Regla d’Or
El jueu Tobit, a punt d’enviar el seu fill Tobies a Ragues de Mèdia a recuperar uns diners que havia dipositat a casa d’un tal Gabael, el crida i li fa una sèrie de recomanacions per tal de preparar-lo per al viatge: que no begui, que no robi, que vigili els manaments i que, en resum, «el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú». Vet aquí la Regla d’Or, la que ho engloba tot i no es deixa res.
A l’Evangeli de Mateu, l’evangelista també en fa referència, però d’una altra manera. Diu «Fes als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes». Efectivament ho és, sempre i quan no sigui interpretat per malpensats. Com Kant, per exemple… I és que, seguint aquest raonament, un sàdic potser no és més que un masoquista que segueix la Regla d’Or. De manera que Kant la va reescriure a l’estil alemany i la va rebatejar com l’Imperatiu Categòric Suprem: «obra només segons aquella màxima que vulguis que, alhora, es converteixi en llei universal». Així, no només en rectifica el problemeta de l’ambigüitat sinó que va més enllà i l’estén a tots els ciutadans que comparteixen una moral comú, siguin o no creients.
Sigui com sigui, aquesta norma ha vingut per quedar-se i és coneguda fins i tot fora de la Bíblia, encara que amb múltiples fórmules:
L’Hinduisme recomana, en el Mahabharata:
«No facis als altres el que no desitgis que et facin a tu […]. En això consisteix el dharma. Observa aquesta norma.»
El Judaisme dicta, en el Talmud babiloni:
«El que és odiós per a tu, no ho facis al teu veí; en això consisteix la Torà; la resta són interpretacions; aprèn-ho.»
El Zoroatrisme diu, en el Dadistan-i-Dinik:
«La naturalesa humana només és bona quan no fa a una altra el que no és bo per a ella mateixa.»
El Budisme postula, en el Dhammapada del Tibet:
«No facis als altres la mena de mal que tu trobaries dolorós.»
El Confucianisme esmenta, a Anacletes, o Converses de Confuci, per Confuci:
«No facis als altres el que no vulguis que et facin a tu.»
L’Islam, a La Sunna, explica en paraules d’El Hadit:
«Ningú de vosaltres serà creient fins que no desitgi per a un altre el mateix que desitja per a ell mateix.»
(Que curiós que l’Islam incorri en la mateixa ambigüitat del Cristianisme, no?…)
El Bahaisme, segons paraules de Bahā’ Allāh a Les Paraules Amagades, mana:
«No atribuïu a cap ànima allò que no us atribuiríeu a vosaltres mateixos, i no digueu el que no feu. Aquest és el meu manament; observeu-lo.»
I, finalment, al Sopranisme (sèrie de televisió Els Sopranos), Tony, Episodi 12:
«Apallissa l’altre amb el mateix respecte amb què voldries que ell t’apallissés a tu, you know what I mean?»
.
Bibliografia:
KLEIN, Daniel, CATHCART, Thomas, Plató i un ornitorinc entren en un bar…, La Campana, Barcelona, 2008(4)
Associació Bíblica de Catalunya (Ed.), Bíblia [Bíblia catalana, traducció interconfessional], Barcelona, 2008(12)
Guerres santes: els fills d’Abraham
©iStockphoto.com/Karen Moller
«Hola A.,»
«Entenc que davant dels atemptats de les faccions més radicals de l’islamisme puguis veure’ls com “els dolents”, però això no és necessàriament així. Els musulmans, per definició, no promouen una cultura més violenta que la cristiana. De fet, des d’una perspectiva històrica (és a dir, si mirem més enllà dels successos més recents) l’església catòlica ha estat molt més violenta i opressora que qualsevol altra religió occidental o oriental.»
