Les meves lectures, els meus treballs acadèmics i algunes reflexions relacionades amb diferents branques de la lingüística o de la literatura. …O qualsevol altre tema que em desperti la curiositat.

L’Evangeli segons José Saramago


Feia anys que arrossegava un deute amb en José Saramago. No tenia perdó que, havent-se merescut un premi Nobel de la Literatura i sent, com jo, portuguès, encara em qüestionés sobre la rellevància de la seva obra. La veritat, però, és que l’última novel·la que vaig llegir seva, Tots els noms, em va decebre bastant… Sembla un macroconte kafkià massa ensucrat que es podria haver explicat de forma molt més breu i encara sortiria guanyant. A més, quan hem llegit uns quants llibres seus ens quedem amb la sensació de retrobar-nos sovint amb els mateixos personatges: li encantava escriure sobre el descobriment de l’amor per part d’un home i d’una dona en un moment ja avançat de la seva vida, i aquesta parella acaba sent una mena de leitmotiv de la seva obra. En realitat, sempre he pensat que aquesta parella no era més que un alter-ego de l’autor mateix i la seva dona, la Pilar, a qui tots els llibres estan dedicats —o, si no, almenys la majoria dels que he llegit—, però això no passa d’una teoria casolana meva. Suposava que l’originalitat d’en Saramago raïa en els autèntics laboratoris sociològics que construïa amb la seva ficció, en els quals, per cert, l’ésser humà no acostumava a ensenyar la seva millor cara, malgrat el raig de sol, és a dir, d’humanitat i esperança, que, en algun punt, sempre es deixava entreveure. Era, crec, un pessimista irònic, molt crític amb la societat (imagino una societat europea —occidental, com a molt—, però en cap cas associada a un país en concret i tampoc una societat globalitzada), un intel·lectual que no escrivia simplement per a entretenir, sinó per a pregonar paràboles i plantejar societats alternatives. Però tenia el seu sentit de l’humor, que es feia palès a través de la ironia més que no pas dels tradicionals elements còmics, així com una enorme tendresa que es manifestava en el tal raig de sol que he dit abans. Confesso que vaig arribar a pensar coses pitjors, com que la seva originalitat consistia en expressar-se mitjançant frases quilomètriques formades per una sintaxi massa lliure i una puntuació incongruent. Aquesta era, sens dubte, la seva imatge de marca: la capacitat (o la voluntat) d’expressar-se en un registre molt formal però estructuralment col·loquial, és a dir, ple de marques d’oralitat. Vaja, que deia coses complicades amb frases que semblaven escrites per a ser llegides en veu alta. Així de senzill, així de complicat.

Tot aquest preàmbul per dir que la imatge que tenia d’en Saramago està en ple procés de mutació. La meva mare, que fa menys de dues setmanes era aquí a casa gaudint unes merescudes (i sorprenents!) vacances, va tenir l’amabilitat de portar-me aquell llibre que donaria títol a aquest post si en lloc de “Saramago” hi hagués escrit “Jesucrist”, i que feia tants anys tenia pendent de llegir. Aquell llibre que, també, diguem-ho tot, va generar tanta polèmica i el va catapultar definitivament a la fama: O Evangelho segundo Jesús Cristo. El tinc a mitges, de manera que encara em podria desenganyar, però no ho crec pas. És una obra magnífica, magistral, i estranyament original! Se’m fa incomprensible que a ningú no se li hagi acudit mai d’escriure-la! No deixa de ser l’arquiconeguda història de Jesús, però novel·lada. I això que d’aquesta història se’n van fer oratoris, pel·lícules, pintures…

Parlem, doncs, d’aquesta obra i dels motius que la fan tan especial i polèmica.

Saramago va viure l’ateisme amb la mateixa fe i convicció que els cristians creuen en Crist. A voltes va semblar un predicador, un evangelista de l’ateisme, si aquesta expressió no resultés un pèl contradictòria, però, a ser honest, no crec que aquesta hagi estat mai una voluntat expressa. Saramago era, abans de res —o així em sembla—, un home lliure que predicava la llibertat, però no només la lliberat del cos, d’expressió, de pensament, sinó una llibertat molt més profunda i absoluta. Ser lliure implica fins i tot ser capaç de deslligar-se de les cadenes de la tradició, del que es dóna per suposat, de les expectatives socials, dels tabús; implica rebutjar els dogmes i contrastar l’univers simbòlic en què hom es mou, i implica, també, desconstruir, entendre i qüestionar les convencions sense aquella por tan arrelada, per molt que artificial, de pecar.  Això, en el meu entendre, és el que Saramago s’atreveix a fer en aquesta obra, i utilitzo el verb “atrevir-se” amb tota la intencionalitat, perquè mentre que el comú dels mortals es desfà en vènies davant de la pedra sagrada i se’n va, que els seus ulls seculars no estan fets per a tan santes visions, en José Saramago gosa aixecar la pedra sagrada per veure què s’hi amaga a sota.

