Santa Restituta

Tinc una aplicació de Google que cada dia m’informa dels sants que se celebren aquell dia i que ja m’ha fet quedar bé en més d’una ocasió. Resulta que fins i tot la Selene, una excompanya de feina, té sant, i això que ella no ho sabia. És el 2 d’abril.

Avui, Google m’informa que el 17 de maig és el sant de tots aquells que hagin estat batejats amb els noms d’Adrion, Heradio, Pascal, Pascual i Restituta. Restituta??? Ai, pobra nena… Gràcies a aquesta aplicació ja m’havia adonat que hi ha noms que sonen molt, però molt malament, com a mínim a les nostres orelles actuals, però com aquest –i amb perdó a totes les Restitutes–, cap!

Intueixo que “Restituta” deu tenir alguna relació amb “restituir”, un verb ple de connotacions positives, però com que s’assembla tant a… “prostituta”… (ho sento però és que s’hi assembla, sí o no??), decideixo esbrinar-ne l’etimologia.

Buscant l’entrada “prostituta” al diccionari ja he ficat la pota i m’és d’una feminista radical m’hauria titllat de masclista… I és que, com tots els noms amb marca de gènere, el que surt al diccionari és el masculí, per la qual cosa si busco “prostituta” no trobaré res. Això del masculí com a referència és un dels tòpics que es fan servir per les feministes radicals i altres col·lectius, com els “progres” i els anarquistes, quan es volen fer veure com a víctimes d’una societat masclista. És un tòpic fruit d’un malentès que ara m’ocuparia un temps preciós a explicar però que està relacionat amb una convenció lexicogràfica, i aquesta, per la seva banda, està basada en la premissa que el gènere masculí (gènere morfològic, no pas genital, no pas sexe) és el que els lingüistes anomenen [- marcat], és a dir, “menys marcat”, en tant que és el més bàsic. El femení vindria a ser, a la majoria dels casos, la forma masculina amb l’afegitó de la marca de femení (la -a), amb la qual cosa el femení és l’element [+ marcat], és a dir, “més marcat”.

En fi, no m’hi entretindré més. Hauré de buscar l’entrada “prostitut” i ara sí, el diccionari em torna la definició que tots coneixem. Em diu, a més a més, que prové de l’adjectiu llatí amb el mateix significat PROSTITUTUS, -A, -UM.

Agafo el diccionari de Llatí-Català i veig que PROSTITUTUS, que vol dir això mateix, em reencamina a PROSTITUO, que és la primera persona singular del Present de l’Indicatiu del verb “prostituir”, i, aquest, m’aconsella que miri el prefix PRO-, per una banda, i el verb STATUO, per altra. Evidentment “prostituir” està format per la idea de “pro-“, és a dir, la idea d’anar endavant o ser al davant, i la idea de STATUERE, estar dret, exposat. D’aquí ve el mot “estàtua”, per exemple…

Una pàgina web xilena m’ajuda a desentrellar definitivament l’origen de la paraula “prostituta” i del seu significat. Segons l’autor, “prostituta” ve de la idea d’estar com que exposada, potser dempeus, a la vista, d’una forma destacada. I diu encara que sobre la idea de STATUERE, l’historiador grec Heròdot hauria narrat el següent (ho transcric literalment):

“Los babilonios tienen una ley muy vergonzosa: toda mujer nacida en la patria, está obligada na vez en su vida a ir al templo de Venus para entregarse en él a un extranjero. Muchas de ellas, orgullosas por sus riquezas, se desdeñan por confundirse con las otras, y se hacen llevar al templo en lujosos carruajes cubiertos. Allí permanecen sentadas, teniendo a su espalda un gran número de esclavos que las han acompañado. Pero la mayor parte de los demás consurrentes se sientan en tierra, en un sitio dependiente del templo de Venus, con una corona de flores en la cabeza. Unas llegan, otras se retiran, viéndose por todas partes sitios circunscritos por cuerdas extendidas. Los extranjeros se pasean por calles intermedias y eligen a su antojo una de aquellas mujeres. Cuando una de las presentes a tomado asiento en el lugar sagrado, no puede volver a casa sin que algún extranjero le haya arrojado dinero en el regazo, y sin que haya tenido comercio con ella fuera del sagrado recinto. Al arrojarle el dinero el extranjero le dice: “Invoco a la Diosa Milita”.

