Les meves lectures, els meus treballs acadèmics i algunes reflexions relacionades amb diferents branques de la lingüística o de la literatura. …O qualsevol altre tema que em desperti la curiositat.

Ressenya literària

Comentari de text: Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa

Lúcio: […] Açò pasa ab veritat així com ho dich, y de aquí ve lo scàndol que yo prench en veure per a vuy tan absolutament se abrasa la llengua castellana, fins a dins de Barcelona, per los principals senyors y altres cavallers de Catalunya, recordantme que en altre temps no donaven lloch ad aquest abús los magnànims reys de Aragó. Y no dich que la castellana no sia gentil llengua y per tal tinguda, y també confesse que és necessari saberla les personas principals, perquè és l’espanyola que en tota Europa se coneix, però condemne y reprove lo ordinàriament parlarla entre nosaltres, perquè d’assò se pot seguir que a poch a poch se lleve de rael la de la pàtria i així pareixeria ser per los castellans conquistada.

D. Pedro: No estich mal ab lo que diu, que sert ya comensa a passar de la ralla aquest abús, tant y més que assí, allà en València entre nosaltres. […]

Fragment de Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig.

(1557, edició d’Eulàlia Duran [1981], p. 134)

 

Comentari de text

El fragment que em proposo de comentar s’emmarca en un període indefugible de la història dels Països Catalans pel que fa les repercussions socials, polítiques i, d’una forma especial, lingüístiques que n’esdevindrien.

Ens trobem al s. xvi. Carles I, emperador d’Àustria i rei de Castella, havia heretat dels Reis Catòlics la sobirania de la Corona d’Aragó i s’assumia com a cap d’un imperi immens que, entre d’altres coses, annexava els Països Catalans a Castella. La relació que unia aquestes dues entitats nacionals es basava en un pacte entre iguals, però la influència imperial de la monarquia hispànica ben aviat es va fer notar en el si de les institucions catalanes i aquest fet va donar origen a conflictes polítics i socials. A nivell sociolingüístic s’inicia un procés molt gradual de substitució del català pel castellà en territoris on el català era la llengua autòctona. Aquest procés es du a terme, en primera instància, als estaments socials més elevats i té com a màxim exponent el País Valencià, fruit, entre d’altres factors, de la Guerra de les Germanies.

Pel que fa el present fragment, cal dir que està extret de Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) i que és d’autoria de Cristòfol Despuig. Es tracta d’una obra de característiques renaixentistes que s’entreveuen, a títol d’exemple, per la forma adoptada: els diàlegs. Està formada per una dedicatòria inicial a la qual se segueixen sis col·loquis entre tres personatges que debaten moltes de les qüestions que agitaven la societat catalana de l’època. Ens interessa sobretot les reflexions fetes al voltant de la situació politicolingüística, de les quals aquest fragment n’és un exemple.

Lúcio és un cavaller culte, natural de Tortosa, que sembla albirar el procés de glotofàgia que amenaça el català. El seu interlocutor, Don Pedro, és un diplomàtic valencià que també es mostra preocupat per la situació de la seva llengua, alhora que remarca l’especial intensitat de l’acció castellanitzadora a València. Del discurs d’aquests dos personatges es pot inferir alguna informació respecte les idees lingüístiques de l’època. Així, doncs, s’intueix que el castellà ha penetrat molt ràpidament i implacable pertot el territori de parla catalana, la qual cosa no deixa de sorprendre i fins i tot xocar aquests dos cavallers, que recorden com durant el regnat dels reis d’Aragó aquest “abús” [sic] seria impensable. Així mateix és interessant l’observació “[…] fins a dins de Barcelona […]”, que denota com un territori tan intrínsecament catalanoparlant comença ja a donar mostres d’un desequilibri lingüístic. S’entén, també, que el procés de substitució lingüística es feia notar sobretot en els estaments socials més alts, als quals s’al·ludeix amb l’expressió “[…] los principals senyors y altres cavallers de Catalunya […]”. Tanmateix, la part d’aquest discurs que, personalment, em sembla més significativa és la breu apologia a la llengua castellana amb què es contraresten les crítiques a la nova situació lingüística. L’autor és un home del seu temps, culte i il·lustrat i, com a tal, és conscient de les conseqüències que li poden advenir arran de determinades observacions en un context antagònic a la defensa d’ideals catalanistes, si se’m permet l’anacronisme d’aquest concepte. Li cal, per tant, justificar la seva postura tot lloant les virtuts de la llengua castellana. Per altra banda, aquesta apologia fa palesa la importància i la representativitat que en aquella època ja tenia el castellà arreu d’Europa, la qual cosa la feia necessària entre “[…] les personas principals […]”.

Si allò exposat anteriorment s’infereix de la intervenció de Lúcio, la resposta de Don Pedro, que s’hi segueix, ho confirma i reitera, tot afegint que la situació és encara més preocupant a València, la qual cosa s’entén considerant l’escenari resultant de la Guerra de les Germanies.

Aquesta obra, més enllà del que es fa palès en aquest fragment, és sens dubte un testimoni important de la situació que es va originar en el context de la unió dinàstica. Si ens centrem estrictament en el marc sociolingüístic, el personatge de Lúcio se’ns presenta com a visionari i, sens dubte, força lúcid, si se’m permet el joc etimològic. Tant és així que moltes de les reivindicacions i crítiques que fa són vigents a l’actualitat i, de forma molt destacada, al País Valencià, on les classes dominants presenten encara un vincle indissociable amb la Corona espanyola i la llengua castellana.

 

David Pinheiro

Barcelona, 08 de març de 2011

Anuncis

Ressenya de la “Introducció” a Els Països Catalans i Espanya: ser o no ser

SOLERVICENS, P. (1988), “Introducció”, a Els Països Catalans i Espanya: ser o no ser. València: E. Climent Editor, p. 13-25.

