Les meves lectures, els meus treballs acadèmics i algunes reflexions relacionades amb diferents branques de la lingüística o de la literatura. …O qualsevol altre tema que em desperti la curiositat.

Guerres santes: els fills d’Abraham


©iStockphoto.com/Karen Moller

©iStockphoto.com/Karen Moller

«Hola A.,»

«Entenc que davant dels atemptats de les faccions més radicals de l’islamisme puguis veure’ls com “els dolents”, però això no és necessàriament així. Els musulmans, per definició, no promouen una cultura més violenta que la cristiana. De fet, des d’una perspectiva històrica (és a dir, si mirem més enllà dels successos més recents) l’església catòlica ha estat molt més violenta i opressora que qualsevol altra religió occidental o oriental.»

«Mira què en diu la María Teresa Román, una professora del departament de filosofia de la UNED i membre de la Sociedad Española de Ciencias de las Religiones

[…] Otra importante diferencia entre el pensamiento indio y el occidental estriba en que mientras el segundo ha vivido de un concepto unívoco de la verdad, y por lo mismo excluyente (si una doctrina es verdadera, la contraria necesariamente tiene que ser falsa), resultado del cual han tenido lugar las luchas del cristianismo contra el islam, por ejemplo: en la India, por el contrario, el concepto de riqueza de la verdad ha admitido diferentes interpretaciones y matices con la conciencia de que todas ellas eran limitadas y siempre susceptibles de mejorar. […] Únicamente los pensadores cristianos tienen una concepción básica unitaria. […]

ROMÁN, María Teresa. Sabidurias Orientales de la Antigüedad. Alianza Editorial (col. Ensayo), Madrid, 2004. Pp. 38-39.

«Ja veus: l’església catòlica, per definició, parteix del pressupost que la seva veritat és l’única possible i acceptable i que totes les altres formes de pensar o de viure són negatives i condemnables [1]. L’església va promoure guerres santes, va tenir el seu exèrcit de gent disposada a morir per la fe (els Templaris), va anul·lar gairebé totes les cultures ancestrals dels pobles per on va passar (a l’Edat Mitjana, els llibres, com a vehicles de coneixement i creadors de pensament que són, van espantar l’església de tal forma que una quantitat importantíssima dels clàssics grecs i llatins van acabar destruïts. Si no hagués estat per l’imperi Carolingi, que procura trobar-ne els originals per intentar retornar a la cultura clàssica l’esplendor que legítimament li pertocava, la destrucció hauria estat absoluta. Un altre exemple posterior és el dels missioners evangelitzadors, els quals feien poc més que imposar les seves creences i instaurar la cultura de la por), i, més recentment, condemna tot aquell que no és creient i té valors diferents als seus: els ateus, els agnòstics, els homosexuals… És una església misògina que menysprea la dona (encara, a dies d’ara, no permet que les dones puguin ser ordenades sacerdots! La veritat és que no puc entendre com les dones poden seguir anant a missa cada diumenge tan tranquil·les… L’únic que fan és pactar amb la discriminació de la qual són víctimes!) i la seva postura prepotent i de descriminació es fa palesa cada dia: sempre s’està ficant en assumptes d’Estat i vol imposar-se com l’únic paradigma de la moral social. Bàsicament, el seu missatge és “o estàs amb nosaltres, o estàs perdut”.»

«A., em sap greu dir-te tot això però és el que crec: igual que la monarquia és una aberració democràtica, l’església representa un endarreriment social, una forma de castració de les llibertats personals i, al cap i a la fi, una tendència molt humana de conrear supersticions col·lectives, les quals, malgrat la seva enorme complexitat, són quelcom impossible de justificar per les vies naturals de la raó. Ho sento…»

David Pinheiro

————————————————————————————————————————————————–

[1] Em sembla adequat afegir aquí la definició de l’adjectiu “catòlic” que en dóna l’Enciclopèdia Catalana. L’hermetisme ontològic que caracteritza la postura de l’església catòlica es posa ben de manifest:

[s. XIV; del ll. catholĭcus, -a, -um, i aquest, del gr. katholikós ‘universal, general’]

