Les meves lectures, els meus treballs acadèmics i algunes reflexions relacionades amb diferents branques de la lingüística o de la literatura. …O qualsevol altre tema que em desperti la curiositat.

Posts tagged “ateisme

L’Evangeli segons José Saramago

Feia anys que arrossegava un deute amb en José Saramago. No tenia perdó que, havent-se merescut un premi Nobel de la Literatura i sent, com jo, portuguès, encara em qüestionés sobre la rellevància de la seva obra. La veritat, però, és que l’última novel·la que vaig llegir seva, Tots els noms, em va decebre bastant… Sembla un macroconte kafkià massa ensucrat que es podria haver explicat de forma molt més breu i encara sortiria guanyant. A més, quan hem llegit uns quants llibres seus ens quedem amb la sensació de retrobar-nos sovint amb els mateixos personatges: li encantava escriure sobre el descobriment de l’amor per part d’un home i d’una dona en un moment ja avançat de la seva vida, i aquesta parella acaba sent una mena de leitmotiv de la seva obra. En realitat, sempre he pensat que aquesta parella no era més que un alter-ego de l’autor mateix i la seva dona, la Pilar, a qui tots els llibres estan dedicats —o, si no, almenys la majoria dels que he llegit—, però això no passa d’una teoria casolana meva. Suposava que l’originalitat d’en Saramago raïa en els autèntics laboratoris sociològics que construïa amb la seva ficció, en els quals, per cert, l’ésser humà no acostumava a ensenyar la seva millor cara, malgrat el raig de sol, és a dir, d’humanitat i esperança, que, en algun punt, sempre es deixava entreveure. Era, crec, un pessimista irònic, molt crític amb la societat (imagino una societat europea —occidental, com a molt—, però en cap cas associada a un país en concret i tampoc una societat globalitzada), un intel·lectual que no escrivia simplement per a entretenir, sinó per a pregonar paràboles i plantejar societats alternatives. Però tenia el seu sentit de l’humor, que es feia palès a través de la ironia més que no pas dels tradicionals elements còmics, així com una enorme tendresa que es manifestava en el tal raig de sol que he dit abans. Confesso que vaig arribar a pensar coses pitjors, com que la seva originalitat consistia en expressar-se mitjançant frases quilomètriques formades per una sintaxi massa lliure i una puntuació incongruent. Aquesta era, sens dubte, la seva imatge de marca: la capacitat (o la voluntat) d’expressar-se en un registre molt formal però estructuralment col·loquial, és a dir, ple de marques d’oralitat. Vaja, que deia coses complicades amb frases que semblaven escrites per a ser llegides en veu alta. Així de senzill, així de complicat.

Tot aquest preàmbul per dir que la imatge que tenia d’en Saramago està en ple procés de mutació. La meva mare, que fa menys de dues setmanes era aquí a casa gaudint unes merescudes (i sorprenents!) vacances, va tenir l’amabilitat de portar-me aquell llibre que donaria títol a aquest post si en lloc de “Saramago” hi hagués escrit “Jesucrist”, i que feia tants anys tenia pendent de llegir. Aquell llibre que, també, diguem-ho tot, va generar tanta polèmica i el va catapultar definitivament a la fama: O Evangelho segundo Jesús Cristo. El tinc a mitges, de manera que encara em podria desenganyar, però no ho crec pas. És una obra magnífica, magistral, i estranyament original! Se’m fa incomprensible que a ningú no se li hagi acudit mai d’escriure-la! No deixa de ser l’arquiconeguda història de Jesús, però novel·lada. I això que d’aquesta història se’n van fer oratoris, pel·lícules, pintures…

Parlem, doncs, d’aquesta obra i dels motius que la fan tan especial i polèmica.

Saramago va viure l’ateisme amb la mateixa fe i convicció que els cristians creuen en Crist. A voltes va semblar un predicador, un evangelista de l’ateisme, si aquesta expressió no resultés un pèl contradictòria, però, a ser honest, no crec que aquesta hagi estat mai una voluntat expressa. Saramago era, abans de res —o així em sembla—, un home lliure que predicava la llibertat, però no només la lliberat del cos, d’expressió, de pensament, sinó una llibertat molt més profunda i absoluta. Ser lliure implica fins i tot ser capaç de deslligar-se de les cadenes de la tradició, del que es dóna per suposat, de les expectatives socials, dels tabús; implica rebutjar els dogmes i contrastar l’univers simbòlic en què hom es mou, i implica, també, desconstruir, entendre i qüestionar les convencions sense aquella por tan arrelada, per molt que artificial, de pecar.  Això, en el meu entendre, és el que Saramago s’atreveix a fer en aquesta obra, i utilitzo el verb “atrevir-se” amb tota la intencionalitat, perquè mentre que el comú dels mortals es desfà en vènies davant de la pedra sagrada i se’n va, que els seus ulls seculars no estan fets per a tan santes visions, en José Saramago gosa aixecar la pedra sagrada per veure què s’hi amaga a sota.

