Les meves lectures, els meus treballs acadèmics i algunes reflexions relacionades amb diferents branques de la lingüística o de la literatura. …O qualsevol altre tema que em desperti la curiositat.

Lingüística

Santa Restituta

Tinc una aplicació de Google que cada dia m’informa dels sants que se celebren aquell dia i que ja m’ha fet quedar bé en més d’una ocasió. Resulta que fins i tot la Selene, una excompanya de feina, té sant, i això que ella no ho sabia. És el 2 d’abril.

Avui, Google m’informa que el 17 de maig és el sant de tots aquells que hagin estat batejats amb els noms d’Adrion, Heradio, Pascal, Pascual i Restituta. Restituta??? Ai, pobra nena… Gràcies a aquesta aplicació ja m’havia adonat que hi ha noms que sonen molt, però molt malament, com a mínim a les nostres orelles actuals, però com aquest –i amb perdó a totes les Restitutes–, cap!

Intueixo que “Restituta” deu tenir alguna relació amb “restituir”, un verb ple de connotacions positives, però com que s’assembla tant a… “prostituta”… (ho sento però és que s’hi assembla, sí o no??), decideixo esbrinar-ne l’etimologia.

Buscant l’entrada “prostituta” al diccionari ja he ficat la pota i m’és d’una feminista radical m’hauria titllat de masclista… I és que, com tots els noms amb marca de gènere, el que surt al diccionari és el masculí, per la qual cosa si busco “prostituta” no trobaré res. Això del masculí com a referència és un dels tòpics que es fan servir per les feministes radicals i altres col·lectius, com els “progres” i els anarquistes, quan es volen fer veure com a víctimes d’una societat masclista. És un tòpic fruit d’un malentès que ara m’ocuparia un temps preciós a explicar però que està relacionat amb una convenció lexicogràfica, i aquesta, per la seva banda, està basada en la premissa que el gènere masculí (gènere morfològic, no pas genital, no pas sexe) és el que els lingüistes anomenen [- marcat], és a dir, “menys marcat”, en tant que és el més bàsic. El femení vindria a ser, a la majoria dels casos, la forma masculina amb l’afegitó de la marca de femení (la -a), amb la qual cosa el femení és l’element [+ marcat], és a dir, “més marcat”.

En fi, no m’hi entretindré més. Hauré de buscar l’entrada “prostitut” i ara sí, el diccionari em torna la definició que tots coneixem. Em diu, a més a més, que prové de l’adjectiu llatí amb el mateix significat PROSTITUTUS, -A, -UM.

Agafo el diccionari de Llatí-Català i veig que PROSTITUTUS, que vol dir això mateix, em reencamina a PROSTITUO, que és la primera persona singular del Present de l’Indicatiu del verb “prostituir”, i, aquest, m’aconsella que miri el prefix PRO-, per una banda, i el verb STATUO, per altra. Evidentment “prostituir” està format per la idea de “pro-“, és a dir, la idea d’anar endavant o ser al davant, i la idea de STATUERE, estar dret, exposat. D’aquí ve el mot “estàtua”, per exemple…

Una pàgina web xilena m’ajuda a desentrellar definitivament l’origen de la paraula “prostituta” i del seu significat. Segons l’autor, “prostituta” ve de la idea d’estar com que exposada, potser dempeus, a la vista, d’una forma destacada. I diu encara que sobre la idea de STATUERE, l’historiador grec Heròdot hauria narrat el següent (ho transcric literalment):

“Los babilonios tienen una ley muy vergonzosa: toda mujer nacida en la patria, está obligada na vez en su vida a ir al templo de Venus para entregarse en él a un extranjero. Muchas de ellas, orgullosas por sus riquezas, se desdeñan por confundirse con las otras, y se hacen llevar al templo en lujosos carruajes cubiertos. Allí permanecen sentadas, teniendo a su espalda un gran número de esclavos que las han acompañado. Pero la mayor parte de los demás consurrentes se sientan en tierra, en un sitio dependiente del templo de Venus, con una corona de flores en la cabeza. Unas llegan, otras se retiran, viéndose por todas partes sitios circunscritos por cuerdas extendidas. Los extranjeros se pasean por calles intermedias y eligen a su antojo una de aquellas mujeres. Cuando una de las presentes a tomado asiento en el lugar sagrado, no puede volver a casa sin que algún extranjero le haya arrojado dinero en el regazo, y sin que haya tenido comercio con ella fuera del sagrado recinto. Al arrojarle el dinero el extranjero le dice: “Invoco a la Diosa Milita”.

