Les meves lectures, els meus treballs acadèmics i algunes reflexions relacionades amb diferents branques de la lingüística o de la literatura. …O qualsevol altre tema que em desperti la curiositat.

Els dies de la setmana, els mesos de l’any i el dia de Nadal


Aquest post està format per dos comentaris que vaig fer els passats dies 15 i 16 d’abril a l’entrada Per fi! d’en Lluís Camprubí, un nen d’11 anys que manté un blog anomenat Pensaments en veu alta. Tenint en compte la natura informal d’aquests escrits, no he cregut escaient la contrastació de totes les dades que esmento. He pensat, però, que aquesta informació podria ser d’interès general, de manera que m’he decidit a publicar-la en el seu format (gairebé) original, amb el benentès que el lector estarà alertat per al fet que no ha de donar cap altre ús a aquestes dades sense abans contrastar-les amb bibliografia especialitzada.

David

________________________________________________________________________

1. Els dies de la setmana

Hola R.!

Tens tota la raó respecte la coincidència entre moltes festes religioses i determinats moments clau del cicle de la vida, com ara els solsticis, que marquen els canvis d’estació i, per conseqüència, la renovació de la natura. [...]

Aquesta coincidència, però, no és cap coincidència! La va imposar l’església cap el segle VIII, després que l’imperi romà es desfés i els bàrbars haguessin arribat a tots els racons d’Europa.

Pipi el Breu, rei dels francs i pare de Carlemany, va intentar restablir la unitat d’occident (part del que havia conformat l’imperi romà) sota una mateixa corona, però, per tal de fer-ho, va arribar a un compromís amb l’església, que aleshores ja era influent. Va donar un racó de terra al Papat (l’actual Vaticà) i, en canvi, l’any 751, l’església el reconeixeria com a rei i emperador amb poder diví: s’estableix així la figura d’un rei consagrat pel Papa i escollit per Déu. D’aquesta manera va començar el matrimoni entre l’administració i l’església1, el qual duraria pràcticament fins els nostres dies. El paper de les institucions religioses va ser, doncs, “domesticar” els bàrbars a través de mitjans diversos, un dels quals va ser la “cultura de la por” (que va conformar tota una ideologia catòlica i que dura fins avui dia, en certa mesura, o si no no s’entén per què els cristians encara han de témer a Déu…)2, i l’altra va ser l’emmascarament de les festes paganes sobreposant-hi les religioses. És a dir, quan els bàrbars es disposaven a celebrar el solstici d’estiu, per exemple, l’església els va fer creure que en realitat estaven celebrant la vida de Sant Joan.

Un fenomen molt curiós són els dies de la setmana. En això, Portugal és completament únic en el marc de l’antiga romània [...]. Els dies de la setmana en català, castellà, francès, italià, romanès, etc., són reminiscències de mitologies antigues: “dilluns” és el dia de la Lluna; “dimarts”, el de Mart; “dimecres”, el de Mercuri –fixa’t que aquests són, alhora, noms de planetes i de déus romans!–, “dijous”, el del pare dels déus de l’Olimp, Júpiter; “divendres”, el de Vènus… i després “dissabte”, que ve de l’hebreu sabbath (‘descans’) i significa ‘dia del descans’, i, per últim, “diumenge”, que significa ‘dia del Senyor’. Per als romans, però, aquests dos últims dies s’anomenaven arrel de “Saturn” i “Sol”, respectivament.

Dies de la setmana en diversos idiomes (Wikipedia)

Dies de la setmana en diversos idiomes (Wikipedia). Clicar a sobre de la imatge per a augmentar-la.

