Les meves lectures, els meus treballs acadèmics i algunes reflexions relacionades amb diferents branques de la lingüística o de la literatura. …O qualsevol altre tema que em desperti la curiositat.

Darrera

El surrealisme plurilingüe

Aquest vespre, a la recepció d’un restaurant de l’Eixample, a Barcelona.

‒ Jo li dic: «Voldria demanar taula. És aquí?»

‒ Ell em diu: «Eh… Perdón

‒ Jo li dic: «Per demanar taula, és aquí?»

‒ Ell em diu: «Deve parlare con il mio partner [bla, bla, bla] mettere in lista d’attesa [bla, bla, bla]…»

‒ Jo li dic: «Ah… d’acord.»

‒ Jo li dic: «Así que eres italiano?»

‒ Ell em diu: «No, pero estuve un tiempo en Italia y aprendí el idioma.»

[?!]

Anuncis

La passió de la venedora de llumins

Pot la música reinventar-se sense caure inevitablement en el dodecafonisme o la música atonal més dura? Avui tinc la indescriptible alegria d’afirmar que… SÍ! Hi ha d’altres llenguatges possibles, textures sonores originals, patrons que evoquen territoris musicals familiars mentre trillen camins nous. La novetat ja no està en fer-ho més difícil i incòmode: potser està en fer-ho senzill i orgànic, i que no es proposi simplement impressionar els sentits, sinó que arribi a aquella part del ser que em fa escriure aquestes paraules, ara, emocionat. Arvo Pärt ja havia obert una porta i provat que hi ha espais de creació alternatius, però la seva veu em semblava un crit en el desert. La Pilar Subirà, en el programa Espais Oberts que Catalunya Música està radiant en aquest precís moment, m’acaba de provar que m’equivocava. Quina alegria, déu meu!…

El compositor es diu David Lang. Va néixer l’any 1957 a Los Angeles i aquest vespre ha nascut per a mi. L’any 2008 va ser premiat amb el Premi Pulitzer a la categoria de música amb The Little Match Girl Passion (‘La passió de la venedora de llumins’, 2007), amb el qual expressa la bellesa i horror del conte de Hans Christian Andersen i es basa musicalment en la Passió Segons Sant Mateu de Bach. Estrenada pel Theatre of Voices i dirigida per Paul Hillier, podem sentir-la integralment en aquesta pàgina, on també podem llegir la concepció d’aquesta obra en paraules del mateix David Lang i sentir-lo explicar la importància de crear noves formes de viure l’experiència musical. A qui li interessi conèixer la música d’aquest compositor, li recomano vivament que escolti el programa sencer d’Espais Oberts fent clic aquí. I és que si la passió de la pobre venedora de llumins és colpidora, les altres dues obres que s’han radiat d’aquest compositor i que formen part del present àlbum no són menys impressionants: For love is strong i Evening morning day, ambdues inspirades en textos bíblics. La primera, en el Càntic dels Càntics i, la segona, en la Creació del Gènesi. També és possible de subscriure’s al podcast del programa i accedir, així, a aquestes obres.

La Regla d’Or

El jueu Tobit, a punt d’enviar el seu fill Tobies a Ragues de Mèdia a recuperar uns diners que havia dipositat a casa d’un tal Gabael, el crida i li fa una sèrie de recomanacions per tal de preparar-lo per al viatge: que no begui, que no robi, que vigili els manaments i que, en resum, «el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú». Vet aquí la Regla d’Or, la que ho engloba tot i no es deixa res.

A l’Evangeli de Mateu, l’evangelista també en fa referència, però d’una altra manera. Diu «Fes als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes». Efectivament ho és, sempre i quan no sigui interpretat per malpensats. Com Kant, per exemple… I és que, seguint aquest raonament, un sàdic potser no és més que un masoquista que segueix la Regla d’Or. De manera que Kant la va reescriure a l’estil alemany i la va rebatejar com l’Imperatiu Categòric Suprem: «obra només segons aquella màxima que vulguis que, alhora, es converteixi en llei universal». Així, no només en rectifica el problemeta de l’ambigüitat sinó que va més enllà i l’estén a tots els ciutadans que comparteixen una moral comú, siguin o no creients.

