Les meves lectures, els meus treballs acadèmics i algunes reflexions relacionades amb diferents branques de la lingüística o de la literatura. …O qualsevol altre tema que em desperti la curiositat.

Article

Santa Restituta

Tinc una aplicació de Google que cada dia m’informa dels sants que se celebren aquell dia i que ja m’ha fet quedar bé en més d’una ocasió. Resulta que fins i tot la Selene, una excompanya de feina, té sant, i això que ella no ho sabia. És el 2 d’abril.

Avui, Google m’informa que el 17 de maig és el sant de tots aquells que hagin estat batejats amb els noms d’Adrion, Heradio, Pascal, Pascual i Restituta. Restituta??? Ai, pobra nena… Gràcies a aquesta aplicació ja m’havia adonat que hi ha noms que sonen molt, però molt malament, com a mínim a les nostres orelles actuals, però com aquest –i amb perdó a totes les Restitutes–, cap!

Intueixo que “Restituta” deu tenir alguna relació amb “restituir”, un verb ple de connotacions positives, però com que s’assembla tant a… “prostituta”… (ho sento però és que s’hi assembla, sí o no??), decideixo esbrinar-ne l’etimologia.

Buscant l’entrada “prostituta” al diccionari ja he ficat la pota i m’és d’una feminista radical m’hauria titllat de masclista… I és que, com tots els noms amb marca de gènere, el que surt al diccionari és el masculí, per la qual cosa si busco “prostituta” no trobaré res. Això del masculí com a referència és un dels tòpics que es fan servir per les feministes radicals i altres col·lectius, com els “progres” i els anarquistes, quan es volen fer veure com a víctimes d’una societat masclista. És un tòpic fruit d’un malentès que ara m’ocuparia un temps preciós a explicar però que està relacionat amb una convenció lexicogràfica, i aquesta, per la seva banda, està basada en la premissa que el gènere masculí (gènere morfològic, no pas genital, no pas sexe) és el que els lingüistes anomenen [- marcat], és a dir, “menys marcat”, en tant que és el més bàsic. El femení vindria a ser, a la majoria dels casos, la forma masculina amb l’afegitó de la marca de femení (la -a), amb la qual cosa el femení és l’element [+ marcat], és a dir, “més marcat”.

En fi, no m’hi entretindré més. Hauré de buscar l’entrada “prostitut” i ara sí, el diccionari em torna la definició que tots coneixem. Em diu, a més a més, que prové de l’adjectiu llatí amb el mateix significat PROSTITUTUS, -A, -UM.

Agafo el diccionari de Llatí-Català i veig que PROSTITUTUS, que vol dir això mateix, em reencamina a PROSTITUO, que és la primera persona singular del Present de l’Indicatiu del verb “prostituir”, i, aquest, m’aconsella que miri el prefix PRO-, per una banda, i el verb STATUO, per altra. Evidentment “prostituir” està format per la idea de “pro-“, és a dir, la idea d’anar endavant o ser al davant, i la idea de STATUERE, estar dret, exposat. D’aquí ve el mot “estàtua”, per exemple…

Una pàgina web xilena m’ajuda a desentrellar definitivament l’origen de la paraula “prostituta” i del seu significat. Segons l’autor, “prostituta” ve de la idea d’estar com que exposada, potser dempeus, a la vista, d’una forma destacada. I diu encara que sobre la idea de STATUERE, l’historiador grec Heròdot hauria narrat el següent (ho transcric literalment):

“Los babilonios tienen una ley muy vergonzosa: toda mujer nacida en la patria, está obligada na vez en su vida a ir al templo de Venus para entregarse en él a un extranjero. Muchas de ellas, orgullosas por sus riquezas, se desdeñan por confundirse con las otras, y se hacen llevar al templo en lujosos carruajes cubiertos. Allí permanecen sentadas, teniendo a su espalda un gran número de esclavos que las han acompañado. Pero la mayor parte de los demás consurrentes se sientan en tierra, en un sitio dependiente del templo de Venus, con una corona de flores en la cabeza. Unas llegan, otras se retiran, viéndose por todas partes sitios circunscritos por cuerdas extendidas. Los extranjeros se pasean por calles intermedias y eligen a su antojo una de aquellas mujeres. Cuando una de las presentes a tomado asiento en el lugar sagrado, no puede volver a casa sin que algún extranjero le haya arrojado dinero en el regazo, y sin que haya tenido comercio con ella fuera del sagrado recinto. Al arrojarle el dinero el extranjero le dice: “Invoco a la Diosa Milita”.

Em dono per satisfet pel que fa a “prostituta”. Pel que fa l’etimologia de “Restituta”, el diccionari no m’ha ajudat gaire… El verb RESTITUO significa ‘reconstruir, restablir, guarir, restaurar, restituir, reparar’… El camp semàntic és bastant clar, però no m’acaba d’indicar el significat exacte d’aquest nom… Faig una cerca al Google i em trobo amb una possible resposta:

Restituta, aquella que viu una segona joventut.

Ara sí que em dono per satisfet. Em faltaria només investigar una mica la història d’aquesta santa… però ho deixaré per a un altre moment.