Em dono per satisfet pel que fa a “prostituta”. Pel que fa l’etimologia de “Restituta”, el diccionari no m’ha ajudat gaire… El verb RESTITUO significa ‘reconstruir, restablir, guarir, restaurar, restituir, reparar’… El camp semàntic és bastant clar, però no m’acaba d’indicar el significat exacte d’aquest nom… Faig una cerca al Google i em trobo amb una possible resposta:

Restituta, aquella que viu una segona joventut.

Ara sí que em dono per satisfet. Em faltaria només investigar una mica la història d’aquesta santa… però ho deixaré per a un altre moment.

FELICITATS A TOTES LES RESTITUTES!!

Los cuentacuentos

Us recomano un vídeo documental sobre els cuentacuentos i les relacions que hi ha entre la literatura oral, tradicional, i l’escrita. A títol de curiositat, en aquest vídeo podrem sentir contes explicats en diverses llengües d’Espanya, des del gallec fins al català de mallorca, passant per l’euskara.

Aquest documental forma part d’una secció de La 2 anomenada Los documentales de Cultural.es i podreu accedir-hi directament a través d’aquest enllaç.

Imatge del vídeo "Los cuentacuentos".

Comentari de text: Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa

Lúcio: […] Açò pasa ab veritat així com ho dich, y de aquí ve lo scàndol que yo prench en veure per a vuy tan absolutament se abrasa la llengua castellana, fins a dins de Barcelona, per los principals senyors y altres cavallers de Catalunya, recordantme que en altre temps no donaven lloch ad aquest abús los magnànims reys de Aragó. Y no dich que la castellana no sia gentil llengua y per tal tinguda, y també confesse que és necessari saberla les personas principals, perquè és l’espanyola que en tota Europa se coneix, però condemne y reprove lo ordinàriament parlarla entre nosaltres, perquè d’assò se pot seguir que a poch a poch se lleve de rael la de la pàtria i així pareixeria ser per los castellans conquistada.

D. Pedro: No estich mal ab lo que diu, que sert ya comensa a passar de la ralla aquest abús, tant y més que assí, allà en València entre nosaltres. […]

Fragment de Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig.

(1557, edició d’Eulàlia Duran [1981], p. 134)

 

Comentari de text

El fragment que em proposo de comentar s’emmarca en un període indefugible de la història dels Països Catalans pel que fa les repercussions socials, polítiques i, d’una forma especial, lingüístiques que n’esdevindrien.

Ens trobem al s. xvi. Carles I, emperador d’Àustria i rei de Castella, havia heretat dels Reis Catòlics la sobirania de la Corona d’Aragó i s’assumia com a cap d’un imperi immens que, entre d’altres coses, annexava els Països Catalans a Castella. La relació que unia aquestes dues entitats nacionals es basava en un pacte entre iguals, però la influència imperial de la monarquia hispànica ben aviat es va fer notar en el si de les institucions catalanes i aquest fet va donar origen a conflictes polítics i socials. A nivell sociolingüístic s’inicia un procés molt gradual de substitució del català pel castellà en territoris on el català era la llengua autòctona. Aquest procés es du a terme, en primera instància, als estaments socials més elevats i té com a màxim exponent el País Valencià, fruit, entre d’altres factors, de la Guerra de les Germanies.

Pel que fa el present fragment, cal dir que està extret de Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) i que és d’autoria de Cristòfol Despuig. Es tracta d’una obra de característiques renaixentistes que s’entreveuen, a títol d’exemple, per la forma adoptada: els diàlegs. Està formada per una dedicatòria inicial a la qual se segueixen sis col·loquis entre tres personatges que debaten moltes de les qüestions que agitaven la societat catalana de l’època. Ens interessa sobretot les reflexions fetes al voltant de la situació politicolingüística, de les quals aquest fragment n’és un exemple.

