Ressenya dels Diàlegs de Joan Bastardas

Bastardas, Joan (1996): Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots. Barcelona: Edicions 62, 181 p. («Llibres a l’abast, 287»)

S’acostuma a dir que una de les tasques més àrdues per a molts escriptors és la de trobar el títol adient a la seva obra. Aquest, però, no sembla que hagi estat el cas per al professor Joan Bastardas, qui, amb l’evocadora designació que ha triat per brindar aquest llibre, avança al lector informació pertinent que li permetrà dibuixar-ne un horitzó d’expectatives adequat. Així, doncs, una mirada detinguda sobre el títol del que és l’objecte d’aquesta ressenya, Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots, desvetllarà que l’autor no es proposa simplement discórrer sobre mots, sinó que n’explicarà la “meravellosa” història­, la qual cosa és sens dubte important des del punt de vista de la motivació creativa. L’ús d’aquest adjectiu no deixa de ser una sorpresa, però ja hi arribarem. Un altre adjectiu digne d’esment és el que l’autor tria per a referir-se als mots que conformaran el seu objecte d’estudi: “nostres”. També en parlarem més endavant. Per últim, el mot que funciona com a nucli d’aquest títol i sobre el qual graviten més de dos mil anys de connotacions i referents formals: “Diàlegs”.

Abans d’entrar en qualssevol consideracions caldrà fer, potser, una brevíssima memòria de la trajectòria del professor Joan Bastardas.

Catedràtic de la Universitat de Barcelona, va esdevenir un eminent llatinista i romanista, interessat sobretot en l’estudi del llatí medieval hispànic. La seva activitat de recerca es va centrar, durant un llarg període de la seva vida, en la redacció del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (vol. I, 1960-1985), però aquest no n’ha estat l’únic fruit. Va editar el gran codi jurídic català medieval, Usatges de Barcelona (1984), La llengua catalana mil anys enrere (1995), l’obra que ara tenim entre mans, Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots (1996, premi Manuel Sanchis Guarner 1996 i premi d’assaig de la Institució de les Lletres Catalanes 1997), i, finalment, el recull d’articles Els camins del mar i altres estudis de llengua i literatura catalana (1998). Ens trobem, per tant, davant d’un home que coneix profusament la tradició literària catalana, però és la seva formació com a llatinista el vehicle que el du a l’estudi i l’interès per l’etimologia.

Reprenent les observacions fetes al començament d’aquest escrit sobre l’elecció de determinats mots per al títol de la present obra i tenint en compte el perfil intel·lectual del professor Joan Bastardas, esdevé obvi que la tria del mot “Diàlegs” no és gens casual. Efectivament, l’autor ens presenta dos personatges, en Joan i en Ramon, que dialoguen, argumenten, sovint arriben a conclusions i, de vegades, no. En tot cas, és ben cert que aquest format literari és el que millor es presta a l’argumentació i a la dialèctica i és impossible no veure-hi la influència –estrictament formal– dels diàlegs de Plató o de Ciceró. Bastardas n’és conscient i, en lloc d’un format típicament acadèmic i auster, es decanta per un format més aviat clàssic en el qual, al llarg de cinc diàlegs (que corresponen als cinc grans capítols de l’obra i que prenen per títol, cadascun d’ells, el nom d’un personatge bíblic: Aharon, Dina, Habacuc, Jonàs i Jonatan), dos personatges es reuneixen amb el propòsit únic de reflexionar sobre la història dels mots catalans. El resultat és un assaig amè però extraordinàriament rigorós i sagaç, divertit però alhora crític, amb un llenguatge planer però incisiu i, sovint, irònic, sobre un dels temes que més l’apassionarien al llarg de la seva vida acadèmica i que el títol d’aquest llibre desvetlla tan clarament: la semàntica històrica lexical.