 

És pràctica corrent encetar una obra o un capítol amb una citació més o menys afortunada. El capítol introductori que analitzo a la present ressenya no és excepció: l’autor citat és l’eminent historiador i hispanista J. H. Elliott i la citació que se’n fa, de la categoria de les afortunades, lluny de constituir un mer adorn és la síntesi perfecta de la qüestió sobre la qual es reflexiona en aquest apartat; a saber, la realitat plural, permanentment polèmica i sovint mal entesa d’Espanya, en el passat i en el present, i la situació dels Països Catalans en aquest context.

Aquest capítol està format per un bloc únic en què l’autor, el filòleg i professor Josep Solervicens i Bo, introdueix la qüestió que abans he referit i presenta l’objecte de l’estudi que l’ocuparà al llarg del llibre, és a dir, la imatge i les concepcions que els intel·lectuals peninsulars del s. XVI tenien d’Espanya, dels Països Catalans i de la seva realitat lingüística, les quals s’infereixen de les polèmiques –a vegades feroces– elaborades i contestades pels mateixos intel·lectuals.

S’inicia aquest capítol amb una al·lusió als plantejaments de l’humanista català Cristòfor Despuig (s. XVI) entorn de les diferents concepcions que tenen Espanya i els Països Catalans d’aquesta “Pell de Brau” –curiosa metàfora del territori peninsular– en què rauen els fonaments de totes dues entitats nacionals. Aquí s’introdueix la dicotomia, que es repetirà sovint al llarg de l’escrit, de ser de dret en oposició a ser de fet català o espanyol en aquest marc polític. Tot seguit, Solervicens invoca Joan Fuster en lamentar l’absència d’estudis centrats en una història cultural i presenta els objectius que es proposa treballar al llarg dels següents capítols. Aquests objectius, que ja he esmentat a l’inici d’aquesta ressenya, es revesteixen d’especial interès i rellevància en tant que molts conflictes del s. XVI, així com els arguments i les polèmiques que generen, segueixen vigents a l’actualitat. Fet això, i recorrent metafòricament a un camp lèxic teatral, ens presenta l’escenari, els personatges (és a dir, una tria d’intel·lectuals del s. XVI) i el marc teòric en què decorrerà l’acció. Ressona encara en el cap d’aquest lector una afirmació que Solervicens fa en aquest punt, ja sigui pel fort posicionament ideològic que l’autor deixa entreveure, ja sigui per la percepció –sens dubte vinculada a l’ús de formes verbals en temps present– que l’autor, a l’hora d’expressar-la, tant pot tenir en ment el s. XVI com l’actualitat. Diu Solervicens que mentre les conquestes de la Corona d’Aragó es caracteritzen per federar territoris, conjugant imperi i llibertat, Castella es caracteritza per “[…] assimilar sempre els nous territoris conquerits, convertint-los tots en Castella.”

Després d’una digressió en què es fan referències obligades als conflictes politicolingüístics del segle XVI amb puntualitzacions sobre l’estatus de les llengües catalana i castellana, als esdeveniments històrics que dibuixarien l’època, i fent encara una referència al món llegendari utilitzat per refermar posicions ideològiques variades, l’autor arriba al final d’aquest capítol amb una justificació per a l’ús que farà del terme modern “Països Catalans”. Les últimes ratlles, a tall de conclusió, recorden fins a quin punt la crisi nacional engegada en el decurs del s. XVI és encara ben visible en el context sociopolític actual.

Acabada la lectura d’aquesta introducció se suposa que començarà la lectura de la resta de capítols, però si considerem la crispació que es viu entorn de les qüestions nacionals i hi afegim la postura ideològica de l’autor, que fàcilment s’intueix a partir d’un discurs articulat tostemps en clau catalanista, hom es pregunta quin públic girarà la pàgina i seguirà llegint. Val aquesta observació per recordar que, de forma genèrica, els lectors no són receptius a qualssevol veritats: tan sols ho són a les que es corresponen amb els seus horitzons d’expectatives personals. Així, doncs, es dóna per suposat que l’autor compta amb la complicitat d’un lector especialment receptiu a una lectura de la història en clau catalanista i desvinculada d’artificis políticament correctes, però tanmateix cal advertir que aquest fet no implica necessàriament una manca de precisió o de rigor històric.

Pel que fa l’estil, s’agraeix que sigui fluït i elegant, tocant tot sovint un registre proper al literari sense que el gènere ho reclami. Si a això afegim la pervivència de les qüestions tractades i la facilitat de lectura, aquesta obra esdevé adequada a un públic variat i no necessàriament expert que sens dubte disposarà de noves claus per desconstruir un període tan bulliciós a nivell social, polític i ideològic com l’actual.

 