Lúcio és un cavaller culte, natural de Tortosa, que sembla albirar el procés de glotofàgia que amenaça el català. El seu interlocutor, Don Pedro, és un diplomàtic valencià que també es mostra preocupat per la situació de la seva llengua, alhora que remarca l’especial intensitat de l’acció castellanitzadora a València. Del discurs d’aquests dos personatges es pot inferir alguna informació respecte les idees lingüístiques de l’època. Així, doncs, s’intueix que el castellà ha penetrat molt ràpidament i implacable pertot el territori de parla catalana, la qual cosa no deixa de sorprendre i fins i tot xocar aquests dos cavallers, que recorden com durant el regnat dels reis d’Aragó aquest “abús” [sic] seria impensable. Així mateix és interessant l’observació “[…] fins a dins de Barcelona […]”, que denota com un territori tan intrínsecament catalanoparlant comença ja a donar mostres d’un desequilibri lingüístic. S’entén, també, que el procés de substitució lingüística es feia notar sobretot en els estaments socials més alts, als quals s’al·ludeix amb l’expressió “[…] los principals senyors y altres cavallers de Catalunya […]”. Tanmateix, la part d’aquest discurs que, personalment, em sembla més significativa és la breu apologia a la llengua castellana amb què es contraresten les crítiques a la nova situació lingüística. L’autor és un home del seu temps, culte i il·lustrat i, com a tal, és conscient de les conseqüències que li poden advenir arran de determinades observacions en un context antagònic a la defensa d’ideals catalanistes, si se’m permet l’anacronisme d’aquest concepte. Li cal, per tant, justificar la seva postura tot lloant les virtuts de la llengua castellana. Per altra banda, aquesta apologia fa palesa la importància i la representativitat que en aquella època ja tenia el castellà arreu d’Europa, la qual cosa la feia necessària entre “[…] les personas principals […]”.

Si allò exposat anteriorment s’infereix de la intervenció de Lúcio, la resposta de Don Pedro, que s’hi segueix, ho confirma i reitera, tot afegint que la situació és encara més preocupant a València, la qual cosa s’entén considerant l’escenari resultant de la Guerra de les Germanies.

Aquesta obra, més enllà del que es fa palès en aquest fragment, és sens dubte un testimoni important de la situació que es va originar en el context de la unió dinàstica. Si ens centrem estrictament en el marc sociolingüístic, el personatge de Lúcio se’ns presenta com a visionari i, sens dubte, força lúcid, si se’m permet el joc etimològic. Tant és així que moltes de les reivindicacions i crítiques que fa són vigents a l’actualitat i, de forma molt destacada, al País Valencià, on les classes dominants presenten encara un vincle indissociable amb la Corona espanyola i la llengua castellana.

 

David Pinheiro

Barcelona, 08 de març de 2011

Ressenya de la “Introducció” a Els Països Catalans i Espanya: ser o no ser

SOLERVICENS, P. (1988), “Introducció”, a Els Països Catalans i Espanya: ser o no ser. València: E. Climent Editor, p. 13-25.

 

És pràctica corrent encetar una obra o un capítol amb una citació més o menys afortunada. El capítol introductori que analitzo a la present ressenya no és excepció: l’autor citat és l’eminent historiador i hispanista J. H. Elliott i la citació que se’n fa, de la categoria de les afortunades, lluny de constituir un mer adorn és la síntesi perfecta de la qüestió sobre la qual es reflexiona en aquest apartat; a saber, la realitat plural, permanentment polèmica i sovint mal entesa d’Espanya, en el passat i en el present, i la situació dels Països Catalans en aquest context.

Aquest capítol està format per un bloc únic en què l’autor, el filòleg i professor Josep Solervicens i Bo, introdueix la qüestió que abans he referit i presenta l’objecte de l’estudi que l’ocuparà al llarg del llibre, és a dir, la imatge i les concepcions que els intel·lectuals peninsulars del s. XVI tenien d’Espanya, dels Països Catalans i de la seva realitat lingüística, les quals s’infereixen de les polèmiques –a vegades feroces– elaborades i contestades pels mateixos intel·lectuals.