Em dono per satisfet pel que fa a “prostituta”. Pel que fa l’etimologia de “Restituta”, el diccionari no m’ha ajudat gaire… El verb RESTITUO significa ‘reconstruir, restablir, guarir, restaurar, restituir, reparar’… El camp semàntic és bastant clar, però no m’acaba d’indicar el significat exacte d’aquest nom… Faig una cerca al Google i em trobo amb una possible resposta:

Restituta, aquella que viu una segona joventut.

Ara sí que em dono per satisfet. Em faltaria només investigar una mica la història d’aquesta santa… però ho deixaré per a un altre moment.

FELICITATS A TOTES LES RESTITUTES!!


A paraules nècies… orelles sordes?

Inspirat per la resposta que l’Eduardo va fer a l’entrada d’en Duran i Lleida El català del cardenal Bertone:

Em posa una mica nerviós aquesta retòrica que consisteix a transformar un problema en un tòpic comparant-lo sempre amb altres problemes de molt més greus. Em refereixo a discursos del tipus “jo no hi tinc res en contra… però ara no és el moment: ara hem de parlar de l’atur / de la fam al món / de la inseguretat al carrer / de la crisi / …del Barça!”… Aquesta forma educada de dir (sense dir-ho!) que l’estat de salud de la llengua catalana importa… però tampoc no importa tant (!), em té bastant fart.

No em canso de dir que una llengua no és tan sols un instrument utilitari. Una llengua és el suport natural de la comunicació, és cert, però és molt més que això: és PATRIMONI. És el reflex d’una cultura diferenciada, d’una forma d’entendre i concebre la vida i la societat, és una impremta de la història… Una llengua és, literalment, una meravella de la naturalesa que, per la seva fragilitat, hauria d’estar protegida, de la mateixa forma que protegim les ruïnes de les vil·les antigues o les espècies en extinció. La diferència entre les ruïnes, les espècies i les llengües és que mentre les dues primeres es poden preservar en els museus, les llengües no. Quan no tenen parlants, moren, així de senzill, així d’absurd. Sort en tenim que la màquina de l’Estat-nació espanyol al llarg dels segles ha estat força incompetent perquè, si no, al català li hauria passat el mateix que a l’occità a França… Però, tot i així, déu n’hi do: el gallec s’ha convertit en una anècdota exòtica i rural, l’euskara està moribund, l’asturià no existeix, el català a València ha desaparegut en moltíssims indrets d’on era natural i avui dia està condemnat socialment… I el català a Catalunya també està molt lluny de funcionar com una llengua normal, en tots els seus registres (preguntem-nos, per exemple, per què els insults i els renecs en català fan riure…) i en tots els contextos (potser sí que hi ha reductes de catalanisme a algunes universitats, però el dia que comences a treballar en una multinacional en plena Barcelona, que no se t’acudeixi d’intervenir en català en una reunió!…).

Em fa gràcia, doncs, que després es parli d’odi al castellà o a Espanya per part dels catalans… Tan simples són els catalans? Tan emocionalment primaris? Tan difícil és posar-se a la seva pell??…


El surrealisme plurilingüe

Aquest vespre, a la recepció d’un restaurant de l’Eixample, a Barcelona.

‒ Jo li dic: «Voldria demanar taula. És aquí?»

‒ Ell em diu: «Eh… Perdón

‒ Jo li dic: «Per demanar taula, és aquí?»

‒ Ell em diu: «Deve parlare con il mio partner [bla, bla, bla] mettere in lista d’attesa [bla, bla, bla]…»

‒ Jo li dic: «Ah… d’acord.»

‒ Jo li dic: «Así que eres italiano?»

‒ Ell em diu: «No, pero estuve un tiempo en Italia y aprendí el idioma.»

[?!]