Dit de l’antiga església cristiana i, actualment, de l’Església que reconeix com a cap visible el papa. L’adjectiu catòlic apareix al s III com a característic de la gran Església, que és per damunt de les esglésies locals i on ha continuat la tradició cristiana primitiva, en contraposició als grups marginals, herètics i cismàtics. És així, tambè, com els símbols de fe (per exemple, el símbol nicenoconstantinopolità o credo) definiren l’església. En aquest sentit, els documents primitius del protestantisme defensaven que llur doctrina era catòlica. Però des del temps de la Il·lustració ha estat generalitzat a l’Europa occidental l’ús del mot catòlic com a exclusiu de l’Església Romana. Amb el moviment ecumènic ha nascut la tendència a qualificar de catòliques aquelles confessions cristianes on són considerats de dret diví una sèrie d’elements institucionals (la jerarquia, els set sagraments, la tradició apostòlica de tota l’església), en contraposició a les de tipus protestant, que tendeixen a considerar aquells elements com a purament humans. El mot catòlic fa també referència a l’aspecte “universal” de l’Església en l’espai i en el temps, concepte que prevalgué sobretot des de la Contrareforma fins al s XIX.

10 responses

  1. Retroenllaç: Guerres santes: els fills d’Abraham // la tafanera

  2. elrohir

    Iep! Bonic el teu blog, una mica fosc, però.

    Sobre el tema de veritats úniques … deixa’m que et faci reflexionar.

    Et proposaré un altre punt de partida: Els anys foscos d’Anglaterra. Quan els romans van abandonar Britannia a la seva sort, van quedar pocs grups amb prou coneixements per llegir i escriure, entre ells els cristians.

    En marxar, van començar les invasions germàniques: Angles, Juts i Saxons es van barallar per l’illa.

    Els pocs que quedaven van ser anihilats i els nous amos van decidir que era millor oblidar l’escriptura, fins i tot la rúnica celta.

    No va ser fins 400 anys més tard quan els primers monjos cristians que hi van anar, van començar a documentar tot el que hi havia i la història que només es retransmetia oralment, van tornar a posar de moda això d’escriure i llegir, tot i que amb l’oposició dels nobles. Curiosament aquí succeeix a l’inrevés del que molts asseguren: El cristianisme porta la cultura i l’escriptura, davant la caiguda en tots els sentits dels valors romans i l’auge de la barbàrie germànica. A la resta d’europa? Només cal veure que al regne visigot de Toledo, fins que no el van envair els musulmans, la majoria de reis i nobles no van morir mai per mort natural: Era més important aprendre a lluitar que no pas a llegir o a escriure.

    També et proposo un altre punt de vista: La major part del que sabem avui en dia dels pobles precolombins i les seves tradicions, llengües, així com els primers sistemes d’escriptura d’aquests pobles (i d’altres a àsia, com el tagal i a minories de la xina) els trobem gràcies als missioners catòlics. També als Estats Units la preservació dels idiomes indígenes i les seves religions es deu en bona part a l’obra de missioners cristians. Una altra cosa és que l’imperialisme acabés amb tot allò que el molestava, i usés, en part, la religió com a excusa.

    Un altre punt de vista: A l’Illa de Pascua, la seva civilització va morir ja que la major part del seus habitants van acabar com a esclaus, atrapats com a tals per un masnoví, que els repartí per tot el món … i que també en destruí la cultura (cremant els seus documents). Les úniques referències, altra vegada dels capellans catòlics que van recollir el que van poder (quan hi van arribar, ben poc).

    Gairebé per acabar, una altra referència històrica: La temuda inquisició nasqué al Regne d’Aragó, per ordre del Rei, ja que cadascun dels seus regnes podia denegar les seves ordres, i tenia lleis diferents, així que va usar la religió per crear un tribunal inter-regne i que obeís una única llei:La seva.

    I ara si, finalment, els clàssics: Al renaixement van fer un gran esforç en recuperar els clàssics, que no estaven destruïts, si no emmagatzemats en molts monestirs, ja que ningú, fora de l’església, s’havia preocupat d’ells (parlem de guerres). Si bé és cert que en determinats moments hi van haver destruccions massives, no és menys cert que aquestes corresponien sobretot a extensions d’agitacions polítiques. Et proposo que et documentis sobre la influència de Plató i, sobretot, Plotí, en l’església catòlica, contraposada a la que Aristòtil va tenir en els pensadors àrabs.