FELICITATS A TOTES LES RESTITUTES!!

Anuncis

Jaume Reixach i la campanya “Jo no t’espero”

M’han sorprès les declaracions d’en Jaume Reixach, capellà i escriptor, en una entrevista que li va fer VilaWeb TV i que surt en portada avui, dia 04/11/10. Sobre la visita del papa a Barcelona el proper cap de setmana, Jaume Reixach, representant el col·lectiu cristià Església Plural, “opina que la visita no deixa de ser una operació de marketing i que en lloc d’això caldria fomentar la relació entre el Vaticà i l’Església del nostre país d’una manera més directa”, fent servir les paraules de la mateixa periodista.

Vet aquí la transcripció que he fet de les diferents intervencions d’en Jaume Reixach:

No sóc partidari d’aquests viatges papals fastuosos que porten implícit, ja, un bany de multituds provocat sens dubte tant pels mitjans com pels mecanismes de la mateixa Església, perquè no se’n treu cap més fruit que no sigui una certa publicitat, i jo ni de la religió catòlica ni de cap religió sóc partidari de publicitat. La religió es viu, i avui dia no fa falta ni tan sols fer proselitisme perquè hi ha informació a tots els llocs, si algú tingués desitjos de conèixer, de saber o en el millor dels casos de convertir-se. La visita del papa només la concebo com a visita pastoral.

L’església universal és una multinacional d’esglésies locals, i qui hi aporta els feligresos i qui viu els problemes són els capellans de parròquia. Si estan degudament representats en una visita del papa, no automàticament representats pel bisbe perquè el bisbe no l’hem triat nosaltres, no hi ha cap procés democràtic en aquí, que com a mínim hi fos aquesta representació, aleshores això deixaria un fruit i prou que es comentaria, tant les declaracions del papa com els acords als quals s’hagués arribat, un dels quals seria per exemple el reconeixement de les diòcesis catalanes formant part d’un sol arquebisbat que podria ser el de Barcelona cap i casal de Catalunya.

A mi em sembla desorbitat. És a dir, que el papa estigui a dintre d’una basílica no fa necessari que quatre carrers hagin de quedar acordonats, que tota la ciutat se n’hagi de ressentir. Estem a l’època de la laïcitat. Estem a l’època de la democràcia. I això no vol dir que la religió hagi de viure només de portes endintre — que tant de bo fos capaç de fer-ho, perquè la religió creix en profunditat, i està creixent externament, i creix externament, converteix la gent religiosa en fanàtics, en fanatisme, en fonamentalisme. Ho veiem en els països musulmans però ho veiem també aquí. Aquesta competència que hi ha, és a dir, aquest voler enlluernar amb la visita del papa de tal manera que els reis i les autoritats… això forma part de la teologia del segle XII, de Sant Tomàs.

Aprofito per fer-ne 5 cèntims dels arguments sobre els quals s’articula l’activitat de la campanya “Jo no t’espero”. Segons el seu portaveu (i fent servir les seves paraules, marcades per les cometes), la campanya es basa en dos grans blocs:

  1. Catalunya es caracteritza per l’existència d’una “pluralitat d’opcions de consciència, d’entendre la vida, la transcendència, l’espiritualitat, i cap religió, cap moral privada, pot aspirar a monopolitzar l’espai públic i presentar-se com a única”.
  2. Es qüestiona el Principi de la laïcitat que separa l’Església de l’Estat, ja que al cap de 3o anys de democràcia l’Església catòlica continua gaudint de privilegis que deriven d’un concordat entre el Vaticà i l’Estat espanyol. Es posa de manifest, a més a més, que la visita del papa inclou un component privat –la sacralització del temple– i que, per tant, el viatge no hauria d’estar sufragat per tota la societat (a través dels impostos), sinó per la mateixa Església catòlica. S’acusa la confusió entre ser cap d’Estat i líder religiós.

L’Evangeli segons José Saramago

Feia anys que arrossegava un deute amb en José Saramago. No tenia perdó que, havent-se merescut un premi Nobel de la Literatura i sent, com jo, portuguès, encara em qüestionés sobre la rellevància de la seva obra. La veritat, però, és que l’última novel·la que vaig llegir seva, Tots els noms, em va decebre bastant… Sembla un macroconte kafkià massa ensucrat que es podria haver explicat de forma molt més breu i encara sortiria guanyant. A més, quan hem llegit uns quants llibres seus ens quedem amb la sensació de retrobar-nos sovint amb els mateixos personatges: li encantava escriure sobre el descobriment de l’amor per part d’un home i d’una dona en un moment ja avançat de la seva vida, i aquesta parella acaba sent una mena de leitmotiv de la seva obra. En realitat, sempre he pensat que aquesta parella no era més que un alter-ego de l’autor mateix i la seva dona, la Pilar, a qui tots els llibres estan dedicats —o, si no, almenys la majoria dels que he llegit—, però això no passa d’una teoria casolana meva. Suposava que l’originalitat d’en Saramago raïa en els autèntics laboratoris sociològics que construïa amb la seva ficció, en els quals, per cert, l’ésser humà no acostumava a ensenyar la seva millor cara, malgrat el raig de sol, és a dir, d’humanitat i esperança, que, en algun punt, sempre es deixava entreveure. Era, crec, un pessimista irònic, molt crític amb la societat (imagino una societat europea —occidental, com a molt—, però en cap cas associada a un país en concret i tampoc una societat globalitzada), un intel·lectual que no escrivia simplement per a entretenir, sinó per a pregonar paràboles i plantejar societats alternatives. Però tenia el seu sentit de l’humor, que es feia palès a través de la ironia més que no pas dels tradicionals elements còmics, així com una enorme tendresa que es manifestava en el tal raig de sol que he dit abans. Confesso que vaig arribar a pensar coses pitjors, com que la seva originalitat consistia en expressar-se mitjançant frases quilomètriques formades per una sintaxi massa lliure i una puntuació incongruent. Aquesta era, sens dubte, la seva imatge de marca: la capacitat (o la voluntat) d’expressar-se en un registre molt formal però estructuralment col·loquial, és a dir, ple de marques d’oralitat. Vaja, que deia coses complicades amb frases que semblaven escrites per a ser llegides en veu alta. Així de senzill, així de complicat.