«Examen de catalán para estudiar Medicina»

Trobo absolutament indignant la forma gratuïta i manipuladora en què se segueix fent servir la realitat lingüística d’aquest país per a escalfar els ànims o simplement fer negoci. Aquesta vegada ho ha fet El País amb el titular «Examen de catalán para estudiar Medicina», que es pot llegir a l’edició d’avui. El curiós és que la forma d’explicar la notícia no és gens esbiaixada, però el mateix no es pot dir del titular. De què diríeu que tractarà aquesta notícia?… Entenc que un bon titular és decisiu. És com un interruptor que en un cop d’ull pot fer que l’interès del lector potencial s’encengui i la notícia es llegeixi (i els diaris es venguin), però un periodista ha de ser per sobre de tot un professional de la veritat, de la informació rigorosa, i no és honest anar inventant notícies on no n’hi ha només per uns cèntims o per gaudir dels seus cinc minuts de fama.

Bé, la notícia ja us la podeu llegir vosaltres mateixos però us en faré cinc cèntims. Resulta que la Universitat de Lleida té una nota de pas a la carrera de Medicina unes dècimes més baixa que la resta d’universitats de l’Estat Espanyol i fins i tot que les d’altres països. El cas més paradigmàtic és Portugal. Resultat: només el 15% dels estudiants d’aquesta universitat ve de Catalunya. L’11% dels estudiants ve de València, el 4% ve d’Aragó i els restants 70% venen d’Espanya i Portugal. A la Universitat de Reus passa el mateix: dels 133 estudiants del primer curs de Medicina, 83 provenen de la Comunitat Valenciana. Les dades són impactants!

Amb això tornem al titular. És completament fal·laciós! No es tracta d’imposar una prova de català als candidats a Medicina perquè sí! La mesura, en cas que tiri endavant, té l’únic objectiu de facilitar l’accés a la carrera de Medicina a aquells alumnes que, essent del territori i malgrat tenir una bona nota d’accés, veuen les seves expectatives frustrades a causa de l’allau de gent provinent d’altres territoris. A més, també es tractaria de fer una prova de castellà (si més no als candidats de fora del territori espanyol, que són majoritàriament portuguesos) i acreditar un nivell raonable de català i castellà té tot el sentit del món si el que es pretén és estudiar en una universitat catalana on aquests dos idiomes són emprats a la docència. Jo mateix sóc portuguès i estudio a la UB. Si no parlés català i castellà, ja em direu com m’ho faria per seguir les classes?!…

En fi, la notícia no fa demagògia ni juga amb l’ambigüitat, però déu n’hi do el titular! Jo sóc de la opinió que el món periodístic està vivint un moment de desprestigi gradual i, lamentablement, merescut. Suposo que en aquesta era de els tecnologies i de la informació, l’espai que anteriorment era territori exclusiu dels periodistes ha estat envaït per tota mena de mitjans que els anul·len, i una forma de sortir del pas, fer uns diners i cridar l’atenció és dedicar-se a la demagògia, als successos i a les frivolitats… Però jo crec que, fent-ho, estan cavant la seva sepultura.


Això és un blog o un bloc?

Davant l’enrenou que s’ha produït arrel de l’estandardització de la forma “bloc”, acabada amb “c”, l’Higini Herrero m’ha convidat a explicar els motius que em fan decantar per la forma amb “g”. Ho faré, doncs, basant-me exclusivament en criteris lingüístics i provaré d’explicar els cinc punts fonamentals que em sembla que justifiquen la plena funcionalitat del manlleu, alhora que exposen algunes desavantatges de la forma en “c”.

Això és un blog o un bloc?

1)   La grafia de “blog” amb “g” es resol fonèticament amb [k], tal com si s’escrigués amb “c”, de manera que no produeix dificultats de lectura o pronunciació i s’adequa perfectament al català.

2)   La grafia amb “g” permet derivats més naturals per dos motius: el primer és que les oclusives tendeixen a sonoritzar, és a dir, mots com “blocaire” o “blocosfera” acabarien pronunciant-se, per l’ús, “blogaire” i “blogosfera”, de manera que estandarditzar-les amb “c” em sembla d’alguna manera anar contra el que és natural… El segon motiu és que la grafia amb “c” conduirà a un derivat estrany, com ho és el “bloquejar”. En lloc de dir que “bloguegem” o que estem “blogant”, diríem que “bloquegem” o que estem “blocant”, amb la qual cosa “bloquejar” esdevindria un mot polisèmic (1, impedir el pas i 2, “surfar” a la web), i les polisèmies, encara que siguin un fenomen lingüístic natural, sempre són ambigües.