    Apa, ja està … m’agrada crear polèmica🙂

    1 Novembre 2009 a les 02:10

  3. Hola Elrohir,

    Gràcies pel teu comentari. Les teves propostes de reflexió són realment interessants, però no acabo d’entendre quin és el teu missatge de fons… Intueixo que si jo, d’alguna manera, ataco l’església, tu deus voler excusar-la, ressaltant-ne les bones obres. És això? Bé, deixa’m començar per dir-te que no sóc historiador i que per això mai no m’endinso gaire en detalls històrics (a no ser que em documenti, és clar). Tu, en canvi, sembla que manegues molta informació històrica, però em pregunto si ets plenament conscient de les dimensions dels fets que esmentes… A mi em fa l’efecte que confons causa amb conseqüència, i jo hi afegiria un altre factor: la intenció. És com si m’estiguessis dient que l’església no és tan dolenta perquè ha fet això, això i això. Bé, els nazis també van fer experiments mèdics terribles a jueus. Aquests experiments poden haver ajudat a fer avançar la medicina però no per això són menys reprovables. Ja sé que no es pot comparar la història de l’església amb l’holocaust i de fet no els estic comparant. Només vull cridar l’atenció per al fet que les intencions no justifiquen els fets. Però anem per pams.

    En el meu post parlo de dues coses diferents: per una banda, la religió com a marc ideològic des d’un punt de vista sincrònic (el que la seva postura moral representa avui dia) i, per altra banda, l’església com a institució social, cultural i política al llarg de la història (aquesta seria la perspectiva diacrònica, que és també la que tu fas servir). Al llarg de 2000 mil anys d’història ha passat moltes coses, de bones i dolentes, i crec que algunes de les dolentes s’autojustifiquen pel fet d’haver esdevingut en estadis de la història del pensament radicalment diferents al nostre. Jo em fico sobretot en allò que l’església representa per a la societat actual i és en aquest punt que la considero un endarreriment social flagrant, una institució anacrònica amb privilegis immorals i, tot plegat, una falta de sentit comú.

    Pel que fa el paper de l’església al llarg de la història, em preguntava abans si n’eres plenament conscient perquè els teus arguments em semblen una mica esbiaixats. Qui llegeixi el teu comentari podrà pensar que l’església catòlica ha estat sempre un pou de virtuts, proïsme i altruisme desinteressat, i això no és cert. La intenció dels missioners era la d’aculturitzar, és a dir, imposar el missatge evangèlic a les cultures que trobaven. Eren altres èpoques i el concepte de la diferència i la diversitat com a quelcom d’enriquidor no existia. És cert que eren els detentors de la cultura i que devem a la religió molt del que sabem d’altres cultures, però no només a la religió catòlica. Els musulmans sempre han estat grans viatgers i a partir del segle X, per exemple, sorgeixen diversos tractats en què es descrivien els costums, els pobles i molts dels relats llegendaris del món oriental. Dius que els missioners “van posar de moda això d’escriure i llegir”… No estic segur que ho hagin posat pròpiament de moda, però independentment d’això, l’església mai no es va interessar en formar intel·lectualment els pobles en els quals s’immiscia. Els interessava, això sí, estendre la seva ideologia perquè els regnes d’occident poguessin tenir-hi tracte. Dius que gràcies als missioners catòlics tenim avui dia accés als primers sistemes d’escriptura de molts pobles… Tres quarts del mateix: la intenció no era mai preservar les cultures autòctones amb un esperit etnogràfic o antropològic. La intenció era aculturitzar-los. Pel que fa concretament algunes de les llengües minoritàries de l’imperi xinès, sé d’un cas (crec que la llengua es diu “hang”) en què el sistema d’escriptura no va estar recopilat pel missioner, sinó que se’l va inventar directament basant-se en el xinès (crec!) perquè la llengua era d’ús exclusivament oral i ell volia traduir-hi la bíblia. Dius que els imperis feien servir la religió com a excusa per destruir allò que molestava… Home, a mi, aquesta afirmació em sorprèn. Religió i poder políticomilitar sempre han anat agafats de la mà, sobretot en aquells temps. És ben sabut que els alts càrrecs religiosos no estaven formats per creients fervorosos, sinó, en la seva gran majoria, per nobles que trobaven en la institució eclesiàstica una forma d’accedir fàcilment al poder, una forma de viure còmodament, alimentar-se bé i allunyar-se de les guerres. L’estructura social de l’època medieval era tripartida: hi havia els Oratores (el clero i aquells que es dedicaven a la administració), els Bellatores (els nobles que, com ben dius, només es preocupaven per les tasques militars i les de la cort, jo afegiria) i els Laboratores (els artesans… en fi, els que treballaven per mantenir tots tres estaments). L’església no era cap titella dels reis, ans el contrari! Si el rei anava en contra dels seus interessos, l’església el declarava heretge i l’excomunicava, així de simple. En trets molt generals, era el rei qui depenia de l’aprovació de l’església, no pas a l’inrevés.