Els dos únics dies de la setmana en portuguès que coincideixen etimològicament amb els de la resta de llengües romàniques són “sábado” i “domingo”. La resta es diuen, per ordre, “segunda-feira”, “terça-feira”, “quarta-feira”, “quinta-feira” i “sexta-feira”. La raó de tot això remunta al segle VI, quan Sant Martí de Dume, un bisbe de l’actual Hongria, es va establir a Portugal i va decidir canviar les nomenclatures dels dies de la setmana, que ell considerava profanes, sota amenaça d’excomunió. Així, doncs, va agafar d’exemple els dies de la Setmana Santa –la Pasqua–, que eren dies considerats sants en què els bons cristians no havien de treballar, i els va anomenar “festes”: la primera festa, la segona, la tercera… fins a la sisena festa. El setè i últim dia de la setmana de Pasqua va romandre com a “dia del sabbath” perquè era, segon el Gènesi, el dia en què el Senyor havia descansat després d’haver creat l’univers. Posteriorment, a la primera festa se li va canviar el nom per Domenicus Dei, o sigui, “dia del Senyor”, o sigui, “diumenge”.

Aquesta nomenclatura es va estendre pertot Europa però no va arrelar mai enlloc, tret de Portugal. Els dos únics dies que sí es van imposar tant en català com a les altres llengües romàniques foren el dissabte i el diumenge. A Portugal, però, la por de l’excomunió i el fet de tenir el bisbe allà ben a prop va calar ben fons nostre i ens vam convertir de seguit a la litúrgia.

Finalment, la societat de treball organitzat en què ens vam convertir va deixar de tenir, a poc a poc, l’església com a nucli del pensament, de manera que després de 5 dies consecutius de feina, els dos últims dies els veiem com una unitat, el cap de setmana, quan, en realitat, la setmana hauria de començar amb el dia del Senyor, diumenge, i acabar amb el dia del descans del Senyor, el dissabte. [...]

________________________________________________________________________

2. Els mesos de l’any

Hola R.,

Doncs sí, els mesos de setembre a desembre denoten una numeració molt clara, de set a deu. Això es deu al fet que no sempre s’ha estructurat l’any en 12 mesos. Els primers en fer-ho van ser els egipcis, que eren, aleshores, punta de llança en absolutament tot: en el coneixement de l’astronomia, tècniques d’escriptura, una estructura social i religiosa molt organitzada… Hi van caldre uns quants mil·lennis perquè l’any de 12 mesos arribés a l’imperi romà. De fet, crec que et passaré la pilota a tu i que ens expliquis la raó d’estructurar l’any en dotze mesos, ja que això té a veure amb una adaptació del temps cronològic a l’any solar i tot això es demostra amb uns càlculs complicadíssims que a tu t’encantarien, hehehe! :-)

Jo, el que puc dir és que el calendari en vigor fins a Juli Cèsar, el segle I a.C., era el romà i tenia 10 mesos. S’iniciava amb l’arribada de la primavera, és a dir, el MARTIUS (‘març’) i es deia així perquè estava dedicat al déu de la guerra, Mart (segons Ovidi, havia estat el mateix Ròmul, el mític fundador de la ciutat de Roma, qui havia batejat el primer mes amb aquest nom perquè Mart era el seu pare — de Ròmul i del seu germà, Remus). Molts mesos que se segueixen estan dedicats als déus de la mitologia llatina. El següent, però, és possible que no. Segons algunes fonts, APRILIS (‘abril’) deu el seu nom al verb APERIRE (‘obrir’), ja que és aleshores quan la natura decideix tornar a obrir-se a la humanitat després dels rigors de l’hivern. Segons d’altres fonts, però, aquest mes està dedicat a la deessa grega Afrodita, o Venus, d’acord amb la tradició llatina. Maig està dedicat a Maia,  una deessa de la primavera que l’església catòlica no va dubtar en convertir a la seva ideologia: de “mes de Maia”, MAIUS va passar a significar “mes de Maria”. IUNIUS (‘juny’) era el mes de la deessa-mare, Juno, esposa de Júpiter. A partir d’aquí, els mesos comencen a ser numerats. La llista, doncs, queda així:

- mes 1: MARTIUS (‘març’)

- mes 2: APRILIS (‘abril’)

- mes 3: MAIUS (‘maig’)

- mes 4: IUNIUS (‘juny’)

- mes 5: QUINTILIS (de quinque, ‘cinc’)