3)   El fet que “blog” sigui un manlleu no ens hauria de sorprendre: la llengua n’està plena. A més, difícilment en trobarem un altre que s’adeqüi al català tan naturalment com aquest.

4)   Un “blog” no és un “bloc”. El primer té una etimologia pròpia (resulta de la contracció i abreviació de “web log”, que en català seria alguna cosa com ‘registre que es fa a la xarxa’) i només significa el que entenem per “blog”, mentre “bloc”, que en català també té la seva etimologia, significa una cosa totalment diferent (un bloc de notes). És indiscutible, però, que un “blog” i un “bloc” tenen molt en comú, però la metàfora que tan fàcilment establim entre aquestes dues entitats ens ve induïda per la pròpia ortografia, més que no pas per una proximitat conceptual. En altres paraules, si el terme anglès per “blog” fos “cadir”, per exemple, a nosaltres no se’ns acudiria mai de dir-li “bloc” ni tampoc ens adonaríem de les semblances que comparteixen un blog i un bloc de notes. També és molt poc probable que li diguéssim “cadira” només perquè els dos mots se semblessin, ja que s’hauria de ser molt creatiu per veure-hi semblances més enllà de les purament terminològiques…

5)   Per últim, un dels criteris a tenir en compte és el de la internacionalitat i no hi ha dubte que “blog” és molt més freqüent a la xarxa que no pas “bloc”. Si estiguéssim davant d’una paraula fonèticament i ortogràfica molt diferent del que seria natural en català, jo no dubtaria en defensar la seva adaptació, però sent “blog” un mot tan innocu pel que fa la integritat de la llengua catalana, no veig que hi hagi realment necessitat d’adaptacions.

Si us interessa aquest debat, us recomano que feu un cop d’ull a la discussió que se n’està fent a La Tafanera. Per altra banda, no me’n puc estar d’escombrar cap a casa i presentar-vos una pàgina web que defensa l’ortografia amb “g” i que hi està promovent una campanya a favor. El principal interès d’aquesta pàgina, que es diu BLOG, no pas BLOC, resideix en un llistat de blogs i d’altres webs que defensen aquesta mateixa postura.  D’aquesta pàgina he tret el banner pro-G que podreu veure més avall. Finalment, si us decanteu per qualsevol d’aquestes possibilitats, us animo a votar a la següent enquesta promoguda per l’Higini i que també trobareu al seu blog:


Entorn a expectatives i prejudicis lingüístics (i a temes delicats que val més no tocar)

(Nota prèvia: aquesta entrada està inspirada en aquesta altra.)

Tria la llengua que més t'agradi, si creus que saps què estàs triant...

Tria la llengua que més t'agradi. O, més aviat, tria la llengua que creus que es correspon amb la que tens en ment...

Un dubte que sempre he tingut és quina variant lingüística s’ha de prendre com a referència del seu concepte, si és que s’ha de fer tal cosa… És a dir, per defecte, de quina variant hauríem d’assumir que parlem quan fem referència a una llengua (en un context determinat)? Si algú em diu que parla castellà, jo assumiré que es refereix al castellà d’Espanya (malgrat les moltes varietats de castellà d’Espanya, és clar…), i si em diuen que parlen portuguès, tret que em donin més detalls, jo entendré que parlen portuguès de Portugal…

