Una cita amb La cosa més dolça
Montse dixit: «El desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents.» (Albert Sánchez Piñol, La pell freda)
David dixit: Ara entenc el que em passa amb la música dodecafònica: tanta llibertat de patrons és un caos a les meves orelles… 🙂
Montse dixit: […] No pensava precisament en la música dodecafònica quan vaig llegir la cita, sinó en coses més personals, com et pots imaginar, i per això la vaig posar, però es pot aplicar a qualsevol cosa, no? […]
Hola Montse,
Sí, m’imaginava que el tema no anava pròpiament adreçat a la música dodecafònica, però és que quan vaig llegir aquesta frase em va venir immediatament al cap una classe d’etnomusicologia dels meus temps d’estudiant de musicologia. Recordo que em va impressionar molt la idea segons la qual allò que considerem com a estèticament agradable (pel que fa a la música, però suposo que es pot aplicat a totes les percepcions sensorials) no és més que allò que podem descomposar cognitivament en patrons. És a dir, que si no hi veiem ordre (melòdic, harmònic, rítmic…) és perquè no ho podem encasellar en patrons amb un cert grau de previsibilitat. Això també va passar a la literatura al llarg dels segles: moltes de les grans obres de la literatura universal van ser menyspreades en el seu moment perquè difícilment s’encasellaven en cap gènere. S’havien avançat al seu temps — no corresponien a cap patró i, per tant, tampoc es corresponien a l’horitzó d’expectatives del públic.
Recordo, a més a més, que el professor va explicar un experiment que s’havia fet: no me’n recordo dels detalls –ni on, ni qui, ni quan– però uns intel·lectuals havien portat un indígena d’Amazònia (posem per cas, perquè tampoc no recordo d’on era) a assistir a una simfonia i al final li van preguntar quin era, dels quatre, el moviment que més li havia agradat, i ell va contestar que dels CINC, el que més li havia agradat havia estat el primer, és a dir, el moment en què tota l’orquestra conjuntament afina els instruments. Es veu que aquest fet va fer córrer molta tinta perquè insinuava que hi havia patrons sonors que tot l’ésser humà, independentment de la seva condició sociocultural (fins i tot un Tarzan!), podia reconèixer, i que potser el valor artístic o l’èxit d’una obra no es devia pròpiament a la inspiració de les muses o al component intel·lectual i estètic que el compositor hi hagués aportat, sinó més aviat al fet d’haver emprat certs patrons harmònics, melòdics, rítmics, etc, que els oients reconeixien per raons d’ordre biològic. Els músics saben que el moment d’afinar l’orquestra és d’un caos aparent però organitzat, en el sentit que, per exemple, en totes les cordes ressonen intervals de cinquena i de quarta, i això respon a qüestions purament acústiques. L’acústica no és música: és la física del so, i és possible que susciti sensacions semblants en públics molt diferents pel simple fet que els nostres canals receptors són els mateixos en tota l’espècie humana. Per exemple, se m’acudeix també que no deu ser coincidència que totes les cultures que han assolit un cert nivell de desenvolupament musical han treballat amb escales pentatòniques, és a dir, de cinc tons. És com si el cervell estigués naturalment programat per entendre certs esquemes sonors!…
En fi, la teva cita és la d’algú que està a punt de trobar-se amb els granotots; a tu et serveix per donar sentit al teu moment actual, i a mi m’ha evocat una classe de fa 10-11 anys enrere (a més de justificar la meva incapacitat d’entendre certa música d’avantguarda)! Sí que dóna de sí, el desordre, oi? 🙂
Ah, a propòsit, ja que he parlat d’escales pentatòniques, mira aquest vídeo amb en Bobby McFerrin. És fantàstic! Il·lustra perfectament allò que et deia sobre la capacitat innata que tenim d’entendre certs patrons –certs models d’ordenació– sonors!
El color de les sabates 
Últims comentaris