Les meves lectures, els meus treballs acadèmics i algunes reflexions relacionades amb diferents branques de la lingüística o de la literatura. …O qualsevol altre tema que em desperti la curiositat.

Música

La passió de la venedora de llumins

Pot la música reinventar-se sense caure inevitablement en el dodecafonisme o la música atonal més dura? Avui tinc la indescriptible alegria d’afirmar que… SÍ! Hi ha d’altres llenguatges possibles, textures sonores originals, patrons que evoquen territoris musicals familiars mentre trillen camins nous. La novetat ja no està en fer-ho més difícil i incòmode: potser està en fer-ho senzill i orgànic, i que no es proposi simplement impressionar els sentits, sinó que arribi a aquella part del ser que em fa escriure aquestes paraules, ara, emocionat. Arvo Pärt ja havia obert una porta i provat que hi ha espais de creació alternatius, però la seva veu em semblava un crit en el desert. La Pilar Subirà, en el programa Espais Oberts que Catalunya Música està radiant en aquest precís moment, m’acaba de provar que m’equivocava. Quina alegria, déu meu!…

El compositor es diu David Lang. Va néixer l’any 1957 a Los Angeles i aquest vespre ha nascut per a mi. L’any 2008 va ser premiat amb el Premi Pulitzer a la categoria de música amb The Little Match Girl Passion (‘La passió de la venedora de llumins’, 2007), amb el qual expressa la bellesa i horror del conte de Hans Christian Andersen i es basa musicalment en la Passió Segons Sant Mateu de Bach. Estrenada pel Theatre of Voices i dirigida per Paul Hillier, podem sentir-la integralment en aquesta pàgina, on també podem llegir la concepció d’aquesta obra en paraules del mateix David Lang i sentir-lo explicar la importància de crear noves formes de viure l’experiència musical. A qui li interessi conèixer la música d’aquest compositor, li recomano vivament que escolti el programa sencer d’Espais Oberts fent clic aquí. I és que si la passió de la pobre venedora de llumins és colpidora, les altres dues obres que s’han radiat d’aquest compositor i que formen part del present àlbum no són menys impressionants: For love is strong i Evening morning day, ambdues inspirades en textos bíblics. La primera, en el Càntic dels Càntics i, la segona, en la Creació del Gènesi. També és possible de subscriure’s al podcast del programa i accedir, així, a aquestes obres.

Anuncis

Pan y toros

Pregunta de la Montse, la blogaire de “La cosa més dolça“, respecte d’un reportatge que van fer el dissabte passat a TVE al programa “La Noche Temática“: “Com és que mai ens assabentem d’aquests programes i ens hem d’empassar tota mena de porqueria?”

Jo em faig la mateixa pregunta quan m’adono que sovint, a les 8h o a les 9h del matí, fan uns reportatges i uns concerts magnífics i que passen completament inadvertits. Aquesta pregunta m’ha fet recordar immediatament una entrevista que en Joan Vives, locutor-redactor de Catalunya Música, va fer el diumenge passat a en José Luis de Delás, un compositor barceloní que resideix a Alemanya fa més de 50 anys. No n’havia sentit mai a parlar però m’he quedat amb moltes ganes de saber-ne més, d’aquest home. Tot i fer música contemporània, és el que jo definiria com un compositor a la moda antiga en tant que és tot un senyor: un intel·lectual amb una cultura extraordinària i una rara capacitat per compartir aquelles impressions que nosaltres, simples mortals, de tant en tant intuïm però que ens sobrepassen, que no sabem manegar ni verbalitzar.

Bé, aquest senyor va explicar que a mitjans dels anys 80 o 90 els grans rulers of the world, és a dir, els caps d’Estat més importants i els directius de les grans empreses tecnològiques (els del Silicon Valley, a Califòrnia, per exemple) es van reunir per a discutir “l’esdevenidor” del món, per dir-ho d’alguna manera. Van arribar a la conclusió, per exemple, que en el futur només el 20% de les persones tindrien feina i la pregunta era què fer-ne dels restants 80%. La resposta: entretenir-los. S’ha de distreure la gent perquè no pensin tant a la seva vida i en els seus problemes. Aquesta va ser la funció del cinema durant les guerres mundials i torna a ser, a l’època actual, una de les raons de fons de tota la “bazòfia” televisiva que ens claven al cervell. Però no només d’això, sinó de tot el que envolta el concepte de “societat del benestar”. En realitat, tal com diu en José Luis de Delás, en lloc de “societat del benestar” se li hauria de dir “societat de l’entreteniment” [i de la frivolitat, afegiria jo].