    Dius que molts dels clàssics no estaven destruïts sinó emmagatzemats en els monestirs… Sens dubte, els que no havien sucumbit a la censura de l’església estaven emmagatzemats i la seva difusió era controlada amb una cura extrema, ja que coneixement és poder i consideraven que molta de la cultura dels clàssics (costums, literatura, pensament) era blasfema i perniciosa. Però insisteixo a dir que l’església va fer una destrucció massiva de moltes d’aquestes obres. Va ser gràcies al renaixement carolingi que moltes es van conservar.

    També em sorprèn el teu paràgraf sobre la Inquisició. Dius que va sorgir a Aragó i que va ser un instrument del rei per controlar el territori… Torno a dir que no sóc historiador però és la primera vegada que sento aquesta versió. És més, perdona’m la franquesa però em sembla que dibuixar l’església gairebé com algú que se sotmet, per innocència o impotència, a un poder més fort, és fins i tot un pèl insultant!… Hi ha molts casos en què la religió amagava propòsits polítics però sempre en treia un benefici perfectament calculat, com la croada Albigense, per exemple. Se la va promoure com a croada contra uns suposats heretges, els càtars, que tenien molta influència en el sud de França, però era molt més que això. Va ser un genocidi brutal que va permetre al rei de França de fer-se amb el control absolut de tot el territori, alhora que va permetre d’eliminar la competència directa de l’església catòlica en aquesta part del territori. L’església no és domesticable i creure-ho és ser ingenu. Pel que fa la Inquisició, et recomano que llegeixis l’article de l’Enciclopèdia Catalana.

    T’agraeixo molt la polèmica però em sembla que la fas a base de reescriure la història d’una forma no gaire precisa, que serveix els teus arguments però no el rigor històric. També pot ser que la meva tendència a endimoniar la religió em faci veure els fets d’una òptica distorsionada…🙂 M’agradaria que algun historiador que llegís els nostres comentaris hi introduís un punt de rigor… A veure si tenim sort i aprenem.

    Gràcies de nou per la teva aportació!

    1 Novembre 2009 a les 20:17

  4. Elrohir,

    Mira encara aquesta citació:

    De los cultos orientales […] se conservan tan sólo ruinas de templos, restos de estatuas y simulacros, inscripciones y fórmulas breves, cuya interpretación, por falta de fuentes literarias, no es siempre empresa hacedera. Con el triunfo del Cristianismo desaparecen las huellas de dichos cultos, sin que se salven del naufragio universal sus libros litúrgicos; de su doctrina existen fragmentos y alusiones en la literatura cristiana […].

    MESSINA, J., Historia y métodos de la investigación religiosa, in VENTURI, P. Tacchi (dir.), Historia de las religiones, Gustavo Gili, vol. I, Barcelona, 1957, pàgs. 14-15.

    1 Novembre 2009 a les 20:35

  5. elrohir

    La meva intenció no era “salvar a l’església dels seus pecats”, molt al contrari. Simplement n’estic ben tip d’aquella gent que diu coses repetint-les com un rellotge (i en conec a molts).

    Ens podríem entretenir força estona parlant d’això, sobretot del tema de la intencionalitat. També val a dir que hi ha un altre tema, i són els valors de la societat en el moment d’intervindre l’església.

    Per exemple, la inquisició establia un judici … tot i que finalment sense garanties … en una època on la justícia depenia de l’humor del noble de torn. També va ser l’església la primera en dir que una confessió obtinguda sota tortura no era vàlida, així que el poder va idear el sistema de tortura -> confirmació de la confessió sense tortura -> tortura si no es confirmava la confessió … fins que es confirmava la confessió sota tortura.