Barcelona, 08 de març de 2011

David Pinheiro


L’Evangeli segons José Saramago

Feia anys que arrossegava un deute amb en José Saramago. No tenia perdó que, havent-se merescut un premi Nobel de la Literatura i sent, com jo, portuguès, encara em qüestionés sobre la rellevància de la seva obra. La veritat, però, és que l’última novel·la que vaig llegir seva, Tots els noms, em va decebre bastant… Sembla un macroconte kafkià massa ensucrat que es podria haver explicat de forma molt més breu i encara sortiria guanyant. A més, quan hem llegit uns quants llibres seus ens quedem amb la sensació de retrobar-nos sovint amb els mateixos personatges: li encantava escriure sobre el descobriment de l’amor per part d’un home i d’una dona en un moment ja avançat de la seva vida, i aquesta parella acaba sent una mena de leitmotiv de la seva obra. En realitat, sempre he pensat que aquesta parella no era més que un alter-ego de l’autor mateix i la seva dona, la Pilar, a qui tots els llibres estan dedicats —o, si no, almenys la majoria dels que he llegit—, però això no passa d’una teoria casolana meva. Suposava que l’originalitat d’en Saramago raïa en els autèntics laboratoris sociològics que construïa amb la seva ficció, en els quals, per cert, l’ésser humà no acostumava a ensenyar la seva millor cara, malgrat el raig de sol, és a dir, d’humanitat i esperança, que, en algun punt, sempre es deixava entreveure. Era, crec, un pessimista irònic, molt crític amb la societat (imagino una societat europea —occidental, com a molt—, però en cap cas associada a un país en concret i tampoc una societat globalitzada), un intel·lectual que no escrivia simplement per a entretenir, sinó per a pregonar paràboles i plantejar societats alternatives. Però tenia el seu sentit de l’humor, que es feia palès a través de la ironia més que no pas dels tradicionals elements còmics, així com una enorme tendresa que es manifestava en el tal raig de sol que he dit abans. Confesso que vaig arribar a pensar coses pitjors, com que la seva originalitat consistia en expressar-se mitjançant frases quilomètriques formades per una sintaxi massa lliure i una puntuació incongruent. Aquesta era, sens dubte, la seva imatge de marca: la capacitat (o la voluntat) d’expressar-se en un registre molt formal però estructuralment col·loquial, és a dir, ple de marques d’oralitat. Vaja, que deia coses complicades amb frases que semblaven escrites per a ser llegides en veu alta. Així de senzill, així de complicat.

Tot aquest preàmbul per dir que la imatge que tenia d’en Saramago està en ple procés de mutació. La meva mare, que fa menys de dues setmanes era aquí a casa gaudint unes merescudes (i sorprenents!) vacances, va tenir l’amabilitat de portar-me aquell llibre que donaria títol a aquest post si en lloc de “Saramago” hi hagués escrit “Jesucrist”, i que feia tants anys tenia pendent de llegir. Aquell llibre que, també, diguem-ho tot, va generar tanta polèmica i el va catapultar definitivament a la fama: O Evangelho segundo Jesús Cristo. El tinc a mitges, de manera que encara em podria desenganyar, però no ho crec pas. És una obra magnífica, magistral, i estranyament original! Se’m fa incomprensible que a ningú no se li hagi acudit mai d’escriure-la! No deixa de ser l’arquiconeguda història de Jesús, però novel·lada. I això que d’aquesta història se’n van fer oratoris, pel·lícules, pintures…

Parlem, doncs, d’aquesta obra i dels motius que la fan tan especial i polèmica.

Saramago va viure l’ateisme amb la mateixa fe i convicció que els cristians creuen en Crist. A voltes va semblar un predicador, un evangelista de l’ateisme, si aquesta expressió no resultés un pèl contradictòria, però, a ser honest, no crec que aquesta hagi estat mai una voluntat expressa. Saramago era, abans de res —o així em sembla—, un home lliure que predicava la llibertat, però no només la lliberat del cos, d’expressió, de pensament, sinó una llibertat molt més profunda i absoluta. Ser lliure implica fins i tot ser capaç de deslligar-se de les cadenes de la tradició, del que es dóna per suposat, de les expectatives socials, dels tabús; implica rebutjar els dogmes i contrastar l’univers simbòlic en què hom es mou, i implica, també, desconstruir, entendre i qüestionar les convencions sense aquella por tan arrelada, per molt que artificial, de pecar.  Això, en el meu entendre, és el que Saramago s’atreveix a fer en aquesta obra, i utilitzo el verb “atrevir-se” amb tota la intencionalitat, perquè mentre que el comú dels mortals es desfà en vènies davant de la pedra sagrada i se’n va, que els seus ulls seculars no estan fets per a tan santes visions, en José Saramago gosa aixecar la pedra sagrada per veure què s’hi amaga a sota.

Saramago assumeix el patrimoni religiós que ha heretat de la seva cultura, el cristianisme i, en concret, el catolicisme, però no hi participa, ans el veu com una mena de monolit fossilitzat en torn al qual gravita, sense cap altre profit que no sigui el de gravitar, bona part de l’espècie humana. Mentrestant, i encara des de la perspectiva irònica de Saramago, Déu ens guaita des d’allà dalt com un nen que vigila un niu de formigues atrafegades, ignorants d’haver-se convertit en la joguina predilecta d’algú que juga a ser déu. De fet, el Déu d’aquesta obra és un déu que s’equivoca, però que té la gran virtut de saber carregar els seus errors a les espatlles dels homes, que se’ls fan seus sense dubtar i encara El lloen per les seves obres misterioses, mai millor dit. En canvi, mai haurem vist una Maria tan carnal, un Josep amb tanta densitat psicològica, i uns drames bíblics tan vívids i realistes, encara que no segueixin fil per randa l’argument dels evangelis bíblics.

A banda de l’evident crítica al cristianisme, a allò que té d’il·lògic i afectat i que fa caure el més racional dels homes en les més grans contradiccions, aquesta és una novel·la grandiosa que val per ella mateixa. La forma única i, amb tot, tan natural i espontània en què Saramago reescriu la història de Jesús, aquest relat que forma part del repertori popular des de temps tan antics, només és comparable amb la meravella que el mateix Déu va saber esculpir del fang a l’Antic Testament. Saramago ens dóna a conèixer gent real, els seus costums i les vicissituts de la seva època d’una forma mai no vista: culta, franca, humana, crítica, gens afectada i amb fonament històric.

Aquesta és sens dubte l’obra d’una vida, sigui per a qui l’escriu com per a qui la llegeix, i per això mateix s’ha guanyat el lloc humil però orgullós que ocupa a la meva biblioteca, just al costat de Caim, que ja em moro per començar a llegir…

_____________________________

Actualització del dia 4 d’agost.