Sigui com sigui, aquesta norma ha vingut per quedar-se i és coneguda fins i tot fora de la Bíblia, encara que amb múltiples fórmules:

L’Hinduisme recomana, en el Mahabharata:

«No facis als altres el que no desitgis que et facin a tu […]. En això consisteix el dharma. Observa aquesta norma.»

El Judaisme dicta, en el Talmud babiloni:

«El que és odiós per a tu, no ho facis al teu veí; en això consisteix la Torà; la resta són interpretacions; aprèn-ho.»

El Zoroatrisme diu, en el Dadistan-i-Dinik:

«La naturalesa humana només és bona quan no fa a una altra el que no és bo per a ella mateixa.»

El Budisme postula, en el Dhammapada del Tibet:

«No facis als altres la mena de mal que tu trobaries dolorós.»

El Confucianisme esmenta, a Anacletes, o Converses de Confuci, per Confuci:

«No facis als altres el que no vulguis que et facin a tu.»

L’Islam, a La Sunna, explica en paraules d’El Hadit:

«Ningú de vosaltres serà creient fins que no desitgi per a un altre el mateix que desitja per a ell mateix.»

(Que curiós que l’Islam incorri en la mateixa ambigüitat del Cristianisme, no?…)

El Bahaisme, segons paraules de Bahā’ Allāh a Les Paraules Amagades, mana:

«No atribuïu a cap ànima allò que no us atribuiríeu a vosaltres mateixos, i no digueu el que no feu. Aquest és el meu manament; observeu-lo.»

I, finalment, al Sopranisme (sèrie de televisió Els Sopranos), Tony, Episodi 12:

«Apallissa l’altre amb el mateix respecte amb què voldries que ell t’apallissés a tu, you know what I mean

.

Bibliografia:

KLEIN, Daniel, CATHCART, Thomas, Plató i un ornitorinc entren en un bar…, La Campana, Barcelona, 2008(4)

Associació Bíblica de Catalunya (Ed.), Bíblia [Bíblia catalana, traducció interconfessional], Barcelona, 2008(12)

El rellotge de K.

[Obrim parèntesis…]

K. era un home solitari, d’aparença més aviat fràgil, però regia la seva vida segons uns principis molt definits i una rutina estricta de la qual mai no defugia. Exemple d’això era la passejada que sempre feia després de dinar. Cada migdia sortia de casa a la mateixa hora i recorria els mateixos carrers de Königsberg, caminant amb un ritme pausat però regular, i la gent, quan el veia, exclamava: «Allà va el professor. D’aquí a uns minuts seran les 15h30». El món, per a K., estava imbuït d’un ordre còsmic al qual la raó s’ocupava de donar sentit. I això era bo. En passar davant de la catedral, com cada dia, s’hi aturava un moment i aprofitava per confirmar que el seu rellotge estigués a l’hora, i sempre ho estava: eren les 15h30.

El que no sabia era que el sagristà de la catedral de Königsberg, que coneixia molt bé el ritual del professor K. i se’n refiava, cada dia fixava l’hora del campanar segons el moment en què veia que l’altre s’hi atansava…

[…tanquem parèntesis.]

«Examen de catalán para estudiar Medicina»

Trobo absolutament indignant la forma gratuïta i manipuladora en què se segueix fent servir la realitat lingüística d’aquest país per a escalfar els ànims o simplement fer negoci. Aquesta vegada ho ha fet El País amb el titular «Examen de catalán para estudiar Medicina», que es pot llegir a l’edició d’avui. El curiós és que la forma d’explicar la notícia no és gens esbiaixada, però el mateix no es pot dir del titular. De què diríeu que tractarà aquesta notícia?… Entenc que un bon titular és decisiu. És com un interruptor que en un cop d’ull pot fer que l’interès del lector potencial s’encengui i la notícia es llegeixi (i els diaris es venguin), però un periodista ha de ser per sobre de tot un professional de la veritat, de la informació rigorosa, i no és honest anar inventant notícies on no n’hi ha només per uns cèntims o per gaudir dels seus cinc minuts de fama.