La tria dels dos personatges dóna peu a dubtes que només l’autor podria resoldre. Hom pensaria que en Joan no és cap altre que el mateix professor Bastardas i que en Ramon seria en realitat un dels molts companys seus de l’entorn acadèmic, però se’n podrien fer d’altres suposicions. No és del tot improbable, per exemple, que Joan i Ramon estiguin inspirats en l’obra de Bernat Metge. En tot cas, de la lectura de Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots es desprèn la sensació que la figura de l’autor està, efectivament, present en l’obra, i no només en el personatge de Joan, sinó que es reparteix en parts iguals entre els dos protagonistes. Joan i Ramon funcionen com un binomi perfecte, ambdós posseïdors d’una gran erudició i amor per la llengua, i és probable, per tant, que un sigui l’alter ego de l’altre i, alhora, que els dos siguin la projecció del mateix professor Joan Bastardas. Prenent aquesta suposició com a punt de partida, la qüestió dels dos adjectius inclosos en el títol d’aquesta obra, amb els quals he començat aquest escrit, s’omple de significat i rellevància. Joan Bastardas se’ns presenta com algú que coneix el seu lloc en el món i l’assumeix com a propi, distanciant-se conscienciosament de la postura còmoda però distant del científic, i això ho demostra la forma com s’adreça al seu objecte d’estudi, “la meravellosa història dels nostres mots”, emprant aquests adjectius tan sorprenents en tant que declaradament personals i passionals. Però l’amor que el du a reflexionar sobre els mots i la relació que aquests mantenen amb nosaltres –els “nostres mots”– en cap moment s’ha de confondre amb una actitud militant, tendenciosa o subjugada per un qualsevol ideal que vagi més enllà de l’estrictament lingüístic. L’estudi i l’argumentació del professor Bastardas són en tot moment meticulosos i fonamentats, tal com ho avala el llistat bibliogràfic que inclou al final de l’obra i que tornarem a esmentar més endavant.

El llibre està dividit, com ja s’ha dit, en cinc capítols –cinc diàlegs– anomenats segons cinc personatges bíblics, la història dels quals manté sempre alguna relació temàtica amb el contingut de la conversa. S’ha de dir, també, a títol potser anecdòtic, que aquests noms se succeeixen en ordre alfabètic, tot manifestant el caràcter metòdic i precís de l’autor.

El primer diàleg, dedicat a Aharon, s’anomena El lèxic i l’actitud diversa de les comunitats lingüístiques davant l’home i el món que l’envolta (p. 7-42). En aquest primer diàleg, Bastardas posa en evidència les diferències lèxiques i, sobretot, conceptuals, que emergeixen d’un estudi comparatiu entre llengües i comunitats de parlants. Així, podem trobar-hi, a títol d’exemple, reflexions sobre els mots catalans (però també sobre diverses llengües properes) que designen les diferents parts del dia i com aquests mots no es distribueixen per igual en tot el territori catalanoparlant (p. 10 i següents). Aquest és, però, només un dels molts temes comentats per l’autor, el nombre dels quals és superat només per la seva diversitat.

El segon dels cinc diàlegs pren el nom de Dina, la filla de Jacob, i versa sobre Els canvis i els desplaçaments semàntics en la diferenciació del lèxic romànic (p. 43-74). Assumint com a punt de partida l’estreta relació entre la història d’un poble i la seva llengua –concretament, el seu lèxic–, Bastardas dedica aquest segon diàleg a l’estudi de l’evolució del vocabulari tenint en compte diversos factors que hi van tenir un paper fonamental: l’històric, com en l’exemple que dóna de l’expressió llatina ponere mensam, que es correspon directament amb l’expressió castellana poner la mesa (p. 52); la fragmentació semàntica que pateix el verb llatí collocare (p. 52 i següents), que donaria origen a nous conceptes que no sempre coincideixen entre si; o el desplaçament semàntic provocat per l’elisió d’algun element de la locució o per la mala interpretació d’un mot. En aquest capítol s’explica encara l’origen i l’evolució de mots força comuns a la vida quotidiana, com siguin l’hipocorístic mix (p. 67), per exemple, com a forma de referir-se afectuosament al gat domèstic, el terme castellà amarillo (p. 67) o, fins i tot, el verb que dóna cabuda al sentiment tan característicament català de l’enyor:

[…] ignorare és un mot introduït en terres catalanes amb els primers colons i és en aquestes terres on va experimentar una evolució semàntica relativament fàcil d’explicar: ‘no saber on és algú’ o ‘no tenir notícies d’algú’ > ‘no poder-ne fruir’ > ‘trobar a faltar’, és a dir, ‘enyorar’. És, doncs, un mot llatí profundament arrelat al país ja abans de la nostra era. No sé si m’he sabut explicar. […] (p. 62)