He acabat la lectura de O Evangelho segundo Jesús Cristo i necessito ratificar públicament la meva apreciació d’aquesta obra i l’admiració renascuda, malgrat que pòstuma, al seu autor. És magnífica, monumental, tota una afirmació de principis… i tot un llançament de guant a l’Església, si aquesta expressió existís. Amb raó aquest Evangeli va ser rebut amb tant “odi beat”…

A les acaballes del llibre, Saramago fa que Déu i Jesús es trobin en una barqueta enmig del mar envoltats per una boira espessa que els garanteix discreció. Un cop aquí, i havent mentrestant arribat un altre personatge sorprenent, mantenen una coversa lúcida i franca on tot es diu, tot s’explica, tot guanya sentit… i on Saramago aprofita per fer la crítica més àcida a l’Església i a les religions en general que he tingut mai el goig de llegir. Amb aquest diàleg, fossin els temps uns altres i la religió en qüestió una altra, Saramago es podria fàcilment haver guanyat la mort en tots els sentits possibles: ja sigui la mort com a escriptor, ja sigui la mort en vida com la que experimenten d’altres que es veuen forçats a l’exili, ja sigui la mort més lamentable de totes, la que s’entén en sentit literal.

Si sou catòlics, aquesta obra probablement us molestarà per provocadora. Si, en canvi, no ho sou, donareu gràcies perquè algú s’ha atrevit a compondre una veritable simfonia literària que explora les dissonàncies com mai no s’ha vist, perquè fer crítica no és difícil, però fer-ho amb aquesta mestria i aquest coneixement de causa, això ja no es veu cada dia…


Alguns apunts sobre la “Cançó de Roland”

La Chanson de Roland. Manuscrit d'Oxford. (p.1)

La Chanson de Roland. Manuscrit d'Oxford. (p.1)

  • La cançó

La Chanson de Roland és una cançó de gesta francesa del segle XI que narra la batalla de Roncesvalls i té com a protagonista Roland (en l’original, Rollant. També és comú trobar aquest nom adaptat a la fonètica catalana, seguint diferents convencions: Roldan, Rotllan o Rotllà), un cavaller a les ordres de l’emperador Carlemany. En realitat, però, aquesta gesta remunta a fets ocorreguts 300 anys enrere, el segle VIII. Aquesta és una de les qüestions que ha mantingut més ocupats els cercles especialitzats i que tantes discussions i teories ha aixecat entre filòlegs, sociòlegs i historiadors: què hi haurà passat entre la data dels fets (el 15 d’agost del 778, batalla de Roncesvalls) i la de l’escriptura?

L’estudi paleològic del manuscrit d’Oxford, el més important a l’hora de reconstruir la cançó, ens indica que aquest se situaria pels volts de 1130-1150. Quin és, doncs, l’objectiu de la cançó, què representa, per què va tenir tanta repercussió, qui n’és l’autor…? Per ajudar a aclarir algunes d’aquestes qüestions (malauradament, gran part del contingut de les cançons de gesta entà encara per aclarir), consultar les investigacions socioantropològiques de Gaston Paris (teoria tradicionalista, o “de les cantilenes”), Joseph Bédier (teoria individualista), Frappier i Bezzola (teoria de l’anacronisme conscient), Erik Köhler (teoria sociològica), Georges Duby (estudi de les actituds mentals i de les genealogies), Grisward i Dumézil (historiadors antropòlegs), Paquette (estudi de l’èpica en general, no només francesa. Crea el concepte de territorialització).

  • Argument

En set anys, Carlemany ha conquerit tota Espanya als moriscs tret de la ciutat de Saragossa, que es troba encara sota el domini del rei Marsil (Marsilie, en l’original). Aquest, aconsellat per l’ancià Blancadrín (Blancandrins, en l’original) i amb l’ajut del traïdor Ganelon (Guenes, en l’original; també Ganeló en català), que Carlemany havia enviat a negociar amb els moriscs, posa en marxa un pla per tal que l’emperador francès se’n torni a França: li ofereix riqueses, dones i els fills dels principals sarraïns com a hostatges i li promet que aviat el seguirà a Aix, on rebrà la llei cristiana. Es tracta, en realitat, d’una emboscada: Ganelon odia el seu fillastre, Roland, i pretén que aquest perdi la vida quan els sarraïns aprofitin la geografia muntanyosa dels Pirineus per atacar la rereguarda de l’exèrcit de Carlemany. Efectivament, quan el gros de l’exèrcit franc es troba a punt d’arribar a la Gascunya, la rereguarda, formada per 20.000 homes i encapçalada per Roland, és atacada per un exèrcit de sarraïns que els supera abastament en nombre i tots els soldats cristians acaben perdent-hi la vida. La batalla, però, és feroç i els cristians provoquen baixes considerables a l’exèrcit enemic. Carlemany, que s’assabenta de la traïció de Ganelon i de la mort dels seus pars, persegueix i venç, amb l’ajut de Déu, les restes de l’exèrcit sarraí. Ja en Aix, Ganelon és jutjat, considerat culpable i esquarterat.

