Les meves lectures, els meus treballs acadèmics i algunes reflexions relacionades amb diferents branques de la lingüística o de la literatura. …O qualsevol altre tema que em desperti la curiositat.

De lletres i ciències, i de l’home-total del Renaixement


«M’agafa amb una certa sorpresa i estranyesa la idea generalitzada que als de lletres no ens interessa la realitat (entesa com a quelcom concret i físic, que es pot mesurar i quantificar, i que es pot aprehendre empíricament) i que menyspreem les ciències, sobretot quan moltes branques de les humanitats pateixen justament d’un cert complex de poc científiques (la lingüística, per exemple)…»

«De fet, jo m’atreviria a dir que el que sí existeix és una certa supèrbia per part del món de les ciències, que insisteix a considerar les humanitats i les arts com a germanets petits. Aquesta és, però, una postura moderna. A l’antiguitat clàssica, per exemple, els filòsofs i els poetes eren els col·lectius més valorats i estimats (alguns, com a veritables superstars!), al contrari d’ara, que estimulem una societat formada exclusivament per tecnòcrates i confonem cultura amb diversió, relegant-la als moments d’esbarjo. Al Renaixement, en canvi, l’ideal d’home educat era polivalent: era l’home-total, que tant en sabia d’història i filosofia com de biologia, política, retòrica, dret, ciències militars…»

«És cert que la ciència ha assolit un nivell de complexitat extraordinari en l’últim segle i que no és qualsevol el que s’hi pot dedicar; cal tenir certes aptituds intel·lectuals. Però, per altra banda, la quantitat d’informació que ha de saber manegar un historiador, per exemple, és immensa! I, per algun motiu, la nostra societat recompensa amb bons llocs de treball i prestigi social el primer cas i no pas el segon… Em preocupa el fet que ens estem fent una societat de gent còmoda però acomodada, deshumanitzada i infantil. Tenia molta raó aquell que va dir que hem de ser savis, que això ens farà lliures; que hem de ser sensibles, que això ens farà persones, i que hem d’aprendre, que això ens farà llestos. Tenia tota la raó: aquest és el camí.»

5 responses

  1. A mi em sap greu, però des de la meva experiència, això no és del tot cert. M’he trobat sovint que es consideri algú ignorant per no tenir uns coneixements bàsics de matèries “de lletres”. Posaré per exemple, qui era en Napoleó o que en Cervantes escrivís el Quixot. En canvi, coneixements bàsics de ciències (i matemàtiques) són bandejats pels anomenats inteŀlectuals pel fet que ells son “gent de lletres”. O no son igual d’importants les lleis de Newton o l’arrel quadrada de 81?
    Sincerament crec que la societat actual no és ni de ciències ni de lletres.
    De fet, creure que la ciència aporta bons llocs de treball i prestigi social és enganyós. O sinó, com pot ser que biòlegs, enginyers o químics es dediquin a feines fora del seu àmbit? Perquè a part de no haver-hi feina, aquesta està molt mal pagada i poc entesa.
    És veritat que estem construint una societat de gent acomodada i infantil, però precisament és pel fet de bandejar les ciències del que és cultura. I no la cultura de la societat

    17 Agost 2009 a les 13:11

  2. Hola vullunfestuc, gràcies pel teu comentari!

    Tens tota la raó: lletres i ciències són aigües que es barregen i la cultura es nodreix precisament d’aquesta barreja. M’has fet recordar una conversa que vaig tenir fa uns anys amb el director d’un cor universitari a Portugal: deia ell que els de lletres tenen fama de ser sensibles i interessats a la cultura, però curiosament, la gran majoria dels cantaires d’aquest cor universitari eren de ciències!🙂 Ah, i ara que ho dic, m’acabo de recordar d’una altra conversa: fa unes setmanes, una companya de facultat (Filologia Romànica) que és llicenciada en Física i professora de matemàtica em comentava que la literatura li produeix un plaer immens, però que al llarg de la seva vida res no li havia emocionat mai tant com certes “revelacions” de la Física. Deia ella que el moment en què va arribar a entendre realment l’estructura d’un àtom, per exemple, o quan va entendre la complexitat de les relacions entre els cossos celestes… o quan va entendre per què es diu que estem fets –literalment– de la pols de les estrelles… va viure autèntiques epifanies, moments en què la ment sembla esclatar davant d’un horitzó massa gran per copsar-lo, moments d’una transcendència en què la sanitat i la bogeria gairebé es toquen. I jo la crec i l’entenc.