Saramago assumeix el patrimoni religiós que ha heretat de la seva cultura, el cristianisme i, en concret, el catolicisme, però no hi participa, ans el veu com una mena de monolit fossilitzat en torn al qual gravita, sense cap altre profit que no sigui el de gravitar, bona part de l’espècie humana. Mentrestant, i encara des de la perspectiva irònica de Saramago, Déu ens guaita des d’allà dalt com un nen que vigila un niu de formigues atrafegades, ignorants d’haver-se convertit en la joguina predilecta d’algú que juga a ser déu. De fet, el Déu d’aquesta obra és un déu que s’equivoca, però que té la gran virtut de saber carregar els seus errors a les espatlles dels homes, que se’ls fan seus sense dubtar i encara El lloen per les seves obres misterioses, mai millor dit. En canvi, mai haurem vist una Maria tan carnal, un Josep amb tanta densitat psicològica, i uns drames bíblics tan vívids i realistes, encara que no segueixin fil per randa l’argument dels evangelis bíblics.

A banda de l’evident crítica al cristianisme, a allò que té d’il·lògic i afectat i que fa caure el més racional dels homes en les més grans contradiccions, aquesta és una novel·la grandiosa que val per ella mateixa. La forma única i, amb tot, tan natural i espontània en què Saramago reescriu la història de Jesús, aquest relat que forma part del repertori popular des de temps tan antics, només és comparable amb la meravella que el mateix Déu va saber esculpir del fang a l’Antic Testament. Saramago ens dóna a conèixer gent real, els seus costums i les vicissituts de la seva època d’una forma mai no vista: culta, franca, humana, crítica, gens afectada i amb fonament històric.

Aquesta és sens dubte l’obra d’una vida, sigui per a qui l’escriu com per a qui la llegeix, i per això mateix s’ha guanyat el lloc humil però orgullós que ocupa a la meva biblioteca, just al costat de Caim, que ja em moro per començar a llegir…

_____________________________

Actualització del dia 4 d’agost.

He acabat la lectura de O Evangelho segundo Jesús Cristo i necessito ratificar públicament la meva apreciació d’aquesta obra i l’admiració renascuda, malgrat que pòstuma, al seu autor. És magnífica, monumental, tota una afirmació de principis… i tot un llançament de guant a l’Església, si aquesta expressió existís. Amb raó aquest Evangeli va ser rebut amb tant “odi beat”…

A les acaballes del llibre, Saramago fa que Déu i Jesús es trobin en una barqueta enmig del mar envoltats per una boira espessa que els garanteix discreció. Un cop aquí, i havent mentrestant arribat un altre personatge sorprenent, mantenen una coversa lúcida i franca on tot es diu, tot s’explica, tot guanya sentit… i on Saramago aprofita per fer la crítica més àcida a l’Església i a les religions en general que he tingut mai el goig de llegir. Amb aquest diàleg, fossin els temps uns altres i la religió en qüestió una altra, Saramago es podria fàcilment haver guanyat la mort en tots els sentits possibles: ja sigui la mort com a escriptor, ja sigui la mort en vida com la que experimenten d’altres que es veuen forçats a l’exili, ja sigui la mort més lamentable de totes, la que s’entén en sentit literal.

Si sou catòlics, aquesta obra probablement us molestarà per provocadora. Si, en canvi, no ho sou, donareu gràcies perquè algú s’ha atrevit a compondre una veritable simfonia literària que explora les dissonàncies com mai no s’ha vist, perquè fer crítica no és difícil, però fer-ho amb aquesta mestria i aquest coneixement de causa, això ja no es veu cada dia…

Anuncis

Guerres santes: els fills d’Abraham

©iStockphoto.com/Karen Moller

©iStockphoto.com/Karen Moller

«Hola A.,»

«Entenc que davant dels atemptats de les faccions més radicals de l’islamisme puguis veure’ls com “els dolents”, però això no és necessàriament així. Els musulmans, per definició, no promouen una cultura més violenta que la cristiana. De fet, des d’una perspectiva històrica (és a dir, si mirem més enllà dels successos més recents) l’església catòlica ha estat molt més violenta i opressora que qualsevol altra religió occidental o oriental.»