Tot aquest preàmbul per dir que la imatge que tenia d’en Saramago està en ple procés de mutació. La meva mare, que fa menys de dues setmanes era aquí a casa gaudint unes merescudes (i sorprenents!) vacances, va tenir l’amabilitat de portar-me aquell llibre que donaria títol a aquest post si en lloc de “Saramago” hi hagués escrit “Jesucrist”, i que feia tants anys tenia pendent de llegir. Aquell llibre que, també, diguem-ho tot, va generar tanta polèmica i el va catapultar definitivament a la fama: O Evangelho segundo Jesús Cristo. El tinc a mitges, de manera que encara em podria desenganyar, però no ho crec pas. És una obra magnífica, magistral, i estranyament original! Se’m fa incomprensible que a ningú no se li hagi acudit mai d’escriure-la! No deixa de ser l’arquiconeguda història de Jesús, però novel·lada. I això que d’aquesta història se’n van fer oratoris, pel·lícules, pintures…

Parlem, doncs, d’aquesta obra i dels motius que la fan tan especial i polèmica.

Saramago va viure l’ateisme amb la mateixa fe i convicció que els cristians creuen en Crist. A voltes va semblar un predicador, un evangelista de l’ateisme, si aquesta expressió no resultés un pèl contradictòria, però, a ser honest, no crec que aquesta hagi estat mai una voluntat expressa. Saramago era, abans de res —o així em sembla—, un home lliure que predicava la llibertat, però no només la lliberat del cos, d’expressió, de pensament, sinó una llibertat molt més profunda i absoluta. Ser lliure implica fins i tot ser capaç de deslligar-se de les cadenes de la tradició, del que es dóna per suposat, de les expectatives socials, dels tabús; implica rebutjar els dogmes i contrastar l’univers simbòlic en què hom es mou, i implica, també, desconstruir, entendre i qüestionar les convencions sense aquella por tan arrelada, per molt que artificial, de pecar.  Això, en el meu entendre, és el que Saramago s’atreveix a fer en aquesta obra, i utilitzo el verb “atrevir-se” amb tota la intencionalitat, perquè mentre que el comú dels mortals es desfà en vènies davant de la pedra sagrada i se’n va, que els seus ulls seculars no estan fets per a tan santes visions, en José Saramago gosa aixecar la pedra sagrada per veure què s’hi amaga a sota.

Saramago assumeix el patrimoni religiós que ha heretat de la seva cultura, el cristianisme i, en concret, el catolicisme, però no hi participa, ans el veu com una mena de monolit fossilitzat en torn al qual gravita, sense cap altre profit que no sigui el de gravitar, bona part de l’espècie humana. Mentrestant, i encara des de la perspectiva irònica de Saramago, Déu ens guaita des d’allà dalt com un nen que vigila un niu de formigues atrafegades, ignorants d’haver-se convertit en la joguina predilecta d’algú que juga a ser déu. De fet, el Déu d’aquesta obra és un déu que s’equivoca, però que té la gran virtut de saber carregar els seus errors a les espatlles dels homes, que se’ls fan seus sense dubtar i encara El lloen per les seves obres misterioses, mai millor dit. En canvi, mai haurem vist una Maria tan carnal, un Josep amb tanta densitat psicològica, i uns drames bíblics tan vívids i realistes, encara que no segueixin fil per randa l’argument dels evangelis bíblics.

A banda de l’evident crítica al cristianisme, a allò que té d’il·lògic i afectat i que fa caure el més racional dels homes en les més grans contradiccions, aquesta és una novel·la grandiosa que val per ella mateixa. La forma única i, amb tot, tan natural i espontània en què Saramago reescriu la història de Jesús, aquest relat que forma part del repertori popular des de temps tan antics, només és comparable amb la meravella que el mateix Déu va saber esculpir del fang a l’Antic Testament. Saramago ens dóna a conèixer gent real, els seus costums i les vicissituts de la seva època d’una forma mai no vista: culta, franca, humana, crítica, gens afectada i amb fonament històric.