    De totes formes, la meva reflexió no anava tant a la línia d’oposar una cultura de lletres a una de ciències, la qual cosa ens portaria a la negació mateixa de cultura, tal com dius. Jo parlava de carreres, acadèmiques i professionals, i de la postura (estereotipada) de les persones que es dediquen a aquestes carreres. És cert que moltíssima gent amb formacions sòlides, ja siguin de ciències o de lletres, no troben una feina adequada, però això no nega la percepció que la societat té d’aquestes persones, i la raó és molt simple: la societat vol gent que reuneixi coneixements productius, que tinguin una aplicació pràctica, que es tradueixin en desenvolupament tecnològic i econòmic, que creïn llocs de treball i que tot plegat es tradueixi en més comoditat. Això explica que advocats i filòlegs, ambdós intel·lectuals de lletres, tinguin possibilitats laborals i expectatives salarials tan diferents.

    Per últim, tornant al tema de la cultura, crec sincerament que estem construint una societat feble i infantil però no perquè a una gran massa de la societat no li interessi les ciències, sinó perquè no li interessa res! Els ídols d’antigament eren militars; després van passar a ser polítics… Ara són cantants pop i actors siliconats de Hollywood! Abans els més joves aprenien dels més grans; ara, els més grans s’enfonsen en depressions perquè la societat els considera uns inútils. La gent (menuts i grans) aprehèn molta més informació de la tele que no pas a l’escola o al llarg de la seva experiència vital. La tele (i, més recentment, internet, com no podia deixar de ser) s’ha convertit en un gran forn de pastisser que emmotlla les persones d’acord amb un cànon esfereïdor: el que val és el que és jove i atractiu, el que desperta els sentits més primaris, la informació que ja ve mastegada, el que és efímer i el que fa diners. Em sembla que un dels grans problemes de la nostra societat és una enorme falta de criteri i esperit crític, una intolerable apatia per part de l’Estat i de les institucions que fan cultura i eduquen, i un excés de protagonisme dels mitjans de comunicació, que perden constantment el nord, les formes i la raó de ser.

    17 Agost 2009 a les 15:59

  3. Higini

    Diria que tant les lletres com les ciències estan més barrejades del que ens pensem. I, no t’endafis, David, si et dic que els de lletres abuseu una mica de la frase “No ho sé, jo sóc de lletres” i aquí sí donaria la raó a en “vullunfestuc”.

    I dic que no t’enfadis, perquè sé que aquest no és el teu cas😉

    18 Agost 2009 a les 20:52

  4. No m’ENDAFO, Gini, no pateixis!😉 Tens raó, jo també crec que les ciències i les lletres no són compartiments estancs, ni molt menys.

    Pel que fa aquesta expressió (“No ho sé, jo sóc de lletres”), em sembla que hi ha un parell de coses que s’haurien d’aclarir. Primer, que es tracta més aviat d’una forma de sortir-se’n d’una situació vergonyosa amb una mica d’humor, perquè dubto que hi hagi algú que s’enorgulleixi de la seva ignorància. Segon, que el que considerem “cultura general” consisteix majoritàriament en coneixements de l’àmbit de les Humanitats, de manera que són relativament assequibles per tothom pel simple fet de pertànyer a una comunitat qualsevol. El mateix, en canvi, no es pot dir dels coneixements que conformen les branques de ciències. La sòciolingüística del català, posem per cas, tracta temes que són coneguts i discutits –de forma més o menys fonamentada i salvant les distàncies– per tots els parlants de la llengua catalana. Això també passa en l’àmbit de la literatura: tothom llegeix; els autors i les obres literàries estan a l’abast de tothom i no cal ser un filòleg per adquirir certs coneixements literaris i opinar sobre aquests temes. De fet, se’m fa molt difícil d’acceptar com un fet natural que algú amb un mínim de formació (sigui quina sigui) no sàpiga qui va ser Cervantes o Napoleó! No cal ser de lletres per saber-ho… En canvi, a no ser que et dediquis a la Física o a la Matemàtica, trobo comprensible que no dominis gaire els temes de les lleis de Newton o les arrels quadrades (aprofito els exemples de Vullunfestuc)… Amb això vull dir que, si bé l’expressió (“No ho sé, jo sóc de lletres”) a vegades es fa servir per justificar qualsevol ximpleria, d’altres vegades es correspon a un rerefons que em sembla legítim.

    18 Agost 2009 a les 22:27

  5. Higini

    Potser tens raó, no ho sé, sóc de ciències…

    Hahahaha😉

    Una abraçada ben dolça🙂

    18 Agost 2009 a les 22:43

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s