«Mira què en diu la María Teresa Román, una professora del departament de filosofia de la UNED i membre de la Sociedad Española de Ciencias de las Religiones

[…] Otra importante diferencia entre el pensamiento indio y el occidental estriba en que mientras el segundo ha vivido de un concepto unívoco de la verdad, y por lo mismo excluyente (si una doctrina es verdadera, la contraria necesariamente tiene que ser falsa), resultado del cual han tenido lugar las luchas del cristianismo contra el islam, por ejemplo: en la India, por el contrario, el concepto de riqueza de la verdad ha admitido diferentes interpretaciones y matices con la conciencia de que todas ellas eran limitadas y siempre susceptibles de mejorar. […] Únicamente los pensadores cristianos tienen una concepción básica unitaria. […]

ROMÁN, María Teresa. Sabidurias Orientales de la Antigüedad. Alianza Editorial (col. Ensayo), Madrid, 2004. Pp. 38-39.

«Ja veus: l’església catòlica, per definició, parteix del pressupost que la seva veritat és l’única possible i acceptable i que totes les altres formes de pensar o de viure són negatives i condemnables [1]. L’església va promoure guerres santes, va tenir el seu exèrcit de gent disposada a morir per la fe (els Templaris), va anul·lar gairebé totes les cultures ancestrals dels pobles per on va passar (a l’Edat Mitjana, els llibres, com a vehicles de coneixement i creadors de pensament que són, van espantar l’església de tal forma que una quantitat importantíssima dels clàssics grecs i llatins van acabar destruïts. Si no hagués estat per l’imperi Carolingi, que procura trobar-ne els originals per intentar retornar a la cultura clàssica l’esplendor que legítimament li pertocava, la destrucció hauria estat absoluta. Un altre exemple posterior és el dels missioners evangelitzadors, els quals feien poc més que imposar les seves creences i instaurar la cultura de la por), i, més recentment, condemna tot aquell que no és creient i té valors diferents als seus: els ateus, els agnòstics, els homosexuals… És una església misògina que menysprea la dona (encara, a dies d’ara, no permet que les dones puguin ser ordenades sacerdots! La veritat és que no puc entendre com les dones poden seguir anant a missa cada diumenge tan tranquil·les… L’únic que fan és pactar amb la discriminació de la qual són víctimes!) i la seva postura prepotent i de descriminació es fa palesa cada dia: sempre s’està ficant en assumptes d’Estat i vol imposar-se com l’únic paradigma de la moral social. Bàsicament, el seu missatge és “o estàs amb nosaltres, o estàs perdut”.»

«A., em sap greu dir-te tot això però és el que crec: igual que la monarquia és una aberració democràtica, l’església representa un endarreriment social, una forma de castració de les llibertats personals i, al cap i a la fi, una tendència molt humana de conrear supersticions col·lectives, les quals, malgrat la seva enorme complexitat, són quelcom impossible de justificar per les vies naturals de la raó. Ho sento…»

David Pinheiro

————————————————————————————————————————————————–

[1] Em sembla adequat afegir aquí la definició de l’adjectiu “catòlic” que en dóna l’Enciclopèdia Catalana. L’hermetisme ontològic que caracteritza la postura de l’església catòlica es posa ben de manifest:

[s. XIV; del ll. catholĭcus, -a, -um, i aquest, del gr. katholikós ‘universal, general’]

Dit de l’antiga església cristiana i, actualment, de l’Església que reconeix com a cap visible el papa. L’adjectiu catòlic apareix al s III com a característic de la gran Església, que és per damunt de les esglésies locals i on ha continuat la tradició cristiana primitiva, en contraposició als grups marginals, herètics i cismàtics. És així, tambè, com els símbols de fe (per exemple, el símbol nicenoconstantinopolità o credo) definiren l’església. En aquest sentit, els documents primitius del protestantisme defensaven que llur doctrina era catòlica. Però des del temps de la Il·lustració ha estat generalitzat a l’Europa occidental l’ús del mot catòlic com a exclusiu de l’Església Romana. Amb el moviment ecumènic ha nascut la tendència a qualificar de catòliques aquelles confessions cristianes on són considerats de dret diví una sèrie d’elements institucionals (la jerarquia, els set sagraments, la tradició apostòlica de tota l’església), en contraposició a les de tipus protestant, que tendeixen a considerar aquells elements com a purament humans. El mot catòlic fa també referència a l’aspecte “universal” de l’Església en l’espai i en el temps, concepte que prevalgué sobretot des de la Contrareforma fins al s XIX.