El tercer diàleg raona sobre La història semàntica dels mots (p. 75-101) i està dedicat al personatge bíblic Habacuc. Curiosament, l’inici d’aquest capítol es reserva a una breu –brevíssima– i molt discreta crítica al sistema d’intercanvi de favors que té lloc, en aquest cas concret, a les universitats, i que sembla que hagi esdevingut quelcom d’idosincràtic a les institucions en general (p. 75). Val a dir que, malgrat la distància cronològica que ens separa del moment en què Joan Bastardas la va redactar, aquesta crítica roman perfectament vigent. Aquest és, però, un petit incís que l’autor es permet fer, ja que el tema del diàleg és ben diferent: aquí es ressegueix la forma com els mots viatgen, com s’infiltren en camps semàntics amb els quals, originalment, no tenen relació, com i per què alguns mots passen a integrar el lèxic d’altres llengües, i encara com, de vegades, els mots tornen al seu àmbit original havent adquirit significats bastant diferents.

El quart diàleg se situa en relació directa amb l’anterior. Pren com a títol Més coses sobre la història semàntica dels mots (p. 103-139) i està dedicat al personatge de l’Antic Testament que fou engolit per una balena, Jonàs. S’inicia amb el tema dels arcaismes semàntics en les frases fetes, donant com a exemple l’expressió castellana son marido y mujer (p. 104) i contraposant el terme mujer amb els mots catalans dona i muller. El capítol segueix altres camins per a justificar l’evolució semàntica dels mots, com hi interfereixen d’altres factors i com aquestes transformacions es relacionen amb els comportaments humans, i acaba amb la història “extraordinària” i “excepcional” –paraules textuals del professor Joan Bastardas– de l’adverbi i adjectiu català prou (p. 135).

El tema amb el qual arribem a l’últim dels cinc diàlegs s’anomena, ben a propòsit, Llengua i temperament. La vida i la mort dels mots (p. 141-163). Està dedicat a Jonatan, fill del rei Saül, amb qui moriria a mans dels filisteus. En aquest capítol es postula la viabilitat o inviabilitat d’un estudi sobre la correlació entre un idioma i el tarannà del poble que s’hi veu identificat. Es fa una crida d’atenció al fet que tant el sentiment de menyspreu com un amor cec per la llengua poden dur a incórrer en conclusions etimològiques equivocades, i en Joan afirma:

[…] Creure que és cosa pròpia d’una llengua allò que, ben analitzat, descobrim que obeeix a una tendència general, és un dels riscos que caldrà córrer quan parlem de «llengua i temperament». […] (p. 149)

Aquest és, sens dubte, dels cinc diàlegs que mantenen en Joan i en Ramon, el que presenta una perspectiva sociolingüística més marcada.

El llibre s’acaba poques pàgines després, però no sense oferir, abans, un llistat de referències bibliogràfiques (p. 165-168) que té com a objectiu principal el de facilitar al lector interessat en l’etimologia i la semàntica històrica lexical una aproximació més fàcil a les obres i estudis esmentats de forma incompleta al llarg de l’obra. S’hi segueix un índex alfabètic (p. 169-178) que és, en realitat, un índex remissiu dels 803 mots tractats en aquest –malgrat tot– “petit” assaig, si l’autor d’aquesta ressenya no s’ha equivocat en el seu càlcul.

Em sembla important remarcar el fet que, des del primer capítol i al llarg de tota l’obra, Bastardas no es limita a explicar històries de mots, etimologies d’un ventall immens de paraules, la qual cosa, per si sola, ja seria admirable. A part d’això, s’hi poden trobar autèntiques monografies sobre temes força actuals, ja sigui en l’àmbit lingüístic general com específicament del català. Mitjançant observacions puntuals però regulars, l’autor expressa, per exemple, la seva preocupació per la situació lèxica del català davant del gran poder que hi exerceix el castellà, posa en debat la qüestió del mètode que s’utilitza en el camp de la semàntica històrica, remarca la importància que s’ha d’atribuir a la paraula escrita a l’hora d’investigar l’origen de les paraules, treu damunt la taula la filosofia del llenguatge, la disciplina filològica, i moltes altres qüestions.

Per últim, no puc concloure aquest escrit sense abans afirmar –si les meves paraules fins ara no ho havien deixat clar– l’intens goig que m’ha produït la lectura dels cinc Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots, de l’autoria del professor Joan Bastardas. Només lamento que avui dia sigui impossible de trobar aquesta obra als prestatges de les llibreries, ja que es troba exhaurida sense cap previsió de retornar al circuit comercial.

Barcelona, 01 de desembre de 2008

David Pinheiro