Bé, la notícia ja us la podeu llegir vosaltres mateixos però us en faré cinc cèntims. Resulta que la Universitat de Lleida té una nota de pas a la carrera de Medicina unes dècimes més baixa que la resta d’universitats de l’Estat Espanyol i fins i tot que les d’altres països. El cas més paradigmàtic és Portugal. Resultat: només el 15% dels estudiants d’aquesta universitat ve de Catalunya. L’11% dels estudiants ve de València, el 4% ve d’Aragó i els restants 70% venen d’Espanya i Portugal. A la Universitat de Reus passa el mateix: dels 133 estudiants del primer curs de Medicina, 83 provenen de la Comunitat Valenciana. Les dades són impactants!

Amb això tornem al titular. És completament fal·laciós! No es tracta d’imposar una prova de català als candidats a Medicina perquè sí! La mesura, en cas que tiri endavant, té l’únic objectiu de facilitar l’accés a la carrera de Medicina a aquells alumnes que, essent del territori i malgrat tenir una bona nota d’accés, veuen les seves expectatives frustrades a causa de l’allau de gent provinent d’altres territoris. A més, també es tractaria de fer una prova de castellà (si més no als candidats de fora del territori espanyol, que són majoritàriament portuguesos) i acreditar un nivell raonable de català i castellà té tot el sentit del món si el que es pretén és estudiar en una universitat catalana on aquests dos idiomes són emprats a la docència. Jo mateix sóc portuguès i estudio a la UB. Si no parlés català i castellà, ja em direu com m’ho faria per seguir les classes?!…

En fi, la notícia no fa demagògia ni juga amb l’ambigüitat, però déu n’hi do el titular! Jo sóc de la opinió que el món periodístic està vivint un moment de desprestigi gradual i, lamentablement, merescut. Suposo que en aquesta era de els tecnologies i de la informació, l’espai que anteriorment era territori exclusiu dels periodistes ha estat envaït per tota mena de mitjans que els anul·len, i una forma de sortir del pas, fer uns diners i cridar l’atenció és dedicar-se a la demagògia, als successos i a les frivolitats… Però jo crec que, fent-ho, estan cavant la seva sepultura.

Pan y toros

Pregunta de la Montse, la blogaire de “La cosa més dolça“, respecte d’un reportatge que van fer el dissabte passat a TVE al programa “La Noche Temática“: “Com és que mai ens assabentem d’aquests programes i ens hem d’empassar tota mena de porqueria?”

Jo em faig la mateixa pregunta quan m’adono que sovint, a les 8h o a les 9h del matí, fan uns reportatges i uns concerts magnífics i que passen completament inadvertits. Aquesta pregunta m’ha fet recordar immediatament una entrevista que en Joan Vives, locutor-redactor de Catalunya Música, va fer el diumenge passat a en José Luis de Delás, un compositor barceloní que resideix a Alemanya fa més de 50 anys. No n’havia sentit mai a parlar però m’he quedat amb moltes ganes de saber-ne més, d’aquest home. Tot i fer música contemporània, és el que jo definiria com un compositor a la moda antiga en tant que és tot un senyor: un intel·lectual amb una cultura extraordinària i una rara capacitat per compartir aquelles impressions que nosaltres, simples mortals, de tant en tant intuïm però que ens sobrepassen, que no sabem manegar ni verbalitzar.

