Alguns apunts sobre la “Cançó de Roland”
La Chanson de Roland. Manuscrit d'Oxford. (p.1)
- La cançó
La Chanson de Roland és una cançó de gesta francesa del segle XI que narra la batalla de Roncesvalls i té com a protagonista Roland (en l’original, Rollant. També és comú trobar aquest nom adaptat a la fonètica catalana, seguint diferents convencions: Roldan, Rotllan o Rotllà), un cavaller a les ordres de l’emperador Carlemany. En realitat, però, aquesta gesta remunta a fets ocorreguts 300 anys enrere, el segle VIII. Aquesta és una de les qüestions que ha mantingut més ocupats els cercles especialitzats i que tantes discussions i teories ha aixecat entre filòlegs, sociòlegs i historiadors: què hi haurà passat entre la data dels fets (el 15 d’agost del 778, batalla de Roncesvalls) i la de l’escriptura?
L’estudi paleològic del manuscrit d’Oxford, el més important a l’hora de reconstruir la cançó, ens indica que aquest se situaria pels volts de 1130-1150. Quin és, doncs, l’objectiu de la cançó, què representa, per què va tenir tanta repercussió, qui n’és l’autor…? Per ajudar a aclarir algunes d’aquestes qüestions (malauradament, gran part del contingut de les cançons de gesta entà encara per aclarir), consultar les investigacions socioantropològiques de Gaston Paris (teoria tradicionalista, o “de les cantilenes”), Joseph Bédier (teoria individualista), Frappier i Bezzola (teoria de l’anacronisme conscient), Erik Köhler (teoria sociològica), Georges Duby (estudi de les actituds mentals i de les genealogies), Grisward i Dumézil (historiadors antropòlegs), Paquette (estudi de l’èpica en general, no només francesa. Crea el concepte de territorialització).
- Argument
En set anys, Carlemany ha conquerit tota Espanya als moriscs tret de la ciutat de Saragossa, que es troba encara sota el domini del rei Marsil (Marsilie, en l’original). Aquest, aconsellat per l’ancià Blancadrín (Blancandrins, en l’original) i amb l’ajut del traïdor Ganelon (Guenes, en l’original; també Ganeló en català), que Carlemany havia enviat a negociar amb els moriscs, posa en marxa un pla per tal que l’emperador francès se’n torni a França: li ofereix riqueses, dones i els fills dels principals sarraïns com a hostatges i li promet que aviat el seguirà a Aix, on rebrà la llei cristiana. Es tracta, en realitat, d’una emboscada: Ganelon odia el seu fillastre, Roland, i pretén que aquest perdi la vida quan els sarraïns aprofitin la geografia muntanyosa dels Pirineus per atacar la rereguarda de l’exèrcit de Carlemany. Efectivament, quan el gros de l’exèrcit franc es troba a punt d’arribar a la Gascunya, la rereguarda, formada per 20.000 homes i encapçalada per Roland, és atacada per un exèrcit de sarraïns que els supera abastament en nombre i tots els soldats cristians acaben perdent-hi la vida. La batalla, però, és feroç i els cristians provoquen baixes considerables a l’exèrcit enemic. Carlemany, que s’assabenta de la traïció de Ganelon i de la mort dels seus pars, persegueix i venç, amb l’ajut de Déu, les restes de l’exèrcit sarraí. Ja en Aix, Ganelon és jutjat, considerat culpable i esquarterat.
- La veritat històrica i la ficció
El regnat de Carlemany està ben documentat en els anals carolingis, en genealogies, diversos textos i cròniques àrabs, i en vitae: la Vita Karoli (circa 830) d’Eginard (Egihnardo) i la Vita Hludovici Imperatoris (circa 840). Combinant les diverses fonts d’informació s’ha pogut reconstruir l’episodi que reflecteix la Cançó de Roland. L’any 756, l’emir Abd al-Rahman de Còrdova es proclama independent dels califes de Damasc, la qual cosa donà origen a una sèrie de conflictes interns entre els defensors de l’antiga i de la nova senyoria. Un dels que s’oposen a la sobirania de Còrdova és el Suleiman Ibn al-Arabi, que demana auxili a Carlemany a canvi de lliurar-li algunes ciutats espanyoles. Això interessa a l’emperador franc, que desitjava veure la seva marca estendre’s cap al sud. Carlemany arriba a Espanya l’any 778 amb la intenció de trobar-se amb el Suleiman a Saragossa, però s’adona que aquest ha canviat de bàndol. Carlemany posa setge en aquesta ciutat durant dos mesos. Aleshores se’n torna cap a França amb la intenció de resoldre problemes a les fronteres a l’est de l’imperi. En passar pels Pirineus, el dia 15 d’agost del 778, el seu exèrcit va ser atacat i vençut pels wascones. Degut a l’ortografia de l’època, no se sap si aquests wascones fan referència als vascones o als gascones. En tot cas, sembla gairebé segur que es tractava dels bascs, que tant podrien ser els del nord com els del sud dels Pirineus. La història que ens explica la Cançó de Roland és, però, una obra de ficció construïda amb una una finalitat estratègica i moralitzadora: a Carlemany se’l volia representar com el model d’home cristià que governaria sobre la terra sota els designis de déu (tant és així que els dotze pars de cavallers representen, molt probablement, el model bíblic dels 12 apòstols). Se’l volia glorificar com a l’imperador que reuniria els regnes d’Orient i d’Occident. En aquest sentit, seria contraproduent admetre una derrota davant d’una tropa reduïda i mal armada de wascones. Així, doncs, es va inventar tota una trama tan al gust de l’època.