Saramago assumeix el patrimoni religiós que ha heretat de la seva cultura, el cristianisme i, en concret, el catolicisme, però no hi participa, ans el veu com una mena de monolit fossilitzat en torn al qual gravita, sense cap altre profit que no sigui el de gravitar, bona part de l’espècie humana. Mentrestant, i encara des de la perspectiva irònica de Saramago, Déu ens guaita des d’allà dalt com un nen que vigila un niu de formigues atrafegades, ignorants d’haver-se convertit en la joguina predilecta d’algú que juga a ser déu. De fet, el Déu d’aquesta obra és un déu que s’equivoca, però que té la gran virtut de saber carregar els seus errors a les espatlles dels homes, que se’ls fan seus sense dubtar i encara El lloen per les seves obres misterioses, mai millor dit. En canvi, mai haurem vist una Maria tan carnal, un Josep amb tanta densitat psicològica, i uns drames bíblics tan vívids i realistes, encara que no segueixin fil per randa l’argument dels evangelis bíblics.

A banda de l’evident crítica al cristianisme, a allò que té d’il·lògic i afectat i que fa caure el més racional dels homes en les més grans contradiccions, aquesta és una novel·la grandiosa que val per ella mateixa. La forma única i, amb tot, tan natural i espontània en què Saramago reescriu la història de Jesús, aquest relat que forma part del repertori popular des de temps tan antics, només és comparable amb la meravella que el mateix Déu va saber esculpir del fang a l’Antic Testament. Saramago ens dóna a conèixer gent real, els seus costums i les vicissituts de la seva època d’una forma mai no vista: culta, franca, humana, crítica, gens afectada i amb fonament històric.

Aquesta és sens dubte l’obra d’una vida, sigui per a qui l’escriu com per a qui la llegeix, i per això mateix s’ha guanyat el lloc humil però orgullós que ocupa a la meva biblioteca, just al costat de Caim, que ja em moro per començar a llegir…

_____________________________

Actualització del dia 4 d’agost.

He acabat la lectura de O Evangelho segundo Jesús Cristo i necessito ratificar públicament la meva apreciació d’aquesta obra i l’admiració renascuda, malgrat que pòstuma, al seu autor. És magnífica, monumental, tota una afirmació de principis… i tot un llançament de guant a l’Església, si aquesta expressió existís. Amb raó aquest Evangeli va ser rebut amb tant “odi beat”…

A les acaballes del llibre, Saramago fa que Déu i Jesús es trobin en una barqueta enmig del mar envoltats per una boira espessa que els garanteix discreció. Un cop aquí, i havent mentrestant arribat un altre personatge sorprenent, mantenen una coversa lúcida i franca on tot es diu, tot s’explica, tot guanya sentit… i on Saramago aprofita per fer la crítica més àcida a l’Església i a les religions en general que he tingut mai el goig de llegir. Amb aquest diàleg, fossin els temps uns altres i la religió en qüestió una altra, Saramago es podria fàcilment haver guanyat la mort en tots els sentits possibles: ja sigui la mort com a escriptor, ja sigui la mort en vida com la que experimenten d’altres que es veuen forçats a l’exili, ja sigui la mort més lamentable de totes, la que s’entén en sentit literal.

Si sou catòlics, aquesta obra probablement us molestarà per provocadora. Si, en canvi, no ho sou, donareu gràcies perquè algú s’ha atrevit a compondre una veritable simfonia literària que explora les dissonàncies com mai no s’ha vist, perquè fer crítica no és difícil, però fer-ho amb aquesta mestria i aquest coneixement de causa, això ja no es veu cada dia…

5 responses

  1. Higini

    No podies esperar a acabar el llibre per fer-ne un comentari? Si que t’ha enganxat!

    23 Juliol 2010 a les 10:40

    • El porto a mitges. Hauria de fer un gir molt radical per decebre’m… Però sí, suposo que seria més seriós de part meva haver-me esperat acabar-lo per aleshores fer-ne un comentari.

      23 Juliol 2010 a les 17:24

      • Higini

        Estàs perdonat :p😉

        24 Juliol 2010 a les 16:55

  2. Curiós! Precisament ahir li vaig comprar al meu marit aquest llibre (el de l’Evangeli, vull dir), en traducció de Basilio Losada. Em va comentar que el volia llegir, però estava esgotat, i fins ahir no va arribar.
    Jo no he llegit gairebé res de Saramago, precisament per culpa de Tots els nomes, que també em va decebre.

    23 Juliol 2010 a les 15:21

    • Carai, quina casualitat!! Bé, suposo que el fet d’haver mort no fa gaire hi deu tenir alguna cosa a veure. Segurament el teu marit i jo no devem ser els únics que de sobte s’han interessat per l’obra de Saramago. Espero que li agradi. Tinc curiositat de saber com en Basilio Losada va superar les dificultats estilístiques de Saramago: si l’haurà imitada, “corregida”… Ja m’ho miraré — o ja m’ho diràs!😉

      23 Juliol 2010 a les 17:22

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s