Bé, aquest senyor va explicar que a mitjans dels anys 80 o 90 els grans rulers of the world, és a dir, els caps d’Estat més importants i els directius de les grans empreses tecnològiques (els del Silicon Valley, a Califòrnia, per exemple) es van reunir per a discutir “l’esdevenidor” del món, per dir-ho d’alguna manera. Van arribar a la conclusió, per exemple, que en el futur només el 20% de les persones tindrien feina i la pregunta era què fer-ne dels restants 80%. La resposta: entretenir-los. S’ha de distreure la gent perquè no pensin tant a la seva vida i en els seus problemes. Aquesta va ser la funció del cinema durant les guerres mundials i torna a ser, a l’època actual, una de les raons de fons de tota la “bazòfia” televisiva que ens claven al cervell. Però no només d’això, sinó de tot el que envolta el concepte de “societat del benestar”. En realitat, tal com diu en José Luis de Delás, en lloc de “societat del benestar” se li hauria de dir “societat de l’entreteniment” [i de la frivolitat, afegiria jo].

Segons ell, aquesta reunió no va ser secreta ni molt menys. Suposo, doncs, que si busquéssim bé a internet seria possible de trobar-ne alguna referència, tot i que tractant-se del anys 80, potser tampoc serà tan senzill. Però en diaris de l’època segurament en trobaríem alguna cosa. Ara per ara, d’aquesta reunió i, en concret, d’aquest dictamen dels rulers of the world, només en tinc la paraula d’aquest senyor, però em basta.

T’aconsello vivament, Montse, i a tothom, que escolti aquesta entrevista en aquest enllaç. Triga una hora, més o menys, i tota ella és molt interessant, però si voleu arribar directament al punt en què es fa referència al tema de l’entreteniment, podeu avançar cap el minut 43, si fa no fa.

Grip nova: Una reflexió i una proposta

M’allunyo, potser, una mica de les meves digressions habituals, però voldria aprofitar per fer ressò de l’opinió de la Teresa Forcades sobre la grip A, que coneixereu si mireu el vídeo que he penjat més avall.

Actualment, la Teresa Forcades i Vila és una monja benedictina en el Monestir de Sant Benet (Montserrat) però abans havia exercit com a metgessa durant diversos anys. És doctora en medicina (salut pública, Universitat de Barcelona), especialista en medicina interna (State University of New York, EUA) i llicenciada en teologia.

Aquest vídeo té una durada aproximada d’una hora i consisteix en una entrevista que se li va fer el dia 23 de setembre d’enguany al Monestir de Sant Benet (us recomano vivament que el mireu ja sigui des del Youtube, començant pel vídeo que trobareu al final d’aquest post, o, millor, directament des del canal de l’Alish –l’autora del vídeo–, on el trobareu sencer i amb millor qualitat d’imatge). A través d’un llenguatge extraordinàriament clar, organitzat, lúcid i rigorós, Sor Teresa ens comenta i explica moltes de les irregularitats que envolten la investigació sobre la grip A. Potser ja n’haureu sentit a parlar, tant de Forcades com de la seva investigació, ja que el diari Avui també en va fer esment el passat dia 5 d’octubre i fins i tot es refereix a la Teresa Forcades com “la monja de la moda”. Malgrat la frivolitat de l’epítet, aquesta entrevista em sembla una aportació valuosíssima per aclarir tot el que s’ha dit i s’està dient sobre la pandèmia, i cuido que exigeix una resposta franca per part de les autoritats competents.

Aquest vídeo, a més a més, neix arrel d’un document que Forcades va acabar de redactar el dia 16 de setembre d’enguany anomenat “Una reflexió i una proposta en relació a la grip nova” i que vindria a ser, d’alguna manera, el resum del que s’explica en aquesta entrevista. Si entreu al seu blog, us el podeu descarregar tant en català com en castellà. Hi ha, però, un altre document d’autoria de Forcades que es relaciona directament amb el tema en qüestió i em sembla pertinent de fer-ne esment: “Els crims de les grans companyies farmacèutiques”, el número 141 (juliol de 2006) dels quaderns CJ – Cristianisme i Justícia. Podeu descarregar-vos aquest quadern en català i en castellà.