Segons ell, aquesta reunió no va ser secreta ni molt menys. Suposo, doncs, que si busquéssim bé a internet seria possible de trobar-ne alguna referència, tot i que tractant-se del anys 80, potser tampoc serà tan senzill. Però en diaris de l’època segurament en trobaríem alguna cosa. Ara per ara, d’aquesta reunió i, en concret, d’aquest dictamen dels rulers of the world, només en tinc la paraula d’aquest senyor, però em basta.

T’aconsello vivament, Montse, i a tothom, que escolti aquesta entrevista en aquest enllaç. Triga una hora, més o menys, i tota ella és molt interessant, però si voleu arribar directament al punt en què es fa referència al tema de l’entreteniment, podeu avançar cap el minut 43, si fa no fa.


Una cita amb La cosa més dolça

Montse dixit: «El desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents.» (Albert Sánchez Piñol, La pell freda)

David dixit: Ara entenc el que em passa amb la música dodecafònica: tanta llibertat de patrons és un caos a les meves orelles… 🙂

Montse dixit: […] No pensava precisament en la música dodecafònica quan vaig llegir la cita, sinó en coses més personals, com et pots imaginar, i per això la vaig posar, però es pot aplicar a qualsevol cosa, no? […]

Hola Montse,

Sí, m’imaginava que el tema no anava pròpiament adreçat a la música dodecafònica, però és que quan vaig llegir aquesta frase em va venir immediatament al cap una classe d’etnomusicologia dels meus temps d’estudiant de musicologia. Recordo que em va impressionar molt la idea segons la qual allò que considerem com a estèticament agradable (pel que fa a la música, però suposo que es pot aplicat a totes les percepcions sensorials) no és més que allò que podem descomposar cognitivament en patrons. És a dir, que si no hi veiem ordre (melòdic, harmònic, rítmic…) és perquè no ho podem encasellar en patrons amb un cert grau de previsibilitat. Això també va passar a la literatura al llarg dels segles: moltes de les grans obres de la literatura universal van ser menyspreades en el seu moment perquè difícilment s’encasellaven en cap gènere. S’havien avançat al seu temps — no corresponien a cap patró i, per tant, tampoc es corresponien a l’horitzó d’expectatives del públic.

Recordo, a més a més, que el professor va explicar un experiment que s’havia fet: no me’n recordo dels detalls –ni on, ni qui, ni quan– però uns intel·lectuals havien portat un indígena d’Amazònia (posem per cas, perquè tampoc no recordo d’on era) a assistir a una simfonia i al final li van preguntar quin era, dels quatre, el moviment que més li havia agradat, i ell va contestar que dels CINC, el que més li havia agradat havia estat el primer, és a dir, el moment en què tota l’orquestra conjuntament afina els instruments. Es veu que aquest fet va fer córrer molta tinta perquè insinuava que hi havia patrons sonors que tot l’ésser humà, independentment de la seva condició sociocultural (fins i tot un Tarzan!), podia reconèixer, i que potser el valor artístic o l’èxit d’una obra no es devia pròpiament a la inspiració de les muses o al component intel·lectual i estètic que el compositor hi hagués aportat, sinó més aviat al fet d’haver emprat certs patrons harmònics, melòdics, rítmics, etc, que els oients reconeixien per raons d’ordre biològic. Els músics saben que el moment d’afinar l’orquestra és d’un caos aparent però organitzat, en el sentit que, per exemple, en totes les cordes ressonen intervals de cinquena i de quarta, i això respon a qüestions purament acústiques. L’acústica no és música: és la física del so, i és possible que susciti sensacions semblants en públics molt diferents pel simple fet que els nostres canals receptors són els mateixos en tota l’espècie humana. Per exemple, se m’acudeix també que no deu ser coincidència que totes les cultures que han assolit un cert nivell de desenvolupament musical han treballat amb escales pentatòniques, és a dir, de cinc tons. És com si el cervell estigués naturalment programat per entendre certs esquemes sonors!…

En fi, la teva cita és la d’algú que està a punt de trobar-se amb els granotots; a tu et serveix per donar sentit al teu moment actual, i a mi m’ha evocat una classe de fa 10-11 anys enrere (a més de justificar la meva incapacitat d’entendre certa música d’avantguarda)! Sí que dóna de sí, el desordre, oi? 🙂

Ah, a propòsit, ja que he parlat d’escales pentatòniques, mira aquest vídeo amb en Bobby McFerrin. És fantàstic! Il·lustra perfectament allò que et deia sobre la capacitat innata que tenim d’entendre certs patrons –certs models d’ordenació– sonors!