  • La veritat històrica i la ficció

El regnat de Carlemany està ben documentat en els anals carolingis, en genealogies, diversos textos i cròniques àrabs, i en vitae: la Vita Karoli (circa 830) d’Eginard (Egihnardo) i la Vita Hludovici Imperatoris (circa 840). Combinant les diverses fonts d’informació s’ha pogut reconstruir l’episodi que reflecteix la Cançó de Roland. L’any 756, l’emir Abd al-Rahman de Còrdova es proclama independent dels califes de Damasc, la qual cosa donà origen a una sèrie de conflictes interns entre els defensors de l’antiga i de la nova senyoria. Un dels que s’oposen a la sobirania de Còrdova és el Suleiman Ibn al-Arabi, que demana auxili a Carlemany a canvi de lliurar-li algunes ciutats espanyoles. Això interessa a l’emperador franc, que desitjava veure la seva marca estendre’s cap al sud. Carlemany arriba a Espanya l’any 778 amb la intenció de trobar-se amb el Suleiman a Saragossa, però s’adona que aquest ha canviat de bàndol. Carlemany posa setge en aquesta ciutat durant dos mesos. Aleshores se’n torna cap a França amb la intenció de resoldre problemes a les fronteres a l’est de l’imperi. En passar pels Pirineus, el dia 15 d’agost del 778, el seu exèrcit va ser atacat i vençut pels wascones. Degut a l’ortografia de l’època, no se sap si aquests wascones fan referència als vascones o als gascones. En tot cas, sembla gairebé segur que es tractava dels bascs, que tant podrien ser els del nord com els del sud dels Pirineus. La història que ens explica la Cançó de Roland és, però, una obra de ficció construïda amb una una finalitat estratègica i moralitzadora: a Carlemany se’l volia representar com el model d’home cristià que governaria sobre la terra sota els designis de déu (tant és així que els dotze pars de cavallers representen, molt probablement, el model bíblic dels 12 apòstols). Se’l volia glorificar com a l’imperador que reuniria els regnes d’Orient i d’Occident. En aquest sentit, seria contraproduent admetre una derrota davant d’una tropa reduïda i mal armada de wascones. Així, doncs, es va inventar tota una trama tan al gust de l’època.

Mort de Roland

Mort de Roland

  • Roland i els dotze pars

En el segle XI, els pares curiae eren els vassalls que auxiliaven el senyor en les causes judicials. Abans, però, a l’època carolíngia, existien els primi palatii (o primi in curia), que consistien en els principals vassalls al servei del rei, els més importants. L’autor espanyol de la Nota Emilianense (circa 1054-1070) haurà incorregut en l’error de creure que la paraula primi tenia el valor semàntic de cosí –‘primo carnal’– i va escriure que Carlemany “habuit duodecim neptis” (‘tenia dotze nebots’) ja que, si tots eren cosins entre si (primi), haurien de ser tots nebots de Carlemany. D’aquesta forma s’explica l’error llargament difós que Roland era nebot de Carlemany. El que sí és possible és que fos el seu fill il·legítim. Aquesta és una teoria amplament considerada pels romanistes i explicaria les tensions entre Roland i Ganelon, així com explicaria la preocupació i la preferència de Carlemany per Roland. Seguint aquesta teoria, segons la qual Roland era fill il·legítim de Carlemany (il·legítim i incestuós, ja que Roland seria un fill que Carlemany hauria tingut amb la seva germana!), sembla ser que se’l va deixar a la cura d’un dels grans vassalls reals, Ganelon, perquè se’n cuidés, encobrint, així, l’escàndol i la vergonya pública, i  defugint les represàlies de l’església. El fet que Roland fos un vassall menor i, no obstant això, rebés un tracte preferent de part de Carlemany, és un dels motius de conflicte entre Roland i Ganelon. A més a més, segons Köhler, al començament del segle XI els grans vassalls (com Ganelon) tenien un contacte directe amb el rei i una presència freqüent a la cort. Al llarg del segle XI, però, cada vegada s’hi troben més funcionaris de la petita i mitjana noblesa i aquests, a finals del segle XI, són els que van agafant paulatinament més importància i protagonisme en l’entorn del rei. Els grans vassalls no accepten veure’s allunyats de l’entorn reial i expressen la seva oposició en contra del rei trencant el jurament de fidelitat que li havien fet. Aquí podríem fer una referència a la teoria de l’anacronisme conscient de Frappier i Bezzola, que ve a dir que hi ha situacions i conflictes que s’expliquen literàriament (a les cançons de gesta) en el marc temporal dels segles VIII i IX, però que, en realitat, pertanyen al context historicosocial del segle XII. Per tant, la tensió viscuda per Roland i Ganelon, personatges del segle VIII, és una plasmació de la realitat del moment d’escriptura. El mateix passa amb la descripció del vestuari i de l’armament, que són més aviat característiques del segle XI que no pas del VII.

  • Turoldus

[…] Ci falt la geste que Turoldus declinet. […]

Aquest vers, l’últim de la cançó i, sens dubte, el més discutit, ens indica el fi de la cançó però no només això: ens esmenta un personatge, Turoldus, que declina aquesta gesta. “Ci falt” significa ‘aquí acaba’; “la geste” podria ser la mateixa Cançó de Roland, així com també podria ser un text anterior en la qual aquesta cançó estaria inspirada –possiblement la Geste Francor, citada a la cançó–. “Declinet” pot interpretar-se com ‘donar a conèixer’ però també pot assumir el significat que el verb decliner tenia a la retòrica llatina: transformar una oratio recta en una oratio declinata significava ornamentar artísticament l’oració senzilla a través de les tècniques de paràfrasi i amplificatio. La natura polisèmica d’aquest concepte ens obre un ventall de possibilitats interpretatives:

  1. la cançó i el manuscrit poden ser una creació d’aquest Turoldus, el qual hauria aplicat la tècnica de l’amplificatio sobre un text molt més breu;
  2. la cançó pot haver estat copiada per Turoldus, en qual cas existiria un manuscrit previ i també, necessàriament, un autor, ja que Turoldus només en seria el copista que la donaria a conèixer;
  3. Turoldus pot haver estat l’autor del text en el qual algú s’haurà basat per produir el manuscrit d’Oxford.

