Los cuentacuentos
Us recomano un vídeo documental sobre els cuentacuentos i les relacions que hi ha entre la literatura oral, tradicional, i l’escrita. A títol de curiositat, en aquest vídeo podrem sentir contes explicats en diverses llengües d’Espanya, des del gallec fins al català de mallorca, passant per l’euskara.
Aquest documental forma part d’una secció de La 2 anomenada Los documentales de Cultural.es i podreu accedir-hi directament a través d’aquest enllaç.
Imatge del vídeo "Los cuentacuentos".
Grip nova: Una reflexió i una proposta
M’allunyo, potser, una mica de les meves digressions habituals, però voldria aprofitar per fer ressò de l’opinió de la Teresa Forcades sobre la grip A, que coneixereu si mireu el vídeo que he penjat més avall.
Actualment, la Teresa Forcades i Vila és una monja benedictina en el Monestir de Sant Benet (Montserrat) però abans havia exercit com a metgessa durant diversos anys. És doctora en medicina (salut pública, Universitat de Barcelona), especialista en medicina interna (State University of New York, EUA) i llicenciada en teologia.
Aquest vídeo té una durada aproximada d’una hora i consisteix en una entrevista que se li va fer el dia 23 de setembre d’enguany al Monestir de Sant Benet (us recomano vivament que el mireu ja sigui des del Youtube, començant pel vídeo que trobareu al final d’aquest post, o, millor, directament des del canal de l’Alish –l’autora del vídeo–, on el trobareu sencer i amb millor qualitat d’imatge). A través d’un llenguatge extraordinàriament clar, organitzat, lúcid i rigorós, Sor Teresa ens comenta i explica moltes de les irregularitats que envolten la investigació sobre la grip A. Potser ja n’haureu sentit a parlar, tant de Forcades com de la seva investigació, ja que el diari Avui també en va fer esment el passat dia 5 d’octubre i fins i tot es refereix a la Teresa Forcades com “la monja de la moda”. Malgrat la frivolitat de l’epítet, aquesta entrevista em sembla una aportació valuosíssima per aclarir tot el que s’ha dit i s’està dient sobre la pandèmia, i cuido que exigeix una resposta franca per part de les autoritats competents.
Aquest vídeo, a més a més, neix arrel d’un document que Forcades va acabar de redactar el dia 16 de setembre d’enguany anomenat “Una reflexió i una proposta en relació a la grip nova” i que vindria a ser, d’alguna manera, el resum del que s’explica en aquesta entrevista. Si entreu al seu blog, us el podeu descarregar tant en català com en castellà. Hi ha, però, un altre document d’autoria de Forcades que es relaciona directament amb el tema en qüestió i em sembla pertinent de fer-ne esment: “Els crims de les grans companyies farmacèutiques”, el número 141 (juliol de 2006) dels quaderns CJ – Cristianisme i Justícia. Podeu descarregar-vos aquest quadern en català i en castellà.
Una cita amb La cosa més dolça
Montse dixit: «El desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents.» (Albert Sánchez Piñol, La pell freda)
David dixit: Ara entenc el que em passa amb la música dodecafònica: tanta llibertat de patrons és un caos a les meves orelles… 🙂
Montse dixit: […] No pensava precisament en la música dodecafònica quan vaig llegir la cita, sinó en coses més personals, com et pots imaginar, i per això la vaig posar, però es pot aplicar a qualsevol cosa, no? […]
Hola Montse,
Sí, m’imaginava que el tema no anava pròpiament adreçat a la música dodecafònica, però és que quan vaig llegir aquesta frase em va venir immediatament al cap una classe d’etnomusicologia dels meus temps d’estudiant de musicologia. Recordo que em va impressionar molt la idea segons la qual allò que considerem com a estèticament agradable (pel que fa a la música, però suposo que es pot aplicat a totes les percepcions sensorials) no és més que allò que podem descomposar cognitivament en patrons. És a dir, que si no hi veiem ordre (melòdic, harmònic, rítmic…) és perquè no ho podem encasellar en patrons amb un cert grau de previsibilitat. Això també va passar a la literatura al llarg dels segles: moltes de les grans obres de la literatura universal van ser menyspreades en el seu moment perquè difícilment s’encasellaven en cap gènere. S’havien avançat al seu temps — no corresponien a cap patró i, per tant, tampoc es corresponien a l’horitzó d’expectatives del públic.
