La Regla d’Or
El jueu Tobit, a punt d’enviar el seu fill Tobies a Ragues de Mèdia a recuperar uns diners que havia dipositat a casa d’un tal Gabael, el crida i li fa una sèrie de recomanacions per tal de preparar-lo per al viatge: que no begui, que no robi, que vigili els manaments i que, en resum, «el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú». Vet aquí la Regla d’Or, la que ho engloba tot i no es deixa res.
A l’Evangeli de Mateu, l’evangelista també en fa referència, però d’una altra manera. Diu «Fes als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes». Efectivament ho és, sempre i quan no sigui interpretat per malpensats. Com Kant, per exemple… I és que, seguint aquest raonament, un sàdic potser no és més que un masoquista que segueix la Regla d’Or. De manera que Kant la va reescriure a l’estil alemany i la va rebatejar com l’Imperatiu Categòric Suprem: «obra només segons aquella màxima que vulguis que, alhora, es converteixi en llei universal». Així, no només en rectifica el problemeta de l’ambigüitat sinó que va més enllà i l’estén a tots els ciutadans que comparteixen una moral comú, siguin o no creients.
Sigui com sigui, aquesta norma ha vingut per quedar-se i és coneguda fins i tot fora de la Bíblia, encara que amb múltiples fórmules:
L’Hinduisme recomana, en el Mahabharata:
«No facis als altres el que no desitgis que et facin a tu […]. En això consisteix el dharma. Observa aquesta norma.»
El Judaisme dicta, en el Talmud babiloni:
«El que és odiós per a tu, no ho facis al teu veí; en això consisteix la Torà; la resta són interpretacions; aprèn-ho.»
El Zoroatrisme diu, en el Dadistan-i-Dinik:
«La naturalesa humana només és bona quan no fa a una altra el que no és bo per a ella mateixa.»
El Budisme postula, en el Dhammapada del Tibet:
«No facis als altres la mena de mal que tu trobaries dolorós.»
El Confucianisme esmenta, a Anacletes, o Converses de Confuci, per Confuci:
«No facis als altres el que no vulguis que et facin a tu.»
L’Islam, a La Sunna, explica en paraules d’El Hadit:
«Ningú de vosaltres serà creient fins que no desitgi per a un altre el mateix que desitja per a ell mateix.»
(Que curiós que l’Islam incorri en la mateixa ambigüitat del Cristianisme, no?…)
El Bahaisme, segons paraules de Bahā’ Allāh a Les Paraules Amagades, mana:
«No atribuïu a cap ànima allò que no us atribuiríeu a vosaltres mateixos, i no digueu el que no feu. Aquest és el meu manament; observeu-lo.»
I, finalment, al Sopranisme (sèrie de televisió Els Sopranos), Tony, Episodi 12:
«Apallissa l’altre amb el mateix respecte amb què voldries que ell t’apallissés a tu, you know what I mean?»
.
Bibliografia:
KLEIN, Daniel, CATHCART, Thomas, Plató i un ornitorinc entren en un bar…, La Campana, Barcelona, 2008(4)
Associació Bíblica de Catalunya (Ed.), Bíblia [Bíblia catalana, traducció interconfessional], Barcelona, 2008(12)
El color de les sabates 
Últims comentaris