    Els matrimonis a l’altar, es van establir per evitar els repudis “espontanis”: Un capellà verificava que el compromís era ferm, en una època on els matrimonis es feien “a casa” i el marit repudiava la muller simplement amb un “jo a la boda no vaig dir que si” o “m’amenaçaven amb un ganivet”.

    En una època on les dones no eren més que una mercaderia (fins i tot les filles), l’església els va donar un paper important, les ensenyava a llegir i a escriure, i continuava amb la veneració de la dona a través de la figura de la verge (antigament, la deessa de la fertilitat). Tot i que no, no era el mateix que el d’un home (en això encara ha de canviar).

    També sobre això de que “el rei depenia de l’església”, només cal veure quantes vegades fou saquejada Roma per veure que això no era així. Si, el papa podia excomulgar el Rei … però a ben pocs Reis els va importar. Hi ha Reis excomulgats per tot Europa.

    La barbàrie, o la destrucció de tot allò que no s’ajustava al que hom volia, tampoc és una novetat Cristiana: Ja ho feia Roma amb els pobles que sotmetia i es resistien. També a nivell religiós. Ídem pels grecs. Egipcis i Perses tenien una mica més de sentit comú.

    Això no vol dir que no existís una part de l’església que gaudia oprimint, prohibint i impedint el lliure-pensament, d’aquí les múltiples escissions, algunes grans (els cismes) i d’altres petites (ordres religiosos). L’església era un poder i, per això, els estaments més alts eren ben preuats pel poder polític. Ja el primer disparat va ser que els primers “Papes” eren els últims emperadors romans.

    En quant avui, tot i que té trets encara una mica vestigials, algunes vegades l’encerta. Per exemple, amb el tema dels preservatius i l’àfrica: Quan el papa va dir que el preservatiu no era la solució de la sida a l’àfrica, se’l van menjar viu, i van aprofitar per treure als més carques de l’església dient bestieses. Unes setmanes després un informe oficial del govern de sudàfrica confirmava que el 46% dels homes sudafricans havia violat “almenys una vegada” una dona en la seva vida, i que més del 80% se n’anaven habitualment de putes, que cobren per “feina” menys del que val un preservatiu.

    Si, en moltes coses s’ha quedat antiga … i crec que avui ha perdut pràcticament tot el poder que tenia, i està aprenent a jugar al joc de la democràcia. Per sort.

    En quant a la inquisició: http://en.wikipedia.org/wiki/Spanish_Inquisition

    Es va crear contra la croada càtara i, en acabar-la va ser un tribunal pràcticament només eclesiàstic i de formes més aviat “toves”. Ferran I (el catòlic) va crear la forma moderna de la inquisició, posant-la totalment sota les seves ordres.

    Sobre el trosset … orientals d’on? Asiàtiques? Europa de l’est?

    3 Novembre 2009 a les 19:30

  6. La teva intenció pot no ser la de defensar l’església dels seus pecats però déu n’hi do la vena d’advocat que t’ha sortit!🙂

    Mira, has parlat dels valors (ho interpreto com a “context”) de la societat a l’hora d’intervenir l’església. És cert que en ple segle VI, quan el món medieval es trobava completament desballestat a tots els nivells, l’església es proposa posar-hi ordre: vol lluitar contra la violència, educar els bàrbars, redactar documents amb finalitats morals i fins i tot sanitàries… Però amb quina intenció? En realitat estaven afegint una funció política a la religiosa: es fan els concilis, es negocia amb els bàrbars, es fa una codificació civil del comportament humà (no només per a la població en general sinó també per als que detenien el poder, concretament els prínceps i els monjos. S’hi feien manuals que formaven el seu ideal moral.), etc. No ens enganyem, no ho feien amb una intenció humanitzadora sinó moguts per l’interès que els bàrbars deixessin de ser-ho i se sotmetessin al poder de l’església. Per això els monestirs s’establien en llocs estratègics i allunyats dels centres urbans: per controlar les poblacions que, amb la ruralització, se li escapaven. D’aquí es podia controlar la fe i la unitat religiosa, i per tal de dur-ho a terme aplica l’estratègia –tan efectiva fins el dia d’avui– de la por: la idea que la vida terrenal és un pas i sobretot que tots serem jutjats per un déu sever, un déu a témer.