Turoldus és Turold, un nom molt freqüent a Anglaterra i a la Normandia entre els anys 1050 i 1150. El millor candidat a ser aquest Turoldus és el normand Turoldus de Fécamp, que va ser el primer canonge de Bayeux, va participar a la batalla de Hastings (1066) i, un cop establert a Anglaterra, va ser l’abat de Malmesbury i de Peterborough, on, segons un inventari de l’any 1362, hi havia dos manuscrits sobre la batalla del Roncesvalls. Turold de Fécamp va morir l’any 1098. El manuscrit d’Oxford, el més important alhora de reconstruir la cançó i el que acaba amb aquest enigmàtic vers, està format per 4002 versos en rima assonant i està escrit en una llengua que té molts trets característics de l’anglonormand. L’estudi paleològic el situa pels volts de 1130-1150. A més, els estudis indiquen que aquest manuscrit no és l’original, sinó que es tracta d’una còpia feta al sud d’Anglaterra per un copista. La comparació d’aquestes dates ens indica indefectiblement que Turold de Fécamp no pot ser l’autor material del tan famós manuscrit d’O (lletra amb què es coneix el manuscrit d’Oxford, de la mateixa manera que el manuscrit de Venècia se’l coneix com a V4.), però és segurament l’autor d’un text anterior en què algú es va basar per fer aquesta còpia.

  • Estil

La Cançó de Roland pertany al Cicle del Rei, un cicle de cançons entorn a la figura de Carlemany, i està construïda amb els trets propis de l’èpica, tals com els seus personatges arquetípics i plans, les descripcions detallades del combat i la hipèrbole. No es tracta d’una obra pensada per a ser llegida, sinó per a ser recitada. Aquesta cançó és, de fet, un poema oral, com es pot veure en les interpel·lacions al públic, les fórmules de memorització del joglar (la barba florida de Carlemany, la repetició de l’escena de l’olifant, les invocacions al cavaller…). El ritme narratiu és força ràpid i s’hi destaquen les escenes narrades diverses vegades des del punt de vista de personatges oposats, recurs que demostra una gran modernitat a l’època. Les estrofes, altrament conegudes amb la paraula del francès antic laisses (‘tirades de versos’), estan escrites en rima assonant i tenen un nombre de versos irregular. La rima assonant no té en compte les consonants, només la vocal tònica (es diferencia, per això, de la rima consonant). La rima pot ser feminina o masculina, depenent de si el vers acaba amb la síl·laba tónica o si després hi ha alguna altra síl·laba. Per exemple, la paraula espaigne faria rima feminina, mentre que la paraula enemís faria rima masculina. De les estrofes encara se’n podria dir moltes coses, com per exemple que acostumen iniciar-se amb un vers d’entonació, en el qual el joglar invocava el protagonista, cridava l’atenció del públic i iniciava una entonació melòdica determinada, i que, al final de l’estrofa, normalment hi ha un vers de conclusió. Que les estrofes es construeixen per repetició i progressió, que n’hi ha que són paral·leles i d’altres que són similars, que la construcció de l’estrofa es fa per acumulació d’oracions, una a sota de l’altre (construcció paratàctica) i, algunes, per subordinació (construcció hipotàctica), etc etc…

  • Repercussió

La Cançó de Roland ha tingut tant de ressò pertot Europa des de la seva gènesi que el seu protagonista ha entrat, fins i tot, a narracions i llegendes de diferents països (el Roland/Roldan/Rotllan/Rotllà català, el Roldán castellà, l’Orlando italià…). Roland és el model del cavaller cristià, fidel al seu senyor, valent fins a la mort en combat. La cançó s’usava per entretenir el públic oient, però també per animar a unir-se a les croades, a causa de la seva temàtica de lluita contra els sarraïns.

Vuit moments de la Chanson de Roland en una imatge. Location: St. Petersburg, Ms. Ermitage.

Vuit moments de la Chanson de Roland en una imatge. Localització: St. Petersburg, Ms. Ermitage.

Barcelona, 8 de març de 2008

David Pinheiro


Ressenya de Cardume, de Rexina Vega

Cardume, Rexina VegaCardume, Rexina Vega ens presenta un retrat de la societat de Vigo a finals de la dècada dels 30. El tema de la guerra civil, tan recorrent a la producció literària gallega dels últims anys, torna, una vegada més, a ser objecte de reflexió. En aquesta obra, però, la guerra civil no se’ns presenta com el cern de l’acció, sinó més aviat com un factor real i ineludible, un marc històric que condiciona el desenvolupament dels personatges i de la narració però que, malgrat això, no és el protagonista de la novel·la.

La lectura de Cardume es fa de la ma d’una nena que recorda moments de la vida dels seus familiars, i ho fa d’una forma no necessàriament organitzada: tal com passa amb els pensaments més profunds i els somnis, la nena atén a una lògica instintiva, aparentment no estructurada, deixant-se dur per les evocacions que li produeixen unes fotos i diversos objectes de família. Així és com es presenta al lector, de forma lenta i deliberadament desordenada, un laberint de personatges que s’entrecreuen i projecten en la ciutat de Vigo la imatge d’una Galícia atlàntica que mira cap a Amèrica, que viu la imposició d’un nou règim i que, malgrat tot, insisteix en lluitar pel desenvolupament d’una comunitat cultural i d’una identitat pròpies.