Mort de Roland
- Roland i els dotze pars
En el segle XI, els pares curiae eren els vassalls que auxiliaven el senyor en les causes judicials. Abans, però, a l’època carolíngia, existien els primi palatii (o primi in curia), que consistien en els principals vassalls al servei del rei, els més importants. L’autor espanyol de la Nota Emilianense (circa 1054-1070) haurà incorregut en l’error de creure que la paraula primi tenia el valor semàntic de cosí –‘primo carnal’– i va escriure que Carlemany “habuit duodecim neptis” (‘tenia dotze nebots’) ja que, si tots eren cosins entre si (primi), haurien de ser tots nebots de Carlemany. D’aquesta forma s’explica l’error llargament difós que Roland era nebot de Carlemany. El que sí és possible és que fos el seu fill il·legítim. Aquesta és una teoria amplament considerada pels romanistes i explicaria les tensions entre Roland i Ganelon, així com explicaria la preocupació i la preferència de Carlemany per Roland. Seguint aquesta teoria, segons la qual Roland era fill il·legítim de Carlemany (il·legítim i incestuós, ja que Roland seria un fill que Carlemany hauria tingut amb la seva germana!), sembla ser que se’l va deixar a la cura d’un dels grans vassalls reals, Ganelon, perquè se’n cuidés, encobrint, així, l’escàndol i la vergonya pública, i defugint les represàlies de l’església. El fet que Roland fos un vassall menor i, no obstant això, rebés un tracte preferent de part de Carlemany, és un dels motius de conflicte entre Roland i Ganelon. A més a més, segons Köhler, al començament del segle XI els grans vassalls (com Ganelon) tenien un contacte directe amb el rei i una presència freqüent a la cort. Al llarg del segle XI, però, cada vegada s’hi troben més funcionaris de la petita i mitjana noblesa i aquests, a finals del segle XI, són els que van agafant paulatinament més importància i protagonisme en l’entorn del rei. Els grans vassalls no accepten veure’s allunyats de l’entorn reial i expressen la seva oposició en contra del rei trencant el jurament de fidelitat que li havien fet. Aquí podríem fer una referència a la teoria de l’anacronisme conscient de Frappier i Bezzola, que ve a dir que hi ha situacions i conflictes que s’expliquen literàriament (a les cançons de gesta) en el marc temporal dels segles VIII i IX, però que, en realitat, pertanyen al context historicosocial del segle XII. Per tant, la tensió viscuda per Roland i Ganelon, personatges del segle VIII, és una plasmació de la realitat del moment d’escriptura. El mateix passa amb la descripció del vestuari i de l’armament, que són més aviat característiques del segle XI que no pas del VII.
- Turoldus
[…] Ci falt la geste que Turoldus declinet. […]
Aquest vers, l’últim de la cançó i, sens dubte, el més discutit, ens indica el fi de la cançó però no només això: ens esmenta un personatge, Turoldus, que declina aquesta gesta. “Ci falt” significa ‘aquí acaba’; “la geste” podria ser la mateixa Cançó de Roland, així com també podria ser un text anterior en la qual aquesta cançó estaria inspirada –possiblement la Geste Francor, citada a la cançó–. “Declinet” pot interpretar-se com ‘donar a conèixer’ però també pot assumir el significat que el verb decliner tenia a la retòrica llatina: transformar una oratio recta en una oratio declinata significava ornamentar artísticament l’oració senzilla a través de les tècniques de paràfrasi i amplificatio. La natura polisèmica d’aquest concepte ens obre un ventall de possibilitats interpretatives:
- la cançó i el manuscrit poden ser una creació d’aquest Turoldus, el qual hauria aplicat la tècnica de l’amplificatio sobre un text molt més breu;
- la cançó pot haver estat copiada per Turoldus, en qual cas existiria un manuscrit previ i també, necessàriament, un autor, ja que Turoldus només en seria el copista que la donaria a conèixer;
- Turoldus pot haver estat l’autor del text en el qual algú s’haurà basat per produir el manuscrit d’Oxford.