    I després què va passar? Que es va posar de manifest la gran contradicció del cristianisme (catòlic, en aquest cas): que si bé els catòlics defensen la natura divina del conjunt d’institucions (jerarquia, sagraments, dogmes), de divins, els homes no en tenen res. Ho dic perquè no van trigar gaire a viciar-se amb el poder i els béns que rebien dels grans propietaris i fins i tot dels més pobres, fent-los creure que havien de comprar un lloc en el més enllà. És trist això, oi? L’església arriba a acumular tal quantitat de terres i regnes que quan les reparteix, els bisbes es convertiran en autèntics propietaris feudals (amb tot el que això implica, fins i tot els tributs), i molts acaben sent molt més poderosos que els propis reis! Al llarg de l’Edat Mitjana, els poders de l’església i dels reis es confronten i anul·len mútuament. Malgrat que el discurs de l’església era sempre el de defensar la idea d’un Estat fort, a la pràctica es dedicava a manipular els poders per tal d’afavorir els seus interessos i tenia com a objectiu governar els Estats. Val a dir que, alhora, els reis també intentaven dirigir l’església… De fet, l’església va passar per moltes crisis, internes i externes. Tampoc no tenien la seguretat de comptar al 100% amb el suport de la població: el procés de cristianització va passar per alts i baixos, amb molts retorns a fases de paganisme, amb èpoques de grans heretgies… i les heretgies, més que desviacions a la moral que podien perjudicar la societat, no eren més que atemptats al poder i a la influència de l’església. Davant d’això, va decidir crear armes per lluitar i defensar-se, i és aleshores quan neix la Inquisició, el “tribunal del Sant Ofici”. La gent vivia amb una por constant, perquè l’església no només dominava el pla terrenal sinó també el celestial, i la Inquisició actuava sempre sense presumpció d’innocència, malgrat el judici que dius tu. La veritat és que la població estava completament indefensa davant de l’església!…

    Parlant de la Inquisició, crec que t’hauries d’informar millor. La viquipèdia no és la font més fidedigna (malgrat això, si cliques en l’enllaç que tu mateix m’has indicat i cliques després la pestanya “discussion”, veuràs que aquesta versió de la història de la Inquisició ha estat molt discutida). Jo et recomano que comencis per l’entrada de l’Enciclopèdia Catalana, clicant aquí, i veuràs que la història real és bastant més crua… Jo només hi matisaria una cosa: que la famosa croada albigesa no va ser cap croada. De fet, la majoria d’historiadors moderns defensa que l’única croada pròpiament dita va ser la primera, la “croada popular”, també coneguda com “dels pobres” o “dels nens”… La pseudocroada albigesa en realitat va ser una massacre. Va ser un exemple clar i sòrdid del pacte entre religió i estat. A l’església li interessava desfer-se dels càtars perquè aquests havien abjurat de la corrupció i l’ostentació de l’església, a més a més d’acusar Déu com a impotent davant del mal (quan Déu hauria de ser omnipotent, omniscient, creador de tot) i de defensar l’existència d’un dimoni amb igual poder, una mena de déu del mal. A l’església li interessava, per tant, desfer-se d’aquesta amenaça, però el rei també tenia interessos personals en aquesta empresa: Aquitània i Llenguadoc eren autònomes i molt poderoses. Eren independents de França i Guillem novè, duc d’Aquitània, arribava a ser més poderós que el propi rei. Aquesta massacre va acabar amb les corts feudals, amb Occitània (que aleshores era un nucli de cultura importantíssim i molt diferenciat de la resta de França i mira en què ha acabat…) i amb el tractat de París, que posa fi a la guerra dels Set Anys. I els Capets es van fer amb tot el territori que avui dia anomenem França.