L’acció principal de la novel·la té lloc durant el primer terç del segle XX i té com a escenari de fons una ciutat de Vigo que és, simultàniament, cosmopolita, industrial i provinciana. En aquest context, Rexina Vega dóna forma i vida a uns personatges que representen totes aquelles persones anònimes que es van veure obligades a reaccionar davant d’una situació tan extrema com és la imposició d’una dictadura militar. Els dos protagonistes de la novel·la encarnen algunes d’aquestes persones: Urbano Moledo, gallegista nacionalista amb ideals d’esquerre i dramaturg de poc talent, seria afusellat després de la guerra civil sense haver pogut estrenar la seva obra més ambiciosa, mentre que Dámaso assumiria el paper de líder de la falange local. Però l’autora no pretén parlar estrictament sobre la guerra, com abans he dit. La seva intenció, més aviat, és reflexionar sobre la memòria i la seva pervivència al llarg de diverses generacions en el si de la família de la nena narradora. En aquest sentit, l’obra dóna a conèixer d’altres personatges que són, també ells, productes de llur època i, com a tal, reaccionen cadascun a la seva manera davant d’els esdeveniments: vet aquí, doncs, la besàvia, l’àvia, la Isolina, així com en Fasito, el dandi de principis dels anys 20, crític d’espectacles i petit empresari viguès que emigrarà als Estats Units on acabarà com a simple treballador en un barri obrer de New Jersey.

Cardume exigeix una lectura dedicada i atenta, sobretot durant la primera part de l’obra, ja que l’abundància de personatges que es mouen a l’hora per aquest entramat –qual banc de peixos o “cardume”, en gallec–, així com les freqüents analepsis i prolepsis que conformen la narrativa, poden dificultar la reconstrucció dels esdeveniments. Això no obstant, el bon gust narratiu de Rexina Vega, el delicat estil que empra en construir la seva trama i la densitat del seu univers ficcional garanteixen que aquesta lectura resultarà en una experiència absolutament gratificant.

Barcelona, 30 de juny de 2008

David Pinheiro


Ressenya d’Os paxaros tamén migran ao sur, de Silverio Cerradelo

Ficha bibliográfica:

AUTOR: Silverio Cerradelo
TITULO: Os paxaros tamén migran ao sur
Vigo: Edicións Xerais de Galicia, 2007
ISBN: 978-84-9872-529-0
D.L.: VG. 65-2007
LINGUA ORIGINAL: Ed. orig. Galego
TITULO ORIGINAL E ANO DA PRIMEIRA EDIÇÃO: Os paxaros tamén migran ao sur, 2007
GENERO: narrativa

Fragmento representativo da obra:

[…] Heime lembrar sempre daquel momento.

Dou en pensar o que sinto cando os nosos corpos están espidos e xuntos, a acariciarse coa música… e téntolle explicar:

—O sexo non é só sensacións de pracer. O sexo poden ser infinitas sensacións. É o infinito humano.

A min mesmo sóame raro o que lle acabo de dicir; pero a Eva dáme un beixo na meixela.

Eu tamén lle dou un beixo.

Doume conta de que ela me entendeu, perfectamente.

Estamos moito máis preto do que eu pensaba. […]

Biografia do autor:

Natural de Ourense (1964), Silverio Cerradelo licenciou-se em Veterinária na Universidade Autónoma de Barcelona. Dirigiu o projecto educativo de sensibilização para o urso pardo Contacontos, nos Pirenéus e na cordilheira cantábrica, para o qual escreveu o conto A historia de Bavar e do Kiwi, os osos do hospital de fauna de Vallcalent. Também trabalhou como tradutor e jornalista. Publicou Os paxaros tamén migran ao sur (Xerais, 2007), pelo qual recebeu o Prémio Terra de Melide 2006. Encontra-se actualmente a terminar o curso de Filologia Galega na Universidade de Barcelona.

Sinopse da obra:

c147-os-paxaros-tamen-mig

Os paxaros tamén migran ao sur é um caderno de notas e memórias, uma espécie de diário escrito pela mão do Jordi, estudante de Biologia e natural de uma pequena aldeia do Delta do Ebro. O seu relato, intensamente pessoal e íntimo, narra-nos a experiência mais importante da sua vida: ter conhecido e amado a Eva, uma jovem alemã atraente e enigmática que o leva a questionar a sua quotidianidade e descobrir novas dimensões da vida e do amor, do sexo, da liberdade individual, e também da morte.

Recensão:

Em Os paxaros tamén migran ao sur, Silverio Cerradelo debruça-se sobre a inefabilidade do amor e a complexidade do ser humano frente a uma sociedade restritiva e sentenciadora.

O pássaro do título da obra remete ao personagem da Eva, uma jovem alemã residente em Barcelona que se dedica à prostituição e ao consumo de drogas. Jordi, por sua vez, é um estudante de Biologia absorto na elaboração da tese de fim de curso. A casualidade conduz a que estes personagens se conheçam, relacionem e apaixonem, dando lugar a um ponto de inflexão nas suas vidas que lhes permitirá conhecer e explorar ignotas dimensões do prazer, do sexo, da intimidade e da confiança mútua. De facto, o nome do personagem feminino não é de modo algum casual. Eva é a primeira mulher. Representa o corpo como objecto de desejo, como veículo para os prazeres ilícitos, e estabelece uma alusão ao mítico paraíso católico.

A história é-nos narrada pelo próprio Jordi, que consiste, assim, num narrador participativo. O trágico desenlace da relação que mantinha com Eva impele-o a iniciar um caderno de memórias com o objectivo de garantir a sobrevivência da história que ambos viveram. Escreve para não esquecer, como afirma repetidamente ao longo da obra, para que o tempo não destrua o que lhe parece uma experiência única e transcendente.