Ja sé que l’actitud intel·lectual del moment (és a dir, la que està de moda en l’entorn acadèmic) consisteix a rebujtar qualsevol judici de valor entre els espècimens que conformen la diversitat (no oblidaré mai la reacció d’una professora quan una alumna va dir a classe que l’andalús era castellà mal parlat, hahaha!), i també sé que als lingüistes els fa molta por sincerar-se en aquests temes tan delicats (tabús?), però jo, personalment, aprofitant que gràcies a la meravellosa forma en què s’ha fet l’adaptació als Graus no seré mai lingüista, he de confessar que quan veig que aquí a Barcelona s’anuncien classes de portuguès i resulta que es tracta del portuguès del Brasil, em sento enganyat. No es tracta només d’un cert prejudici envers les altres variants de la meva llengua (i dic “només” perquè també ho considero com a possible factor, és clar), sinó que crec que hauria d’haver-hi un cert rigor ontològic. La qüestió és que tots tenim un concepte anomenat “portuguès” però resulta que hi ha no sé quants codis lingüístics que corresponen a aquesta referència. Totes les variants d’una llengua són igualment legítimes, ja ho sé, no ho poso pas en dubte, però una llengua ja és un constructo prou abstracte perquè a sobre el concepte que el té com a referent sigui tan ambigu… No seria més lògic assumir l’existència de variants “no marcades” paral·lelament a d’altres de “marcades”? Jo crec que si una acadèmia de llengües de Barcelona, seguint el mateix exemple, anuncia que imparteix classes de portuguès sense afegir-hi res més, per força hauria de referir-se al portuguès de Portugal, perquè em sembla que aquesta encara és la variant menys marcada a Catalunya i a la resta de l’Estat. Això és el que passa a les acadèmies que fan classes d’anglès, per exemple, on no es confon mai l’anglès d’Anglaterra amb el dels Estats Units. És com si jo ara m’apunto, aquí a Barcelona (insisteixo a situar els meus exemples perquè, naturalment, la comunitat és un factor decisiu a l’hora d’esbrinar la marcadesa), a classes de castellà, que tanta falta em fan, i resulta que hi fan classes de castellà, efectivament, però del Perú o d’Argentina o de les Filipines! Vaja, o com si m’apunto a classes de català a Barcelona i el que s’hi imparteix és mallorquí o valencià… No vull insinuar ni de bon tros que el mallorquí o el valencià estiguin qualitativament per sota de l'”estàndard”, faltaria més (i això val per als diferents “portuguesos” i “castellans”), però és una qüestió d’expectatives: si enlloc no s’especifica que les classes es fan en la variant marcada, jo m’espero la no marcada.

A tots ens passa això i negar-ho em sembla un acte d’hipocresia, per molt delicat que aquest tema sigui. Si no, als més open-minded jo els preguntaria: què us semblaria si us apuntéssiu a classes de portuguès a una acadèmia d’Espanya i la variant que s’hi ensenyés fos la de Cabo Verde o la de Goa? Fins a quin punt pressuposem quan parlem de qualsevol llengua i fins a quin punt estem receptius a jugar amb l’ambigüitat?…


Comentari a una o dues galetes (o el “bolo de bolacha” portuguès)

M’ha fet gràcia descobrir que en un blog de culinària també hi ha lloc per a discussions lingüístiques! Sabia que els fogons es transformaven sovint en llocs de reflexió i diàleg o de filosofia (vegi’s, per exemple, Herba moura, de Teresa Moure, premi Xerais de novel·la 2005), però no pas de lingüística! És ben cert que les arts i els sabers estan tots connectats…

Em refereixo al post “?Una o dues galetes” d’en Martí, un jove estudiant de les arts culinàries que manté un blog anomenat Apunts de cuina, pel qual ja ha guanyat algun premi. En Martí no deixa de sorprendre’m amb els seus experiments que sempre il·lustra amb unes fotos deliciosíssimes, si em permeteu la sinestèsia, però ara m’ha sorprès de valent amb aquesta entrada de caire gairebé filològic! La qüestió (que, si no ho he entès malament, li va ser plantejada per la Ivette) és si una galeta Príncipe és, en realitat, una galeta única, o si, en canvi, es tracta de dues galetes unides per una crema de cacau (“poc cremosa i exageradament dolça”, segons en Martí). A mi, primer, aquesta qüestió m’ha fet gràcia, però després m’ha fet pensar, i com que estic de vacances (forçades!), tinc temps per pensar moltes coses. 🙂

princep1

Galeta "Príncipe". Foto extreta del blog "Apunts de cuina", d'en Martí.

Bé, vet aquí el meu raonament. Segons la Semàntica, que és l’apartat de la lingüística que estudia els significats (no pas des del punt de vista etimològic sinó cognitiu), en el procés d’aprehendre el món i entendre’l, els éssers humans construïm unes imatges mentals molt bàsiques que es diuen “prototipus” i venen a ser alguna cosa així com els nuclis de cadascun dels nostres conceptes ontològics. S’explica millor amb un exemple: la major part de nosaltres, si ens demanessin que diguéssim el nom de la primera eina que se’ns acudís, diríem “martell”. Si en lloc d’una eina ens demanessin per un color, segurament invocaríem un color bàsic. I si la pregunta fos per un mitjà de transport, de ben segur que guanyaria el “cotxe”. I per què no el patinet, o la bicicleta, o la moto de neu? També són mitjans de transport. I pel que fa el color, per què no el fúcsia, el taronja o lila? I per què no diem “muntacàrregues”, “serra” o “pala” com a eina? És més, el muntacàrregues què seria, més aviat: un mitjà de transport o una eina??… Aquests exemples pretenen il·lustrar la complexitat de les categoritzacions. El que fem és associar una imatge específica a un concepte (a “eina”, per exemple, gairebé tots li associem l’objecte “martell”) i aquesta passa a funcionar com a prototipus. El concepte és com un núvol en què la imatge més central (el nucli) és el prototipus, allò que immediatament se’ns acudeix quan hi pensem, però al voltant del prototipus n’hi ha d’altres imatges: la serra, la pala… i, molt més lluny del centre, probablement el muntacàrregues.

