Les meves lectures, els meus treballs acadèmics i algunes reflexions relacionades amb diferents branques de la lingüística o de la literatura. …O qualsevol altre tema que em desperti la curiositat.

Ressenya de la “Introducció” a Els Països Catalans i Espanya: ser o no ser


SOLERVICENS, P. (1988), “Introducció”, a Els Països Catalans i Espanya: ser o no ser. València: E. Climent Editor, p. 13-25.

 

És pràctica corrent encetar una obra o un capítol amb una citació més o menys afortunada. El capítol introductori que analitzo a la present ressenya no és excepció: l’autor citat és l’eminent historiador i hispanista J. H. Elliott i la citació que se’n fa, de la categoria de les afortunades, lluny de constituir un mer adorn és la síntesi perfecta de la qüestió sobre la qual es reflexiona en aquest apartat; a saber, la realitat plural, permanentment polèmica i sovint mal entesa d’Espanya, en el passat i en el present, i la situació dels Països Catalans en aquest context.

Aquest capítol està format per un bloc únic en què l’autor, el filòleg i professor Josep Solervicens i Bo, introdueix la qüestió que abans he referit i presenta l’objecte de l’estudi que l’ocuparà al llarg del llibre, és a dir, la imatge i les concepcions que els intel·lectuals peninsulars del s. XVI tenien d’Espanya, dels Països Catalans i de la seva realitat lingüística, les quals s’infereixen de les polèmiques –a vegades feroces– elaborades i contestades pels mateixos intel·lectuals.

S’inicia aquest capítol amb una al·lusió als plantejaments de l’humanista català Cristòfor Despuig (s. XVI) entorn de les diferents concepcions que tenen Espanya i els Països Catalans d’aquesta “Pell de Brau” –curiosa metàfora del territori peninsular– en què rauen els fonaments de totes dues entitats nacionals. Aquí s’introdueix la dicotomia, que es repetirà sovint al llarg de l’escrit, de ser de dret en oposició a ser de fet català o espanyol en aquest marc polític. Tot seguit, Solervicens invoca Joan Fuster en lamentar l’absència d’estudis centrats en una història cultural i presenta els objectius que es proposa treballar al llarg dels següents capítols. Aquests objectius, que ja he esmentat a l’inici d’aquesta ressenya, es revesteixen d’especial interès i rellevància en tant que molts conflictes del s. XVI, així com els arguments i les polèmiques que generen, segueixen vigents a l’actualitat. Fet això, i recorrent metafòricament a un camp lèxic teatral, ens presenta l’escenari, els personatges (és a dir, una tria d’intel·lectuals del s. XVI) i el marc teòric en què decorrerà l’acció. Ressona encara en el cap d’aquest lector una afirmació que Solervicens fa en aquest punt, ja sigui pel fort posicionament ideològic que l’autor deixa entreveure, ja sigui per la percepció –sens dubte vinculada a l’ús de formes verbals en temps present– que l’autor, a l’hora d’expressar-la, tant pot tenir en ment el s. XVI com l’actualitat. Diu Solervicens que mentre les conquestes de la Corona d’Aragó es caracteritzen per federar territoris, conjugant imperi i llibertat, Castella es caracteritza per “[…] assimilar sempre els nous territoris conquerits, convertint-los tots en Castella.”

Després d’una digressió en què es fan referències obligades als conflictes politicolingüístics del segle XVI amb puntualitzacions sobre l’estatus de les llengües catalana i castellana, als esdeveniments històrics que dibuixarien l’època, i fent encara una referència al món llegendari utilitzat per refermar posicions ideològiques variades, l’autor arriba al final d’aquest capítol amb una justificació per a l’ús que farà del terme modern “Països Catalans”. Les últimes ratlles, a tall de conclusió, recorden fins a quin punt la crisi nacional engegada en el decurs del s. XVI és encara ben visible en el context sociopolític actual.

Acabada la lectura d’aquesta introducció se suposa que començarà la lectura de la resta de capítols, però si considerem la crispació que es viu entorn de les qüestions nacionals i hi afegim la postura ideològica de l’autor, que fàcilment s’intueix a partir d’un discurs articulat tostemps en clau catalanista, hom es pregunta quin públic girarà la pàgina i seguirà llegint. Val aquesta observació per recordar que, de forma genèrica, els lectors no són receptius a qualssevol veritats: tan sols ho són a les que es corresponen amb els seus horitzons d’expectatives personals. Així, doncs, es dóna per suposat que l’autor compta amb la complicitat d’un lector especialment receptiu a una lectura de la història en clau catalanista i desvinculada d’artificis políticament correctes, però tanmateix cal advertir que aquest fet no implica necessàriament una manca de precisió o de rigor històric.

Pel que fa l’estil, s’agraeix que sigui fluït i elegant, tocant tot sovint un registre proper al literari sense que el gènere ho reclami. Si a això afegim la pervivència de les qüestions tractades i la facilitat de lectura, aquesta obra esdevé adequada a un públic variat i no necessàriament expert que sens dubte disposarà de noves claus per desconstruir un període tan bulliciós a nivell social, polític i ideològic com l’actual.

 

Barcelona, 08 de març de 2011

David Pinheiro

2 responses

  1. Anònim

    Treball d’Història de la llengua catalana moderna i contemporània amb Francesc Bernat?

    17 Febrer 2013 a les 13:21

    • Sí. Probablement l’assignatura que m’ha valgut més la pena de tota la carrera.

      17 Febrer 2013 a les 13:26

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s