    Parlant d’Occitània enllaço amb el tema de la misogínia, que també comentes. El trobo curiós perquè dones a entendre que gràcies a l’església la dona assumeix un paper més rellevant… quan va ser l’església mateixa qui va difondre tots els tòpics misògins! Va ser a Tolosa (Toulouse), curiosament el mateix lloc d’on surt la Inquisició… Aquest és un tema força comentat als estudis de la lírica provençal. Hi ha un autor, en Peter Dronke, que en un llibre anomenat “Medieval latin and the rise of the European love lyrics” afirma que comparant totes les cultures del món i èpoques de la història, totes presenten un element comú: l’home (no pas la dona) és un ésser desvalgut i miserable que necessita que una criatura enlairada i resplendent li faci un gest: la dona. A la lírica occitana, el trobador no diu que estima la dona, sinó que la serveix. S’aplica a l’amor el mateix model militar del feudalisme, el vassallatge. El trobador se sent, per tant, vassall de la “senyora” (la DOMINA > domna) i la serveix, perquè la dona és el camí per a la plenitud i per Déu. L’esquema de base de l’amor cortès és adulterí però funciona plenament, al punt que l’home gelós de la seva dona (el “gilós” de la lírica) estava mal vist en tant que es considerava que patia d’avarícia dels sentiments, que no tenia la generositat d’oferir la seva dona a aquells que tenia al seu servei. En aquest sentit et recomano la lectura de George Duby, “El amor en edad media y otros ensayos”. Tot això es va enderrocar amb la batalla de Muret, el setembre del 1213, quan els francesos van acabar amb la influència catalanooccitana a Llenguadoc i Occitània. Un cop més, l’església es va fer amb els afers de cultura: repudia la cultura adulterina i afavoreix una cultura de l’amor absolutament idealitzada i asexualitzada, la qual cosa té conseqüències brutals sobre el concepte de la dona. Abans era un ésser alt, poderós, reverencial, ric, adorat per l’home mitjançant l’expressió de l’amor. Ara, el discurs és clerical i misogin: la dona és objecte de crítica, menyspreu i culpa. La dona queda reduïda a un ésser frívol, responsable per la caiguda de la humanitat i castigada per Déu amb un cervell inferior. No es pot reverenciar un ésser que provoca rebuig i fàstic, i aquell que encara adora la dona com abans és tingut com a sospitós. Un dels tòpics literaris d’aleshores, perquè te’n facis una idea, és que estem fets de matèria vil: com pot ser, doncs, que ens agradi el nostre cos? Aquesta creença prové de la medicina, que assegura que mentre els homes són calents, les dones són fredes, i per això els homes processen millor els aliments i eliminen millor les impureses, mentre que les dones ho tenen més difícil. Es creia que les excrescències s’anaven acumulant a dins de cos de la dona i s’expulsaven a través de la menstruació. Veient que la dona embarassada no menstruava en els mesos previs al part, es creia que, per una banda, les impureses s’acumulaven en el fetus i, per altra banda, que es transformaven en llet materna. L’home era, per tant, fruit de la immundícia i s’alimentava de la immundícia que rebia a través de la llet materna. Per això, allò que els joves prenen per bellesa és, en realitat, repugnant.🙂 Si t’interessa, llegeix “Sexualidad y saber médico en la edad media” de Danielle Jacquart i Claude Thomasset.

    I aquí acabo, que aquest comentari m’ha sortit enorme!… Un cop més, gràcies per la teva participació!🙂

    Ah, i pel que fa el trosset, es refereix com a mínim a les grans religions orientals: l’Hinduisme i el Budisme.

    4 Novembre 2009 a les 03:59

  7. Ostres David, he estat llegint la vostra amigable discussió i només et puc dir… bravo!

    6 Novembre 2009 a les 01:35

  8. Gràcies, maco, i felicitats un altre cop!

    De fet, em sembla que és més interessant aquest debat que no pas el post pròpiament dit…🙂

    6 Novembre 2009 a les 01:41

  9. Ettore

    To be continued… o no?
    L’última paraule és teva (i no ha set pas “sí cariño”), però volem més, sí o no Higini?

    18 gener 2010 a les 02:37

  10. Ei, Ettore! No em puc creure que t’hagis pres la molèstia de llegir tot aquest rotllo! Moltes gràcies, eh, per això! M’has donat ara una gran alegria!🙂
    Em sembla, però, que la conversa ha acabat aquí — a no ser, és clar, que hi vulguis afegir alguna cosa!🙂 L’última paraula pot perfectament ser la teva!
    Només una coseta: no he entès què volies dir amb «i no ha set pas “sí cariño”»…

    18 gener 2010 a les 02:51

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s