«Mira què en diu la María Teresa Román, una professora del departament de filosofia de la UNED i membre de la Sociedad Española de Ciencias de las Religiones:»
[…] Otra importante diferencia entre el pensamiento indio y el occidental estriba en que mientras el segundo ha vivido de un concepto unívoco de la verdad, y por lo mismo excluyente (si una doctrina es verdadera, la contraria necesariamente tiene que ser falsa), resultado del cual han tenido lugar las luchas del cristianismo contra el islam, por ejemplo: en la India, por el contrario, el concepto de riqueza de la verdad ha admitido diferentes interpretaciones y matices con la conciencia de que todas ellas eran limitadas y siempre susceptibles de mejorar. […] Únicamente los pensadores cristianos tienen una concepción básica unitaria. […]
ROMÁN, María Teresa. Sabidurias Orientales de la Antigüedad. Alianza Editorial (col. Ensayo), Madrid, 2004. Pp. 38-39.
«Ja veus: l’església catòlica, per definició, parteix del pressupost que la seva veritat és l’única possible i acceptable i que totes les altres formes de pensar o de viure són negatives i condemnables [1]. L’església va promoure guerres santes, va tenir el seu exèrcit de gent disposada a morir per la fe (els Templaris), va anul·lar gairebé totes les cultures ancestrals dels pobles per on va passar (a l’Edat Mitjana, els llibres, com a vehicles de coneixement i creadors de pensament que són, van espantar l’església de tal forma que una quantitat importantíssima dels clàssics grecs i llatins van acabar destruïts. Si no hagués estat per l’imperi Carolingi, que procura trobar-ne els originals per intentar retornar a la cultura clàssica l’esplendor que legítimament li pertocava, la destrucció hauria estat absoluta. Un altre exemple posterior és el dels missioners evangelitzadors, els quals feien poc més que imposar les seves creences i instaurar la cultura de la por), i, més recentment, condemna tot aquell que no és creient i té valors diferents als seus: els ateus, els agnòstics, els homosexuals… És una església misògina que menysprea la dona (encara, a dies d’ara, no permet que les dones puguin ser ordenades sacerdots! La veritat és que no puc entendre com les dones poden seguir anant a missa cada diumenge tan tranquil·les… L’únic que fan és pactar amb la discriminació de la qual són víctimes!) i la seva postura prepotent i de descriminació es fa palesa cada dia: sempre s’està ficant en assumptes d’Estat i vol imposar-se com l’únic paradigma de la moral social. Bàsicament, el seu missatge és “o estàs amb nosaltres, o estàs perdut”.»
«A., em sap greu dir-te tot això però és el que crec: igual que la monarquia és una aberració democràtica, l’església representa un endarreriment social, una forma de castració de les llibertats personals i, al cap i a la fi, una tendència molt humana de conrear supersticions col·lectives, les quals, malgrat la seva enorme complexitat, són quelcom impossible de justificar per les vies naturals de la raó. Ho sento…»
David Pinheiro
————————————————————————————————————————————————–
[1] Em sembla adequat afegir aquí la definició de l’adjectiu “catòlic” que en dóna l’Enciclopèdia Catalana. L’hermetisme ontològic que caracteritza la postura de l’església catòlica es posa ben de manifest:
[s. XIV; del ll. catholĭcus, -a, -um, i aquest, del gr. katholikós ‘universal, general’]
Dit de l’antiga església cristiana i, actualment, de l’Església que reconeix com a cap visible el papa. L’adjectiu catòlic apareix al s III com a característic de la gran Església, que és per damunt de les esglésies locals i on ha continuat la tradició cristiana primitiva, en contraposició als grups marginals, herètics i cismàtics. És així, tambè, com els símbols de fe (per exemple, el símbol nicenoconstantinopolità o credo) definiren l’església. En aquest sentit, els documents primitius del protestantisme defensaven que llur doctrina era catòlica. Però des del temps de la Il·lustració ha estat generalitzat a l’Europa occidental l’ús del mot catòlic com a exclusiu de l’Església Romana. Amb el moviment ecumènic ha nascut la tendència a qualificar de catòliques aquelles confessions cristianes on són considerats de dret diví una sèrie d’elements institucionals (la jerarquia, els set sagraments, la tradició apostòlica de tota l’església), en contraposició a les de tipus protestant, que tendeixen a considerar aquells elements com a purament humans. El mot catòlic fa també referència a l’aspecte “universal” de l’Església en l’espai i en el temps, concepte que prevalgué sobretot des de la Contrareforma fins al s XIX.
El color de les sabates 
Últims comentaris