- mes 6: SEXTILIS (de sex, ‘sis’)

- mes 7: SEPTEMBER (de septem, ‘set’)

- mes 8: OCTOBER (de octo, ‘vuit’)

- mes 9: NOVEMBER (de novem, ‘nou’)

- mes 10: DECEMBER (de decem, ‘deu’)

Aquest era el calendari de Ròmul, el “calendari romà”, però grinyolava per totes bandes, així que el rei Numa Pompii (s. VIII a.C., segons la Viquipèdia) va retocar-lo afegint-hi 2 mesos més: IANUARIUS (‘gener’), dedicat al déu Jano, el déu de les dues cares, una que mirava endavant i veia el futur i una altra que mirava enrere, al passat. Un presagi de que aquest esdevindria el primer mes de l’any??…

El segon nou mes era FEBRUARIUS i estava dedicat al déu Februus, el déu de la purificació i protector dels februa, uns rituals de purificació sacrificials que es feien per aquestes alçades de l’any. Per tant:

- mes 11: IANUARIUS (‘gener’)

- mes 12: FEBRUARIUS (‘febrer’)

Juli Cèsar hi fa unes modificacions i crea el que es coneix per “calendari julià”. Quan mor assassinat, el seu nom passa a anomenar el mes cinquè, ja que es creia que Cèsar havia nascut el juliol, però a nivell fonètic IULIUS s’assemblava massa al mes predecessor, JUNIUS, i això creava confusió (és exactament el que passa avui dia amb “més” i “menys”! És tan fàcil de confondre les dues paraules que molta gent opta per dir “més” i “menos“!), així que se li va sufixar un diminutiu i passà a anomenar-se IULIOLUS (en català, ‘juliol’).

Quan Cèsar August succeí a Juli Cèsar va decidir que també li pertocava l’honor de tenir un mes amb el seu nom, així que va agafar el següent que restava lliure, SEXTILIS, el mes 6, i li va canviar el nom per AUGUSTUS (‘agost’). La gràcia és que va robar un dia al mes de FEBRUARIUS per tal que el seu mes tingués tants dies com el de Juli Cèsar: JULIOLUS tenia 31 dies i AUGUSTUS n’hauria de tenir 30, però Cèsar August se’n va sortir amb la seva i fins i tot avui dia juliol i agost tenen 31 dies, la qual cosa va trencar completament l’esquema de la resta de mesos perquè implicava que n’hi hauria 3 seguits amb 31 dies (juliol, agost i setembre) i el pobre del febrer, allà, escarransit amb no sé quants dies menys que la resta! Per això es van haver de reajustar tots els mesos a partir d’agost per tal que es mantingués l’alternança 30-31.

Aquest sistema es manté actiu durant segles i segles, fins l’entrada en escena del papa Gregori XIII, en ple segle XVI! El 1582 el papa Gregori XIII va trobar la necessitat d’ajustar el calendari litúrgic al civil per tal que les festes se celebressin quan s’havien de celebrar. El motiu és que, tot i que el calendari Julià fos relativament precís, no ho era del tot, de manera que entre el segle I i el XVI aquesta petita imprecisió es va anar acumulant fins al punt que el 1582 es va celebrar l’equinocci de primavera el 21 de març, com sempre, però resulta que l’equinocci real (és a dir, solar) havia passat 10 dies abans, l’11! Al llarg d’aproximadament 1500 anys s’havia acumulat un endarreriment de 10 dies. El que van haver de fer aquell any va ser dràstic: del dia 4 d’octubre van passar directament al dia 15! :-)

El calendari gregorià intenta, per tant, corregir aquest problema i el marge d’error que contempla és de només 1 dia cada 3300 anys! És el calendari que està en vigor fins els nostres dies.