Aquesta és sens dubte l’obra d’una vida, sigui per a qui l’escriu com per a qui la llegeix, i per això mateix s’ha guanyat el lloc humil però orgullós que ocupa a la meva biblioteca, just al costat de Caim, que ja em moro per començar a llegir…

_____________________________

Actualització del dia 4 d’agost.

He acabat la lectura de O Evangelho segundo Jesús Cristo i necessito ratificar públicament la meva apreciació d’aquesta obra i l’admiració renascuda, malgrat que pòstuma, al seu autor. És magnífica, monumental, tota una afirmació de principis… i tot un llançament de guant a l’Església, si aquesta expressió existís. Amb raó aquest Evangeli va ser rebut amb tant “odi beat”…

A les acaballes del llibre, Saramago fa que Déu i Jesús es trobin en una barqueta enmig del mar envoltats per una boira espessa que els garanteix discreció. Un cop aquí, i havent mentrestant arribat un altre personatge sorprenent, mantenen una coversa lúcida i franca on tot es diu, tot s’explica, tot guanya sentit… i on Saramago aprofita per fer la crítica més àcida a l’Església i a les religions en general que he tingut mai el goig de llegir. Amb aquest diàleg, fossin els temps uns altres i la religió en qüestió una altra, Saramago es podria fàcilment haver guanyat la mort en tots els sentits possibles: ja sigui la mort com a escriptor, ja sigui la mort en vida com la que experimenten d’altres que es veuen forçats a l’exili, ja sigui la mort més lamentable de totes, la que s’entén en sentit literal.

Si sou catòlics, aquesta obra probablement us molestarà per provocadora. Si, en canvi, no ho sou, donareu gràcies perquè algú s’ha atrevit a compondre una veritable simfonia literària que explora les dissonàncies com mai no s’ha vist, perquè fer crítica no és difícil, però fer-ho amb aquesta mestria i aquest coneixement de causa, això ja no es veu cada dia…


La Regla d’Or

El jueu Tobit, a punt d’enviar el seu fill Tobies a Ragues de Mèdia a recuperar uns diners que havia dipositat a casa d’un tal Gabael, el crida i li fa una sèrie de recomanacions per tal de preparar-lo per al viatge: que no begui, que no robi, que vigili els manaments i que, en resum, «el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú». Vet aquí la Regla d’Or, la que ho engloba tot i no es deixa res.

A l’Evangeli de Mateu, l’evangelista també en fa referència, però d’una altra manera. Diu «Fes als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes». Efectivament ho és, sempre i quan no sigui interpretat per malpensats. Com Kant, per exemple… I és que, seguint aquest raonament, un sàdic potser no és més que un masoquista que segueix la Regla d’Or. De manera que Kant la va reescriure a l’estil alemany i la va rebatejar com l’Imperatiu Categòric Suprem: «obra només segons aquella màxima que vulguis que, alhora, es converteixi en llei universal». Així, no només en rectifica el problemeta de l’ambigüitat sinó que va més enllà i l’estén a tots els ciutadans que comparteixen una moral comú, siguin o no creients.

Sigui com sigui, aquesta norma ha vingut per quedar-se i és coneguda fins i tot fora de la Bíblia, encara que amb múltiples fórmules:

L’Hinduisme recomana, en el Mahabharata:

«No facis als altres el que no desitgis que et facin a tu […]. En això consisteix el dharma. Observa aquesta norma.»

El Judaisme dicta, en el Talmud babiloni:

«El que és odiós per a tu, no ho facis al teu veí; en això consisteix la Torà; la resta són interpretacions; aprèn-ho.»

El Zoroatrisme diu, en el Dadistan-i-Dinik:

«La naturalesa humana només és bona quan no fa a una altra el que no és bo per a ella mateixa.»

El Budisme postula, en el Dhammapada del Tibet:

«No facis als altres la mena de mal que tu trobaries dolorós.»

El Confucianisme esmenta, a Anacletes, o Converses de Confuci, per Confuci:

«No facis als altres el que no vulguis que et facin a tu.»

L’Islam, a La Sunna, explica en paraules d’El Hadit:

«Ningú de vosaltres serà creient fins que no desitgi per a un altre el mateix que desitja per a ell mateix.»

(Que curiós que l’Islam incorri en la mateixa ambigüitat del Cristianisme, no?…)

El Bahaisme, segons paraules de Bahā’ Allāh a Les Paraules Amagades, mana:

«No atribuïu a cap ànima allò que no us atribuiríeu a vosaltres mateixos, i no digueu el que no feu. Aquest és el meu manament; observeu-lo.»

I, finalment, al Sopranisme (sèrie de televisió Els Sopranos), Tony, Episodi 12:

«Apallissa l’altre amb el mateix respecte amb què voldries que ell t’apallissés a tu, you know what I mean

.

