Les meves lectures, els meus treballs acadèmics i algunes reflexions relacionades amb diferents branques de la lingüística o de la literatura. …O qualsevol altre tema que em desperti la curiositat.

Anada d'olla

El surrealisme plurilingüe

Aquest vespre, a la recepció d’un restaurant de l’Eixample, a Barcelona.

‒ Jo li dic: «Voldria demanar taula. És aquí?»

‒ Ell em diu: «Eh… Perdón

‒ Jo li dic: «Per demanar taula, és aquí?»

‒ Ell em diu: «Deve parlare con il mio partner [bla, bla, bla] mettere in lista d’attesa [bla, bla, bla]…»

‒ Jo li dic: «Ah… d’acord.»

‒ Jo li dic: «Así que eres italiano?»

‒ Ell em diu: «No, pero estuve un tiempo en Italia y aprendí el idioma.»

[?!]

Anuncis

La Regla d’Or

El jueu Tobit, a punt d’enviar el seu fill Tobies a Ragues de Mèdia a recuperar uns diners que havia dipositat a casa d’un tal Gabael, el crida i li fa una sèrie de recomanacions per tal de preparar-lo per al viatge: que no begui, que no robi, que vigili els manaments i que, en resum, «el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú». Vet aquí la Regla d’Or, la que ho engloba tot i no es deixa res.

A l’Evangeli de Mateu, l’evangelista també en fa referència, però d’una altra manera. Diu «Fes als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes». Efectivament ho és, sempre i quan no sigui interpretat per malpensats. Com Kant, per exemple… I és que, seguint aquest raonament, un sàdic potser no és més que un masoquista que segueix la Regla d’Or. De manera que Kant la va reescriure a l’estil alemany i la va rebatejar com l’Imperatiu Categòric Suprem: «obra només segons aquella màxima que vulguis que, alhora, es converteixi en llei universal». Així, no només en rectifica el problemeta de l’ambigüitat sinó que va més enllà i l’estén a tots els ciutadans que comparteixen una moral comú, siguin o no creients.

Sigui com sigui, aquesta norma ha vingut per quedar-se i és coneguda fins i tot fora de la Bíblia, encara que amb múltiples fórmules:

L’Hinduisme recomana, en el Mahabharata:

«No facis als altres el que no desitgis que et facin a tu […]. En això consisteix el dharma. Observa aquesta norma.»

El Judaisme dicta, en el Talmud babiloni:

«El que és odiós per a tu, no ho facis al teu veí; en això consisteix la Torà; la resta són interpretacions; aprèn-ho.»

El Zoroatrisme diu, en el Dadistan-i-Dinik:

«La naturalesa humana només és bona quan no fa a una altra el que no és bo per a ella mateixa.»

El Budisme postula, en el Dhammapada del Tibet:

«No facis als altres la mena de mal que tu trobaries dolorós.»

El Confucianisme esmenta, a Anacletes, o Converses de Confuci, per Confuci:

«No facis als altres el que no vulguis que et facin a tu.»

L’Islam, a La Sunna, explica en paraules d’El Hadit:

«Ningú de vosaltres serà creient fins que no desitgi per a un altre el mateix que desitja per a ell mateix.»

(Que curiós que l’Islam incorri en la mateixa ambigüitat del Cristianisme, no?…)

El Bahaisme, segons paraules de Bahā’ Allāh a Les Paraules Amagades, mana:

«No atribuïu a cap ànima allò que no us atribuiríeu a vosaltres mateixos, i no digueu el que no feu. Aquest és el meu manament; observeu-lo.»

I, finalment, al Sopranisme (sèrie de televisió Els Sopranos), Tony, Episodi 12:

«Apallissa l’altre amb el mateix respecte amb què voldries que ell t’apallissés a tu, you know what I mean

.

Bibliografia:

KLEIN, Daniel, CATHCART, Thomas, Plató i un ornitorinc entren en un bar…, La Campana, Barcelona, 2008(4)

Associació Bíblica de Catalunya (Ed.), Bíblia [Bíblia catalana, traducció interconfessional], Barcelona, 2008(12)


El rellotge de K.

[Obrim parèntesis…]

K. era un home solitari, d’aparença més aviat fràgil, però regia la seva vida segons uns principis molt definits i una rutina estricta de la qual mai no defugia. Exemple d’això era la passejada que sempre feia després de dinar. Cada migdia sortia de casa a la mateixa hora i recorria els mateixos carrers de Königsberg, caminant amb un ritme pausat però regular, i la gent, quan el veia, exclamava: «Allà va el professor. D’aquí a uns minuts seran les 15h30». El món, per a K., estava imbuït d’un ordre còsmic al qual la raó s’ocupava de donar sentit. I això era bo. En passar davant de la catedral, com cada dia, s’hi aturava un moment i aprofitava per confirmar que el seu rellotge estigués a l’hora, i sempre ho estava: eren les 15h30.

El que no sabia era que el sagristà de la catedral de Königsberg, que coneixia molt bé el ritual del professor K. i se’n refiava, cada dia fixava l’hora del campanar segons el moment en què veia que l’altre s’hi atansava…

[…tanquem parèntesis.]


Somiatruites

[Obrim parèntesis…]

Hi havia una vegada un noi d’uns trenta anys a qui se li va ficar al cap que podia tornar enrere, fer veure que el temps no havia passat i refer la seva vida. Va abandonar la seva feina i tornar a la facultat, no pas per aprendre un menester sinó per fer-se més persona, però amb la il·lusió d’algú a qui el món se li torna a obrir davant els ulls com el teló d’un escenari.

Aviat aquest noi es va adonar que només les truites neden contra corrent…

[…tanquem parèntesis.]