Què passa amb la galeta? Que, probablement, el prototipus de galeta que gairebé tots compartim és la imatge de la galeta Maria. Sí o no? La galeta Maria és la típica, la de tota la vida, aquella que encarna de forma més bàsica i neutral la nostra idea de “galeta”! Per això ens és tan fàcil d’entendre i acceptar la proposta d’en Martí de considerar la galeta Príncipe com a dues galetes unides per una crema (no gaire cremosa, té tota la raó!). En realitat, però, si comencem a desmembrar la galeta Príncipe en les seves parts, el concepte mateix de “galeta Príncipe” perd tot el sentit. El format d’aquesta galeta no és el que considerem al centre del núvol conceptual, de forma que no és cap prototipus, però jo diria que no deixa de ser un tipus específic de galeta, independentment de les seves parts, de la mateixa manera que una llimonada no és suc de llimona + aigua + sucre, sinó que és una entitat única: un refresc que hem batejat de “llimonada”.

Ara bé, la gràcia del seu exemple és que la galeta Príncipe està formada, en realitat, per altres galetes! Això és molt curiós: és com si diguéssim “1+1=1”, ja que la natura dels seus constituints és la mateixa que la que resulta de la suma de les seves parts! Tanmateix, jo posaria la ma al foc que a la ment del parlant, quan diu que ha menjat, posem per cas, 4 galetes Príncipe, mai no se li acudeix que no n’ha menjades 4 sinó 8, i que aquestes estaven unides per la crema de cacau! Això vol dir que a la ment del parlant hi ha lloc per un concepte de galeta més elaborat: aquella que està formada, precisament, per dues galetes unides per una crema de cacau.

De tant parlar de galetes –i com a portuguès que, malgrat tot, encara sóc–, seria inevitable acabar aquest post parlant del famós (almenys a Portugal!) “bolo de bolacha” (és a dir, ‘pastís de galeta’). Es tracta d’un dels pastissos més apreciats a Portugal i, casualment, un dels més senzills de preparar. No li vull fer la competència a en Martí –no la hi podria fer ni que volgués!–, però a continuació passaré a explicar com preparar-lo. Espero que algú s’hi animi!

Recepta del “bolo de bolacha”

Bolo de bolacha

Tall del "bolo de bolacha" ('pastís de galeta'). Foto extreta del blog "Ideias & sabores"

Nota: a internet podreu trobar moltes variants possibles d’aquesta recepta, així com presentacions molt diversificades.

Ingredients:

– 2 paquets de galetes Maria

– 4 rovells d’ou

– 125 g. de mantega

– 250 g. de sucre

– 1 tassa amb cafè molt fort

– coco ratllat

– galeta Maria ratllada

Instruccions:

1. Batre els rovells d’ou, el sucre i la mantega fins a aconseguir una crema fina.

2. Preparar un cafè fort. Quan el cafè no estigui gaire calent, mullar-hi les galetes, una per una, però no massa estona, si no s’estoven i es trenquen. Reservar-les fins que es refredin.

3. Disposar unes quantes galetes en un plat de manera que aquestes formin un cercle (la forma d’una flor, per dir-ho d’alguna manera) i untar-les amb la crema.

4. Repetir el procés fins a esgotar totes les galetes: és a dir, mullar-les en el cafè, disposar-les a sobre de les que ja eren al plat i untar-les amb la crema.

5. Finalment, untar el pastís per fora i espolsar-hi el coco i la galeta ratllats.

6. Deixem que refredi una estona a la nevera i ja està! Bon profit! 🙂

David Pinheiro