Bibliografia:

KLEIN, Daniel, CATHCART, Thomas, Plató i un ornitorinc entren en un bar…, La Campana, Barcelona, 2008(4)

Associació Bíblica de Catalunya (Ed.), Bíblia [Bíblia catalana, traducció interconfessional], Barcelona, 2008(12)


«Examen de catalán para estudiar Medicina»

Trobo absolutament indignant la forma gratuïta i manipuladora en què se segueix fent servir la realitat lingüística d’aquest país per a escalfar els ànims o simplement fer negoci. Aquesta vegada ho ha fet El País amb el titular «Examen de catalán para estudiar Medicina», que es pot llegir a l’edició d’avui. El curiós és que la forma d’explicar la notícia no és gens esbiaixada, però el mateix no es pot dir del titular. De què diríeu que tractarà aquesta notícia?… Entenc que un bon titular és decisiu. És com un interruptor que en un cop d’ull pot fer que l’interès del lector potencial s’encengui i la notícia es llegeixi (i els diaris es venguin), però un periodista ha de ser per sobre de tot un professional de la veritat, de la informació rigorosa, i no és honest anar inventant notícies on no n’hi ha només per uns cèntims o per gaudir dels seus cinc minuts de fama.

Bé, la notícia ja us la podeu llegir vosaltres mateixos però us en faré cinc cèntims. Resulta que la Universitat de Lleida té una nota de pas a la carrera de Medicina unes dècimes més baixa que la resta d’universitats de l’Estat Espanyol i fins i tot que les d’altres països. El cas més paradigmàtic és Portugal. Resultat: només el 15% dels estudiants d’aquesta universitat ve de Catalunya. L’11% dels estudiants ve de València, el 4% ve d’Aragó i els restants 70% venen d’Espanya i Portugal. A la Universitat de Reus passa el mateix: dels 133 estudiants del primer curs de Medicina, 83 provenen de la Comunitat Valenciana. Les dades són impactants!

Amb això tornem al titular. És completament fal·laciós! No es tracta d’imposar una prova de català als candidats a Medicina perquè sí! La mesura, en cas que tiri endavant, té l’únic objectiu de facilitar l’accés a la carrera de Medicina a aquells alumnes que, essent del territori i malgrat tenir una bona nota d’accés, veuen les seves expectatives frustrades a causa de l’allau de gent provinent d’altres territoris. A més, també es tractaria de fer una prova de castellà (si més no als candidats de fora del territori espanyol, que són majoritàriament portuguesos) i acreditar un nivell raonable de català i castellà té tot el sentit del món si el que es pretén és estudiar en una universitat catalana on aquests dos idiomes són emprats a la docència. Jo mateix sóc portuguès i estudio a la UB. Si no parlés català i castellà, ja em direu com m’ho faria per seguir les classes?!…

En fi, la notícia no fa demagògia ni juga amb l’ambigüitat, però déu n’hi do el titular! Jo sóc de la opinió que el món periodístic està vivint un moment de desprestigi gradual i, lamentablement, merescut. Suposo que en aquesta era de els tecnologies i de la informació, l’espai que anteriorment era territori exclusiu dels periodistes ha estat envaït per tota mena de mitjans que els anul·len, i una forma de sortir del pas, fer uns diners i cridar l’atenció és dedicar-se a la demagògia, als successos i a les frivolitats… Però jo crec que, fent-ho, estan cavant la seva sepultura.


Els numerals: origen i evolució de la numeració aràbiga

Pàgina del Liber abaci, Fibonacci, 1202

Pàgina del Liber abaci, Fibonacci, 1202, Biblioteca Nazionale di Firenze

L’actual sistema de numeració es basa en una sintaxi de valor posicional que permet que un mateix símbol pugui assumir diferents significats depenent de la seva localització dins la representació del número. Així, el número “4”, per exemple, pot significar “quatre”, “quaranta”, “quatre-cents”, “quatre mil”, etc, en representacions com les següents: 4, 34, 48, 1407, 4859, etc.

Diversos sistemes numèrics basats en aquest tipus de sintaxi existien ja en el món antic, com el sistema cuneïforme de l’antiga Babilònia, per exemple. De fet, el modern sistema decimal del món occidental té origen en el que van inventar els matemàtics hindús, pels volts del cinquè segle a.C. o fins i tot abans. Coneixem com a aràbics els números que fem servir perquè van ser introduïts a la cultura Europea via escolars àrabs.

La figura central va ser el gran matemàtic iranià al-ḫwārizmî –arabitzat Muḥammad ibn Musà– (s. IX), natural de Coràsmia (ḫwārizmî), qui va escriure un llibre vers el sistema numèric hindú i va donar a conèixer el concepte de “zero posicional”, és a dir, el zero com a figura matemàtica que forma múltiples de 10. D’aquest llibre només se’n coneix una traducció al llatí anomenada De numero indorum (‘Sobre el número dels indis’). Posteriorment va escriure un altre llibre que va superar el primer en dimensió i influència anomenat Al-jabr w’al muqabalah, conegut a Europa com Algebra, i que incloïa les tècniques de l’aritmètica que encara s’ensenyen avui dia a les escoles. Autors occidentals van basar-se en els estudis d’al-ḫwārizmî i van escriure d’altres textos (coneguts com a Algorismus, la forma llatinitzada d’al-Khwarizmi) en els quals van introduir els numerals indoaràbics i els van aplicar als mètodes de càlcul.