3. El dia de Nadal

Per cert: el dia de Nadal. No se’n sap gaire sobre quin dia realment va néixer Jesús. El que sí és gairebé segur és que no va ser el 25 de desembre de l’any 0 per dos motius: el primer és que no se sap amb seguretat l’any de naixement de Jesús, i molt menys el dia exacte. En tot cas, les últimes dades (ho dic així amb la boca plena però la veritat és que no recordo on ho vaig sentir, no fa gaire…) indiquen que probablement hauria nascut entre l’any 7 a.C i l’any 1. L’altre motiu té molt més pes: la tradició per gairebé tots els pobles (sinó TOTS) de celebrar el solstici d’hivern, el 21 o el 22 de desembre. És la nit a partir de la qual els dies comencen a augmentar i el Sol s’allibera de les treves! Aquesta era una festa pagana molt apreciada pel poble romà i, es veu, també pels cristians. L’any 270, l’emperador Aurelià va inaugurar un nou culte que establia el Sol com la màxima divinitat de l’imperi, i el dia 25 de desembre de l’any 274 va inaugurar el temple de Sol invictus (‘sol invicte’) en un festival anomenat dies natalis solis invicti, és a dir ‘natalici del sol invicte’. L’església de Roma va veure que això agradava tant als cristians que va adoptar la imatge de Crist com el déu-sol, freqüentment representat en un carro de foc amb rajos de llum que li surten del cap: una fusió curiosa del déu cristià, Apollo i Helios, el déu-sol. És molt probable, doncs, que la festa del Nadal i la del déu-sol s’haguessin fusionat en una de sola. De fet, l’església catòlica encara anomena el dia de Sant Esteve com a dies natalis, referint-se al renaixement d’un màrtir en la vida eterna. És més: aquesta és probablement la raó perquè tenim la tradició de preparar l’arbre de Nadal i posar-hi llumetes: no és més que una metàfora de la sortida del sol a través dels arbres de l’horitzó, després d’haver vençut la foscor.

David Pinheiro

15 i 16 d’abril de 2009

________________________________________________________________________

NOTES:

1 Em refereixo a l’església catòlica, naturalment, ja que la unió Estat-religió ha estat un fet molt comú en moltes cultures del món al llarg de la història. És el que proposa, per exemple, l’islamisme.

2 És més, l’estructura de fons de la tradició judeo-cristiana és manifestament política: pren com a model la relació de l’antic senyor feudal amb els seus súbdits i vassalls, imposant-los la seva voluntat des de dalt, gràcies a un poder que tant pot ser físic com espiritual.

Per a més informacions i també per a l’origen de les imatges de les monedes, vegi’s aquesta pàgina web.

6 respostes

  1. Higini

    Molt interessant! Sí senyor! :)

    10 juliol 2009 a les 12:08

  2. Retroenllaç: Els dies de la setmana, els mesos de l’any i el dia de Nadal // la tafanera

  3. Pau

    Sobre tot aquest tema del calendari i la relació amb Jesús i altres religions existeix un documental anomenat “Zeitgeist”. Us recomane veure’l, és molt interessant.

    6 agost 2009 a les 06:11

  4. Hola Pau,
    De fet ja l’he vist, i sí, és impressionant, tot i que una mica sensacionalista, potser (aquella seqüència del començament és una mica gratuïta)… Segons aquest documental, tot té inici en els cultes d’adoració del sol. A mi em sembla molt coherent. A qui li pugui interessar, deixo aquest enllaç a la pel·lícula.
    Gràcies pel teu comentari!

    6 agost 2009 a les 09:47

  5. Interessant, amè i ben exposat.

    Com que també parla del calendari, aquí deixo l’enllaç a un article de Josep Pla referit a la Pasqua i les festes mòbils.

    Ramon

    http://www.lletres.net/pla/festesmobils.html

    6 agost 2009 a les 11:17

  6. Moltes gràcies, Ramon, per la teva valoració, i gràcies també per donar-me a conèixer aquest text d’en Josep Pla. Ell sí que en sabia de transmetre saviesa i, alhora, fer literatura, i ho feia com si escriure fos tan natural com viure, sense esforç i sense artificis… Buf! Quina enveja… :-)
    Moltes gràcies un altre cop.

    6 agost 2009 a les 11:46

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.