Os seus apontamentos possuem importantes marcas de oralidade, como se de um diário se tratasse, ou como se o autor dialogasse com ele próprio e com a Eva, e têm carácter introspectivo, revivendo em cada nota os sentimentos e as sensações que experimentou in situ. Sabemos, porque o Silverio o insinua na nota que antecede o relato, que este processo de rememoração é feito à luz de circunstâncias que podem adulterar a exactidão ou a claridade dos acontecimentos, como a distância temporal, a possível tendência a sublimar a relação amorosa, a dor que rodeia o processo de escrita, ou ainda o facto de que nem toda a informação passa ao papel, simplesmente porque o destinatário destas memórias é o próprio Jordi e há detalhes que não necessita recordar porque já os tem interiorizados.

Através do Jordi e da Eva conhecemos alguns dos personagens marginais que povoam a cidade, como as colegas de apartamento da Eva: Silvie e Tina. Entramos na noite dos bares e das discotecas, conhecemos o delta do Ebro e o ambiente da rua Marquês de Barberá do bairro chinês de Barcelona. A acção principal, porém, decorre a duas vozes entre as quatro paredes do quarto da Eva. É aqui onde os protagonistas se entregam a um prazer sem culpas nem preconceitos ou tabus. O sexo é, para eles, uma forma de conhecimento mútuo e próprio e de cultivar a intimidade. Jordi vive, através da Eva, o que se poderia considerar a sua verdadeira iniciação sexual, e os relatos que posteriormente faz destes momentos estão carregados de erotismo e sedução. Descreve os seus encontros com pormenor, sinceridade e com uma enorme naturalidade, já que, como ele próprio afirma, o sexo não é apenas sensações de prazer: é o infinito humano.


Ressenya de Lobos nas Illas, de Marilar Aleixandre

Ficha bibliográfica:

AUTORA: Marilar Aleixandre
TÍTULO: Lobos nas Illas
Vigo: Edicións Xerais de Galicia, 1996
ISBN: 84-7507-982-2
D.L.: VG. 212-1996
LINGUA ORIGINAL: Ed. orig. Galego
TÍTULO ORIGINAL E ANO DA PRIMEIRA EDIÇÃO: Lobos nas Illas, 1996
GÉNERO: narrativa

Um fragmento representativo da obra:

[…] Nós contestamos que se equivocaban, que se para eles Lobeira era o país vivido, para nós era o país imaxinado, a paisaxe onde situabamos mentalmente todas as historias que nos relataban de nenos, o noso bosque encantado, as illas que escondían tesouros. […]

Biografia da autora:

Natural de Madrid, Marilar Aleixandre adoptou o galego como língua literária e reside na Galiza desde 1973, onde combina a actividade literária com a docência na Universidade de Santiago de Compostela. A sua ampla produção literária abrange tanto o público infanto-juvenil (expedición do Pacífico, prémio Merlín 1994) como o adulto (Teoría do Caos, prémio Xerais 2001) e encontra-se traduzida em diversos idiomas.

Sinopse da obra:

lobos-nas-illasLobos nas Illas narra-nos algumas histórias de uma família que se encontra dispersa por Vigo, Santiago, Barcelona e Madrid. A aldeia galega de Lobeira é, porém, o eixo de um mundo ancestral e mítico que os une e define. A morte da avó Lucinda conduz ao reencontro desta família na velha casa de Lobeira e nos poucos dias que dura o ritual funerário, entre pausas e silêncios, em redor da mesa da cozinha ou no pátio, fumando um cigarro, entrecruzam-se histórias e segredos, reavivam-se conflitos, removem-se os esqueletos no quarto dos armários e confirma-se que Lobeira é, para estes personagens, “o centro do mundo por um decreto natural”.

Recensão:

A morte de uma anciã, a poucos dias do seu octogésimo aniversário, reúne duas gerações de uma família que a casualidade quis dispersa. São nómadas modernos que vivem, estudam, trabalham e constituem novas famílias em cidades onde não nasceram, cada um imerso na sua loucura pessoal. O reencontro desta família traz à memória ecos do passado, lembranças antigas e algumas rivalidades quase esquecidas. Marilar Aleixandre lança, assim, um pretexto argumental aparentemente simples para tecer uma manta de retalhos densa e intrincada onde se reflecte um dos seus temas recorrentes: a complexidade das relações familiares.

Lobos nas Illas funciona como um prisma. Desdobra a luz em mil centelhas para voltar a reuni-las num único feixe direccionado e coerente. Os vinte e três relatos que constituem a obra assumem a forma de contos, pequenas narrativas dotadas de total autonomia que contrapõem permanentemente universos antagónicos como o mundo rural e o urbano, o antigo e o moderno, o presente e o passado. Ao leitor, porém, exige-se o exercício de estabelecer os laços que unem estes relatos, revelando-se, assim, um mosaico angular e amplo em perspectivas: o seu conjunto dá forma a um complexo jogo de espelhos em que cada história, cada personagem e, em última análise, cada vivência se vê de alguma forma reflectida e impressa nas restantes. Lobeira representa o ponto de fuga onde converge uma multiplicidade de universos pessoais e constitui o cenário da memória colectiva dos personagens, uma terra embrionária e visceral onde dificilmente se distingue o realmente vivido do idealizado.

Em Lobos nas Illas, Marilar Aleixandre apresenta-nos uma história que é, ao fim ao cabo, a soma de muitas histórias e dá testemunho das repercussões que temos na vida dos que nos rodeiam. Os personagens são-nos apresentados individualmente através de relatos que deambulam entre a esfera do sonhado e do real: o quarto fechado e secreto da casa antiga e as dunas da praia por onde passeia a morte; o diário detectivesco de um filho e a correspondência postal de um amante; as experiências pessoais narradas em primeira pessoa e uma tese de doutoramento obsessiva e impessoal…

A autora indica-nos que Lobeira não existe fora das páginas deste livro. Talvez exista, porém, com outros nomes – aqueles que trazemos tatuados na memória e residem no nosso imaginário individual.

Barcelona, 20 de Janeiro de 2008

David Pinheiro