Aquest sistema es va conèixer a Europa cap a l’any 1000, però d’inici no va suposar grans canvis en l’ús dels numerals romans. Tanmateix, al llarg del segle XII els números “aràbics” es convertiren en un tòpic de gran interès entre els escolars europeus, la qual cosa va tenir com a fruit diverses traduccions de l’Algebra. El 1202, Leonardo de Pisa (ca. 1180-1250), més conegut entre nosaltres pel seu patronímic, Fibonacci (‘fill de Bonaccio’), publicà el famós Liber abaci (dues possibles traduccions: ‘Llibre de l’àbac’ o ‘Llibre del càlcul’) on s’explicava el sistema indoaràbic, l’ús del zero, la barra de fracció horitzontal i diversos algoritmes extrets de l’Algebra. Leonardo havia viscut al nord d’Àfrica amb el seu pare, Guiglielmo Bonaccio, qui desitjava que el seu fill esdevingués mercader i l’instà a que es formés en l’estudi dels càlculs matemàtics. El resultat és una obra capital i decisiva que, pel fet d’adreçar-se sobretot a comerciants i acadèmics, aconseguí convèncer Europa de les avantatges dels nous numerals i donà inici a un llarg període de transició en què l’ús de la numeració romana s’anà reduint a àmbits molt concrets.

Taula contrastiva de numerals

Taula contrastiva de numerals

Els dos vídeos següents, extrets del documental de la BBC The story of one, presentat per Terry Jones, il·lustren a la perfecció i, sobretot, de forma visual i divertida (això sí, en anglès), la història de la numeració que he abans he descrita. Si en volguéssiu saber més, aquí trobaríeu el vídeo sencer. No té pèrdua!

David Pinheiro
Barcelona, 16 de maig de 2009


Alguns apunts sobre la “Cançó de Roland”

La Chanson de Roland. Manuscrit d'Oxford. (p.1)

La Chanson de Roland. Manuscrit d'Oxford. (p.1)

  • La cançó

La Chanson de Roland és una cançó de gesta francesa del segle XI que narra la batalla de Roncesvalls i té com a protagonista Roland (en l’original, Rollant. També és comú trobar aquest nom adaptat a la fonètica catalana, seguint diferents convencions: Roldan, Rotllan o Rotllà), un cavaller a les ordres de l’emperador Carlemany. En realitat, però, aquesta gesta remunta a fets ocorreguts 300 anys enrere, el segle VIII. Aquesta és una de les qüestions que ha mantingut més ocupats els cercles especialitzats i que tantes discussions i teories ha aixecat entre filòlegs, sociòlegs i historiadors: què hi haurà passat entre la data dels fets (el 15 d’agost del 778, batalla de Roncesvalls) i la de l’escriptura?

L’estudi paleològic del manuscrit d’Oxford, el més important a l’hora de reconstruir la cançó, ens indica que aquest se situaria pels volts de 1130-1150. Quin és, doncs, l’objectiu de la cançó, què representa, per què va tenir tanta repercussió, qui n’és l’autor…? Per ajudar a aclarir algunes d’aquestes qüestions (malauradament, gran part del contingut de les cançons de gesta entà encara per aclarir), consultar les investigacions socioantropològiques de Gaston Paris (teoria tradicionalista, o “de les cantilenes”), Joseph Bédier (teoria individualista), Frappier i Bezzola (teoria de l’anacronisme conscient), Erik Köhler (teoria sociològica), Georges Duby (estudi de les actituds mentals i de les genealogies), Grisward i Dumézil (historiadors antropòlegs), Paquette (estudi de l’èpica en general, no només francesa. Crea el concepte de territorialització).

  • Argument

En set anys, Carlemany ha conquerit tota Espanya als moriscs tret de la ciutat de Saragossa, que es troba encara sota el domini del rei Marsil (Marsilie, en l’original). Aquest, aconsellat per l’ancià Blancadrín (Blancandrins, en l’original) i amb l’ajut del traïdor Ganelon (Guenes, en l’original; també Ganeló en català), que Carlemany havia enviat a negociar amb els moriscs, posa en marxa un pla per tal que l’emperador francès se’n torni a França: li ofereix riqueses, dones i els fills dels principals sarraïns com a hostatges i li promet que aviat el seguirà a Aix, on rebrà la llei cristiana. Es tracta, en realitat, d’una emboscada: Ganelon odia el seu fillastre, Roland, i pretén que aquest perdi la vida quan els sarraïns aprofitin la geografia muntanyosa dels Pirineus per atacar la rereguarda de l’exèrcit de Carlemany. Efectivament, quan el gros de l’exèrcit franc es troba a punt d’arribar a la Gascunya, la rereguarda, formada per 20.000 homes i encapçalada per Roland, és atacada per un exèrcit de sarraïns que els supera abastament en nombre i tots els soldats cristians acaben perdent-hi la vida. La batalla, però, és feroç i els cristians provoquen baixes considerables a l’exèrcit enemic. Carlemany, que s’assabenta de la traïció de Ganelon i de la mort dels seus pars, persegueix i venç, amb l’ajut de Déu, les restes de l’exèrcit sarraí. Ja en Aix, Ganelon és jutjat, considerat culpable i esquarterat.