Turoldus és Turold, un nom molt freqüent a Anglaterra i a la Normandia entre els anys 1050 i 1150. El millor candidat a ser aquest Turoldus és el normand Turoldus de Fécamp, que va ser el primer canonge de Bayeux, va participar a la batalla de Hastings (1066) i, un cop establert a Anglaterra, va ser l’abat de Malmesbury i de Peterborough, on, segons un inventari de l’any 1362, hi havia dos manuscrits sobre la batalla del Roncesvalls. Turold de Fécamp va morir l’any 1098. El manuscrit d’Oxford, el més important alhora de reconstruir la cançó i el que acaba amb aquest enigmàtic vers, està format per 4002 versos en rima assonant i està escrit en una llengua que té molts trets característics de l’anglonormand. L’estudi paleològic el situa pels volts de 1130-1150. A més, els estudis indiquen que aquest manuscrit no és l’original, sinó que es tracta d’una còpia feta al sud d’Anglaterra per un copista. La comparació d’aquestes dates ens indica indefectiblement que Turold de Fécamp no pot ser l’autor material del tan famós manuscrit d’O (lletra amb què es coneix el manuscrit d’Oxford, de la mateixa manera que el manuscrit de Venècia se’l coneix com a V4.), però és segurament l’autor d’un text anterior en què algú es va basar per fer aquesta còpia.
- Estil
La Cançó de Roland pertany al Cicle del Rei, un cicle de cançons entorn a la figura de Carlemany, i està construïda amb els trets propis de l’èpica, tals com els seus personatges arquetípics i plans, les descripcions detallades del combat i la hipèrbole. No es tracta d’una obra pensada per a ser llegida, sinó per a ser recitada. Aquesta cançó és, de fet, un poema oral, com es pot veure en les interpel·lacions al públic, les fórmules de memorització del joglar (la barba florida de Carlemany, la repetició de l’escena de l’olifant, les invocacions al cavaller…). El ritme narratiu és força ràpid i s’hi destaquen les escenes narrades diverses vegades des del punt de vista de personatges oposats, recurs que demostra una gran modernitat a l’època. Les estrofes, altrament conegudes amb la paraula del francès antic laisses (‘tirades de versos’), estan escrites en rima assonant i tenen un nombre de versos irregular. La rima assonant no té en compte les consonants, només la vocal tònica (es diferencia, per això, de la rima consonant). La rima pot ser feminina o masculina, depenent de si el vers acaba amb la síl·laba tónica o si després hi ha alguna altra síl·laba. Per exemple, la paraula espaigne faria rima feminina, mentre que la paraula enemís faria rima masculina. De les estrofes encara se’n podria dir moltes coses, com per exemple que acostumen iniciar-se amb un vers d’entonació, en el qual el joglar invocava el protagonista, cridava l’atenció del públic i iniciava una entonació melòdica determinada, i que, al final de l’estrofa, normalment hi ha un vers de conclusió. Que les estrofes es construeixen per repetició i progressió, que n’hi ha que són paral·leles i d’altres que són similars, que la construcció de l’estrofa es fa per acumulació d’oracions, una a sota de l’altre (construcció paratàctica) i, algunes, per subordinació (construcció hipotàctica), etc etc…
- Repercussió
La Cançó de Roland ha tingut tant de ressò pertot Europa des de la seva gènesi que el seu protagonista ha entrat, fins i tot, a narracions i llegendes de diferents països (el Roland/Roldan/Rotllan/Rotllà català, el Roldán castellà, l’Orlando italià…). Roland és el model del cavaller cristià, fidel al seu senyor, valent fins a la mort en combat. La cançó s’usava per entretenir el públic oient, però també per animar a unir-se a les croades, a causa de la seva temàtica de lluita contra els sarraïns.
Vuit moments de la Chanson de Roland en una imatge. Localització: St. Petersburg, Ms. Ermitage.
Barcelona, 8 de març de 2008
David Pinheiro
El color de les sabates 
Últims comentaris