Les meves lectures, els meus treballs acadèmics i algunes reflexions relacionades amb diferents branques de la lingüística o de la literatura. …O qualsevol altre tema que em desperti la curiositat.

El surrealisme plurilingüe


Aquest vespre, a la recepció d’un restaurant de l’Eixample, a Barcelona.

‒ Jo li dic: «Voldria demanar taula. És aquí?»

‒ Ell em diu: «Eh… Perdón

‒ Jo li dic: «Per demanar taula, és aquí?»

‒ Ell em diu: «Deve parlare con il mio partner [bla, bla, bla] mettere in lista d’attesa [bla, bla, bla]…»

‒ Jo li dic: «Ah… d’acord.»

‒ Jo li dic: «Así que eres italiano?»

‒ Ell em diu: «No, pero estuve un tiempo en Italia y aprendí el idioma.»

[?!]

7 responses

  1. Així ens va. És clar que tu no ens pots servir d’exemple, ets massa irreal, m’entens oi?.

    Hi ha una botiga de sucs al carrer Cardenal Casañas, regentada per uns giris, on està prohibit el català i segur que tots tindríem exemples mil, alhora d’il·lustrar la disbauxa.

    No fa gaires estius un cambrer a L’Escala em va dir que no m’entenia, em vaig anar a queixar al encarregat/propietari del negoci i tampoc m’entenia. Difícil, molt difícil fer entendre que el que passa a Catalunya no té res a veure amb el que es diu a segons quin mitjans.

    Jo a un sopar amb amics a un restaurant de Madrid on s’ens acusava de intransigents i dictadors de la llengua, vaig cridar tant com vaig poder, l’atenció de tot el menjador, em van prendre com una curiositat perifèrica, és clar, YA SE SABE, ESTOS CATALANES….

    8 Febrer 2010 a les 19:31

    • Hola, Joaquim! Suposo que et deus referir a “Juicy Jones”, oi? No hi he posat mai els peus però ja me n’han parlat. Diuen que el menjar és bo però que fan molta publicitat declaradament anticatalanista, antinacionalista (catalana, per descomptat)… i el que és pitjor, diuen que el català és un dialecte! Dialecte de què?? Aquesta mania d’esgrimir conceptes que no es dominen… S’ha de dir, però, que els propietaris ho neguen tot i diuen que són víctimes d’una campanya per calumniar-los. No ho sé, no hi he anat mai…

      El que expliques de L’Escala també em sembla surrealista, sobretot perquè allà no només es parla català i castellà, sinó que també s’hi parla francès!… Ara bé, el que m’expliques sobre el que va passar a Madrid… Això sí que no m’ho puc ni imaginar!! Em costa d’imaginar-te cridant i fent espectacle, hehehe!😀

      Sí, Espanya té problemes greus i un d’ells és la ficció d’una macronació homogeneïtzada, unilingüe, unipensant, unifolclòrica, etc. Una gran part dels espanyols tenen un model de pensament totalitari que anul·la la diversitat i que és, en part, fruit de la ignorància, i en part, fruit d’una herència ideològica franquista (que ja ve d’enrere, de les monarquies absolutes) que la majoria no vol admetre o, simplement, no identifica com a tal. Sort que tants ens molestem davant de certs comentaris, perquè això vol dir que el català encara està prou viu, malgrat tot. Aquest és un símptoma de vitalitat amb el qual gallecs, bascs, occitans, bretons i molts d’altres només poden somniar.

      Per cert, em fa gràcia que em consideris un bitxo raro…🙂 (No cal que t’expliquis! És broma; t’he entès perfectament).

      9 Febrer 2010 a les 01:52

  2. esperanto es la solució?

    8 Febrer 2010 a les 21:37

    • Per què vols una llengua artificial quan en tens tantes de naturals?? La solució és adaptar-se als entorns, ser coherent i utilitzar el sentit comú.