  • La veritat històrica i la ficció

El regnat de Carlemany està ben documentat en els anals carolingis, en genealogies, diversos textos i cròniques àrabs, i en vitae: la Vita Karoli (circa 830) d’Eginard (Egihnardo) i la Vita Hludovici Imperatoris (circa 840). Combinant les diverses fonts d’informació s’ha pogut reconstruir l’episodi que reflecteix la Cançó de Roland. L’any 756, l’emir Abd al-Rahman de Còrdova es proclama independent dels califes de Damasc, la qual cosa donà origen a una sèrie de conflictes interns entre els defensors de l’antiga i de la nova senyoria. Un dels que s’oposen a la sobirania de Còrdova és el Suleiman Ibn al-Arabi, que demana auxili a Carlemany a canvi de lliurar-li algunes ciutats espanyoles. Això interessa a l’emperador franc, que desitjava veure la seva marca estendre’s cap al sud. Carlemany arriba a Espanya l’any 778 amb la intenció de trobar-se amb el Suleiman a Saragossa, però s’adona que aquest ha canviat de bàndol. Carlemany posa setge en aquesta ciutat durant dos mesos. Aleshores se’n torna cap a França amb la intenció de resoldre problemes a les fronteres a l’est de l’imperi. En passar pels Pirineus, el dia 15 d’agost del 778, el seu exèrcit va ser atacat i vençut pels wascones. Degut a l’ortografia de l’època, no se sap si aquests wascones fan referència als vascones o als gascones. En tot cas, sembla gairebé segur que es tractava dels bascs, que tant podrien ser els del nord com els del sud dels Pirineus. La història que ens explica la Cançó de Roland és, però, una obra de ficció construïda amb una una finalitat estratègica i moralitzadora: a Carlemany se’l volia representar com el model d’home cristià que governaria sobre la terra sota els designis de déu (tant és així que els dotze pars de cavallers representen, molt probablement, el model bíblic dels 12 apòstols). Se’l volia glorificar com a l’imperador que reuniria els regnes d’Orient i d’Occident. En aquest sentit, seria contraproduent admetre una derrota davant d’una tropa reduïda i mal armada de wascones. Així, doncs, es va inventar tota una trama tan al gust de l’època.

Mort de Roland

Mort de Roland

  • Roland i els dotze pars

En el segle XI, els pares curiae eren els vassalls que auxiliaven el senyor en les causes judicials. Abans, però, a l’època carolíngia, existien els primi palatii (o primi in curia), que consistien en els principals vassalls al servei del rei, els més importants. L’autor espanyol de la Nota Emilianense (circa 1054-1070) haurà incorregut en l’error de creure que la paraula primi tenia el valor semàntic de cosí –‘primo carnal’– i va escriure que Carlemany “habuit duodecim neptis” (‘tenia dotze nebots’) ja que, si tots eren cosins entre si (primi), haurien de ser tots nebots de Carlemany. D’aquesta forma s’explica l’error llargament difós que Roland era nebot de Carlemany. El que sí és possible és que fos el seu fill il·legítim. Aquesta és una teoria amplament considerada pels romanistes i explicaria les tensions entre Roland i Ganelon, així com explicaria la preocupació i la preferència de Carlemany per Roland. Seguint aquesta teoria, segons la qual Roland era fill il·legítim de Carlemany (il·legítim i incestuós, ja que Roland seria un fill que Carlemany hauria tingut amb la seva germana!), sembla ser que se’l va deixar a la cura d’un dels grans vassalls reals, Ganelon, perquè se’n cuidés, encobrint, així, l’escàndol i la vergonya pública, i  defugint les represàlies de l’església. El fet que Roland fos un vassall menor i, no obstant això, rebés un tracte preferent de part de Carlemany, és un dels motius de conflicte entre Roland i Ganelon. A més a més, segons Köhler, al començament del segle XI els grans vassalls (com Ganelon) tenien un contacte directe amb el rei i una presència freqüent a la cort. Al llarg del segle XI, però, cada vegada s’hi troben més funcionaris de la petita i mitjana noblesa i aquests, a finals del segle XI, són els que van agafant paulatinament més importància i protagonisme en l’entorn del rei. Els grans vassalls no accepten veure’s allunyats de l’entorn reial i expressen la seva oposició en contra del rei trencant el jurament de fidelitat que li havien fet. Aquí podríem fer una referència a la teoria de l’anacronisme conscient de Frappier i Bezzola, que ve a dir que hi ha situacions i conflictes que s’expliquen literàriament (a les cançons de gesta) en el marc temporal dels segles VIII i IX, però que, en realitat, pertanyen al context historicosocial del segle XII. Per tant, la tensió viscuda per Roland i Ganelon, personatges del segle VIII, és una plasmació de la realitat del moment d’escriptura. El mateix passa amb la descripció del vestuari i de l’armament, que són més aviat característiques del segle XI que no pas del VII.

