Un món de llengües

Que el món és divers i plural és un fet assumit i paït per les societats modernes. Aquesta afirmació no és en cap sentit novedosa, però potser caldria donar-hi una mica més d’èmfasi perquè no sempre som prou conscients del fet que la major riquesa del món prové precisament dels contrasts que hi conviuen.

Una de les manifestacions de pluralitat més importants que trobem en aquest món global és una immensa diversitat lingüística. Actualment es troben catalogats prop de 6000 idiomes diferents (encara que no tots estan prou estudiats). Això vol dir, sempre i quan acceptem que una llengua, més enllà de servir un propòsit estricte de comunicació, representa també una forma d’entendre, concebre i donar ordre al món, que aleshores ens deparem amb la impressionant xifra de 6000 visions d’un món polièdric que constituïm tots plegats.

Romanticismes a part, la història ens ensenya que al món impera la llei natural del més fort, i això ho constatem també a les llengües: de les 6000 que abans he esmentat, només unes 250 són emprades per més d’un milió de persones i es preveu que el nombre de llengües en perill d’extinció augmenti cada dia. Actualment, les llengües que compten amb més parlants natius són el xinès mandarí (15%), el castellà i l’anglès (7%), l’àrab, el bengalí i l’hindi (4%), el portuguès i el rus (3%), l’alemany i el japonès (2%). Les llengües estrangeres més apreses són l’anglès, el xinès mandarí, el francès, l’àrab i el rus.

Una conclusió que es pot treure d’aquestes xifres és que hi ha un petit nombre de llengües amb molts parlants i, paral·lelament, un gran nombre d’altres llengües amb molt poca representativitat. Segons algunes fonts, les llengües amenaçades es troben entre el 50% i el 95% del nombre de llengües que comptabilitzem avui dia. És en aquest punt on les lleis de política lingüística, així com d’altres moviments, ja siguin individuals o empesos per associacions (vegeu-ne un exemple aquí), esdevenen decisius.

Ens hem de convèncer i fer entendre a qui té veu mandatària que, malauradament, les llengües no es poden guardar en un museu. Quan es deixen de parlar, es perden, i així es perd també tot un patrimoni històric i cultural.

Barcelona, 1 de febrer de 2009

David Pinheiro

P.D.: Gràcies, Llenguaddicta!

1 febrer 2009 | Categories: Article, Diàlegs interblogaires, Lingüística, Reflexió | Tags: diversitat lingüística, llengües, patrimoni, política lingüística | 9 comentaris