      9 Febrer 2010 a les 02:02

  3. Arqueòleg, avui m’he recordat de tu a classe. No sé posar-ho ben bé en el context però resulta que en un moment donat (suposo que pels volts del segle IXX, quan s’inicien els estudis de lingüística comparada) els alemanys suggereixen que es faci servir l’Euskara com a llengua internacional, perquè diuen que la mecànica interna de la llengua és tan perfecta que només és comparable al llatí clàssic! M’ha agradat la idea, tot i que no sé si seria capaç d’aprendre-la… És d’una complexitat extraordinària però, això sí, d’una regularitat matemàtica, i pel que fa els aspectes fonètics, no ens presentaria grans problemes, com a mínim a nosaltres que parlem llengües romàniques. Llàstima que, com sempre, la política es va apropiar de la lingüística i gairebé es van carregar l’Euskara…
    Però veus? No ens cal llengües inventades quan tenim tan a la vora una riquesa –en tots els sentits de la paraula– lingüística tan gran!

    18 Febrer 2010 a les 13:18

  4. Buf, la morfologia del basc és complicadeta. No hi ha llengües naturals regulars. Però deixem-ho córrer. Jo el que volia és dir-li a en David que això que li va passar sí que és curiós. El paio aquell va pensar que li parlaves italià o va pensar que potser entendries millor l’italià que el castellà o simplement es volia quedar amb tu? Jo quan treballava en una llibreria havia exeperimentat sovint com alguna gent francòfona, sense ni dir bon dia, em preguntaven les coses en francès. Penso que el que cal fer és primer dir bon dia i després preguntar, perdoni, que parla francès? Moltes vegades havia pensat que els hauria d’haver respost en català. Però encara no havia estudiat lingüística llavors.

    25 Febrer 2010 a les 14:49

  5. Hola, Eduard!

    Això que explico del basc és només una anècdota que recordo d’una xerrada fantàstica que ens va fer un expert en llengua basca. T’hauria encantat! Es va centrar en aspectes de sociolingüística però al final ens va fer cinc cèntims de la mecànica interna de la llengua. Va dir que l’euskara és una llengua realment complexa però que ho contraresta amb una gran regularitat i que per això hi ha gent que li posa l’epítet “llengua matemàtica”. Això es veu més clarament en el paradigma de conjugació verbal (ho dic en singular perquè crec que només n’hi ha un), el qual funciona de forma molt diferent als paradigmes de les llengües romàniques però, en canvi, i amb perdó de la repetició, és molt regular i matemàtic. També té un model de declinació amb uns 10 casos (no recordo ben bé quants), però com a mínim només té aquesta declinació. El llatí, per no anar més lluny, en té 5. Era en aquest sentit que deia que era regular. És una llengua complexa (arriben a poder dir gairebé tota una oració amb una sola forma, anant-hi addicionant morfemes, tot i que els parlants tendeixen a la paràfrasi), però “previsible”, a falta d’una paraula més adequada.

    Pel que fa el que em va passar al restaurant, crec que s’estava quedant amb mi. Quan va començar a parlar italià, una companya seva que era allà al costat va fer un somriure molt sospitós, com si entengués exactament què estava passant… Jo diria que quan em va contestar «Eh… Perdón?», en realitat m’estava demanant de refer-li la pregunta en castellà, i com que jo m’hi vaig tornar a adreçar en català, ell em va contestar en italià en una actitud potser sarcàstica, de desafiament. El que passa és que em va agafar tant de sorpresa que no vaig saber què dir-li! Vaig pensar que la lògica de la conversa se m’escapava i vaig trigar uns instants en copsar-la.

    Per cert, en el post, crec que em vaig equivocar. Crec que ell no em contesta «[…] y aprendí el idioma» sinó «[…] y me gusta mucho el idioma». No estic segur de les seves paraules exactes…

    Una abraçada i gràcies per la visita!🙂

    25 Febrer 2010 a les 18:27

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s