  • Turoldus

[…] Ci falt la geste que Turoldus declinet. […]

Aquest vers, l’últim de la cançó i, sens dubte, el més discutit, ens indica el fi de la cançó però no només això: ens esmenta un personatge, Turoldus, que declina aquesta gesta. “Ci falt” significa ‘aquí acaba’; “la geste” podria ser la mateixa Cançó de Roland, així com també podria ser un text anterior en la qual aquesta cançó estaria inspirada –possiblement la Geste Francor, citada a la cançó–. “Declinet” pot interpretar-se com ‘donar a conèixer’ però també pot assumir el significat que el verb decliner tenia a la retòrica llatina: transformar una oratio recta en una oratio declinata significava ornamentar artísticament l’oració senzilla a través de les tècniques de paràfrasi i amplificatio. La natura polisèmica d’aquest concepte ens obre un ventall de possibilitats interpretatives:

  1. la cançó i el manuscrit poden ser una creació d’aquest Turoldus, el qual hauria aplicat la tècnica de l’amplificatio sobre un text molt més breu;
  2. la cançó pot haver estat copiada per Turoldus, en qual cas existiria un manuscrit previ i també, necessàriament, un autor, ja que Turoldus només en seria el copista que la donaria a conèixer;
  3. Turoldus pot haver estat l’autor del text en el qual algú s’haurà basat per produir el manuscrit d’Oxford.

Turoldus és Turold, un nom molt freqüent a Anglaterra i a la Normandia entre els anys 1050 i 1150. El millor candidat a ser aquest Turoldus és el normand Turoldus de Fécamp, que va ser el primer canonge de Bayeux, va participar a la batalla de Hastings (1066) i, un cop establert a Anglaterra, va ser l’abat de Malmesbury i de Peterborough, on, segons un inventari de l’any 1362, hi havia dos manuscrits sobre la batalla del Roncesvalls. Turold de Fécamp va morir l’any 1098. El manuscrit d’Oxford, el més important alhora de reconstruir la cançó i el que acaba amb aquest enigmàtic vers, està format per 4002 versos en rima assonant i està escrit en una llengua que té molts trets característics de l’anglonormand. L’estudi paleològic el situa pels volts de 1130-1150. A més, els estudis indiquen que aquest manuscrit no és l’original, sinó que es tracta d’una còpia feta al sud d’Anglaterra per un copista. La comparació d’aquestes dates ens indica indefectiblement que Turold de Fécamp no pot ser l’autor material del tan famós manuscrit d’O (lletra amb què es coneix el manuscrit d’Oxford, de la mateixa manera que el manuscrit de Venècia se’l coneix com a V4.), però és segurament l’autor d’un text anterior en què algú es va basar per fer aquesta còpia.

  • Estil

La Cançó de Roland pertany al Cicle del Rei, un cicle de cançons entorn a la figura de Carlemany, i està construïda amb els trets propis de l’èpica, tals com els seus personatges arquetípics i plans, les descripcions detallades del combat i la hipèrbole. No es tracta d’una obra pensada per a ser llegida, sinó per a ser recitada. Aquesta cançó és, de fet, un poema oral, com es pot veure en les interpel·lacions al públic, les fórmules de memorització del joglar (la barba florida de Carlemany, la repetició de l’escena de l’olifant, les invocacions al cavaller…). El ritme narratiu és força ràpid i s’hi destaquen les escenes narrades diverses vegades des del punt de vista de personatges oposats, recurs que demostra una gran modernitat a l’època. Les estrofes, altrament conegudes amb la paraula del francès antic laisses (‘tirades de versos’), estan escrites en rima assonant i tenen un nombre de versos irregular. La rima assonant no té en compte les consonants, només la vocal tònica (es diferencia, per això, de la rima consonant). La rima pot ser feminina o masculina, depenent de si el vers acaba amb la síl·laba tónica o si després hi ha alguna altra síl·laba. Per exemple, la paraula espaigne faria rima feminina, mentre que la paraula enemís faria rima masculina. De les estrofes encara se’n podria dir moltes coses, com per exemple que acostumen iniciar-se amb un vers d’entonació, en el qual el joglar invocava el protagonista, cridava l’atenció del públic i iniciava una entonació melòdica determinada, i que, al final de l’estrofa, normalment hi ha un vers de conclusió. Que les estrofes es construeixen per repetició i progressió, que n’hi ha que són paral·leles i d’altres que són similars, que la construcció de l’estrofa es fa per acumulació d’oracions, una a sota de l’altre (construcció paratàctica) i, algunes, per subordinació (construcció hipotàctica), etc etc…

  • Repercussió

La Cançó de Roland ha tingut tant de ressò pertot Europa des de la seva gènesi que el seu protagonista ha entrat, fins i tot, a narracions i llegendes de diferents països (el Roland/Roldan/Rotllan/Rotllà català, el Roldán castellà, l’Orlando italià…). Roland és el model del cavaller cristià, fidel al seu senyor, valent fins a la mort en combat. La cançó s’usava per entretenir el públic oient, però també per animar a unir-se a les croades, a causa de la seva temàtica de lluita contra els sarraïns.

Vuit moments de la Chanson de Roland en una imatge. Location: St. Petersburg, Ms. Ermitage.

Vuit moments de la Chanson de Roland en una imatge. Localització: St. Petersburg, Ms. Ermitage.

Barcelona, 8 de març de 2008

David Pinheiro