Recordo, a més a més, que el professor va explicar un experiment que s’havia fet: no me’n recordo dels detalls –ni on, ni qui, ni quan– però uns intel·lectuals havien portat un indígena d’Amazònia (posem per cas, perquè tampoc no recordo d’on era) a assistir a una simfonia i al final li van preguntar quin era, dels quatre, el moviment que més li havia agradat, i ell va contestar que dels CINC, el que més li havia agradat havia estat el primer, és a dir, el moment en què tota l’orquestra conjuntament afina els instruments. Es veu que aquest fet va fer córrer molta tinta perquè insinuava que hi havia patrons sonors que tot l’ésser humà, independentment de la seva condició sociocultural (fins i tot un Tarzan!), podia reconèixer, i que potser el valor artístic o l’èxit d’una obra no es devia pròpiament a la inspiració de les muses o al component intel·lectual i estètic que el compositor hi hagués aportat, sinó més aviat al fet d’haver emprat certs patrons harmònics, melòdics, rítmics, etc, que els oients reconeixien per raons d’ordre biològic. Els músics saben que el moment d’afinar l’orquestra és d’un caos aparent però organitzat, en el sentit que, per exemple, en totes les cordes ressonen intervals de cinquena i de quarta, i això respon a qüestions purament acústiques. L’acústica no és música: és la física del so, i és possible que susciti sensacions semblants en públics molt diferents pel simple fet que els nostres canals receptors són els mateixos en tota l’espècie humana. Per exemple, se m’acudeix també que no deu ser coincidència que totes les cultures que han assolit un cert nivell de desenvolupament musical han treballat amb escales pentatòniques, és a dir, de cinc tons. És com si el cervell estigués naturalment programat per entendre certs esquemes sonors!…
En fi, la teva cita és la d’algú que està a punt de trobar-se amb els granotots; a tu et serveix per donar sentit al teu moment actual, i a mi m’ha evocat una classe de fa 10-11 anys enrere (a més de justificar la meva incapacitat d’entendre certa música d’avantguarda)! Sí que dóna de sí, el desordre, oi? 🙂
Ah, a propòsit, ja que he parlat d’escales pentatòniques, mira aquest vídeo amb en Bobby McFerrin. És fantàstic! Il·lustra perfectament allò que et deia sobre la capacitat innata que tenim d’entendre certs patrons –certs models d’ordenació– sonors!
Els numerals: origen i evolució de la numeració aràbiga
Pàgina del Liber abaci, Fibonacci, 1202, Biblioteca Nazionale di Firenze
L’actual sistema de numeració es basa en una sintaxi de valor posicional que permet que un mateix símbol pugui assumir diferents significats depenent de la seva localització dins la representació del número. Així, el número “4”, per exemple, pot significar “quatre”, “quaranta”, “quatre-cents”, “quatre mil”, etc, en representacions com les següents: 4, 34, 48, 1407, 4859, etc.
Diversos sistemes numèrics basats en aquest tipus de sintaxi existien ja en el món antic, com el sistema cuneïforme de l’antiga Babilònia, per exemple. De fet, el modern sistema decimal del món occidental té origen en el que van inventar els matemàtics hindús, pels volts del cinquè segle a.C. o fins i tot abans. Coneixem com a aràbics els números que fem servir perquè van ser introduïts a la cultura Europea via escolars àrabs.
La figura central va ser el gran matemàtic iranià al-ḫwārizmî –arabitzat Muḥammad ibn Musà– (s. IX), natural de Coràsmia (ḫwārizmî), qui va escriure un llibre vers el sistema numèric hindú i va donar a conèixer el concepte de “zero posicional”, és a dir, el zero com a figura matemàtica que forma múltiples de 10. D’aquest llibre només se’n coneix una traducció al llatí anomenada De numero indorum (‘Sobre el número dels indis’). Posteriorment va escriure un altre llibre que va superar el primer en dimensió i influència anomenat Al-jabr w’al muqabalah, conegut a Europa com Algebra, i que incloïa les tècniques de l’aritmètica que encara s’ensenyen avui dia a les escoles. Autors occidentals van basar-se en els estudis d’al-ḫwārizmî i van escriure d’altres textos (coneguts com a Algorismus, la forma llatinitzada d’al-Khwarizmi) en els quals van introduir els numerals indoaràbics i els van aplicar als mètodes de càlcul.
Aquest sistema es va conèixer a Europa cap a l’any 1000, però d’inici no va suposar grans canvis en l’ús dels numerals romans. Tanmateix, al llarg del segle XII els números “aràbics” es convertiren en un tòpic de gran interès entre els escolars europeus, la qual cosa va tenir com a fruit diverses traduccions de l’Algebra. El 1202, Leonardo de Pisa (ca. 1180-1250), més conegut entre nosaltres pel seu patronímic, Fibonacci (‘fill de Bonaccio’), publicà el famós Liber abaci (dues possibles traduccions: ‘Llibre de l’àbac’ o ‘Llibre del càlcul’) on s’explicava el sistema indoaràbic, l’ús del zero, la barra de fracció horitzontal i diversos algoritmes extrets de l’Algebra. Leonardo havia viscut al nord d’Àfrica amb el seu pare, Guiglielmo Bonaccio, qui desitjava que el seu fill esdevingués mercader i l’instà a que es formés en l’estudi dels càlculs matemàtics. El resultat és una obra capital i decisiva que, pel fet d’adreçar-se sobretot a comerciants i acadèmics, aconseguí convèncer Europa de les avantatges dels nous numerals i donà inici a un llarg període de transició en què l’ús de la numeració romana s’anà reduint a àmbits molt concrets.
Taula contrastiva de numerals
Els dos vídeos següents, extrets del documental de la BBC The story of one, presentat per Terry Jones, il·lustren a la perfecció i, sobretot, de forma visual i divertida (això sí, en anglès), la història de la numeració que he abans he descrita. Si en volguéssiu saber més, aquí trobaríeu el vídeo sencer. No té pèrdua!
David Pinheiro
Barcelona, 16 de maig de 2009
El color de les sabates 
Últims comentaris