S’inicia aquest capítol amb una al·lusió als plantejaments de l’humanista català Cristòfor Despuig (s. XVI) entorn de les diferents concepcions que tenen Espanya i els Països Catalans d’aquesta “Pell de Brau” –curiosa metàfora del territori peninsular– en què rauen els fonaments de totes dues entitats nacionals. Aquí s’introdueix la dicotomia, que es repetirà sovint al llarg de l’escrit, de ser de dret en oposició a ser de fet català o espanyol en aquest marc polític. Tot seguit, Solervicens invoca Joan Fuster en lamentar l’absència d’estudis centrats en una història cultural i presenta els objectius que es proposa treballar al llarg dels següents capítols. Aquests objectius, que ja he esmentat a l’inici d’aquesta ressenya, es revesteixen d’especial interès i rellevància en tant que molts conflictes del s. XVI, així com els arguments i les polèmiques que generen, segueixen vigents a l’actualitat. Fet això, i recorrent metafòricament a un camp lèxic teatral, ens presenta l’escenari, els personatges (és a dir, una tria d’intel·lectuals del s. XVI) i el marc teòric en què decorrerà l’acció. Ressona encara en el cap d’aquest lector una afirmació que Solervicens fa en aquest punt, ja sigui pel fort posicionament ideològic que l’autor deixa entreveure, ja sigui per la percepció –sens dubte vinculada a l’ús de formes verbals en temps present– que l’autor, a l’hora d’expressar-la, tant pot tenir en ment el s. XVI com l’actualitat. Diu Solervicens que mentre les conquestes de la Corona d’Aragó es caracteritzen per federar territoris, conjugant imperi i llibertat, Castella es caracteritza per “[…] assimilar sempre els nous territoris conquerits, convertint-los tots en Castella.”

Després d’una digressió en què es fan referències obligades als conflictes politicolingüístics del segle XVI amb puntualitzacions sobre l’estatus de les llengües catalana i castellana, als esdeveniments històrics que dibuixarien l’època, i fent encara una referència al món llegendari utilitzat per refermar posicions ideològiques variades, l’autor arriba al final d’aquest capítol amb una justificació per a l’ús que farà del terme modern “Països Catalans”. Les últimes ratlles, a tall de conclusió, recorden fins a quin punt la crisi nacional engegada en el decurs del s. XVI és encara ben visible en el context sociopolític actual.

Acabada la lectura d’aquesta introducció se suposa que començarà la lectura de la resta de capítols, però si considerem la crispació que es viu entorn de les qüestions nacionals i hi afegim la postura ideològica de l’autor, que fàcilment s’intueix a partir d’un discurs articulat tostemps en clau catalanista, hom es pregunta quin públic girarà la pàgina i seguirà llegint. Val aquesta observació per recordar que, de forma genèrica, els lectors no són receptius a qualssevol veritats: tan sols ho són a les que es corresponen amb els seus horitzons d’expectatives personals. Així, doncs, es dóna per suposat que l’autor compta amb la complicitat d’un lector especialment receptiu a una lectura de la història en clau catalanista i desvinculada d’artificis políticament correctes, però tanmateix cal advertir que aquest fet no implica necessàriament una manca de precisió o de rigor històric.

Pel que fa l’estil, s’agraeix que sigui fluït i elegant, tocant tot sovint un registre proper al literari sense que el gènere ho reclami. Si a això afegim la pervivència de les qüestions tractades i la facilitat de lectura, aquesta obra esdevé adequada a un públic variat i no necessàriament expert que sens dubte disposarà de noves claus per desconstruir un període tan bulliciós a nivell social, polític i ideològic com l’actual.

 

Barcelona, 08 de març de 2011

David Pinheiro

Jaume Reixach i la campanya “Jo no t’espero”

M’han sorprès les declaracions d’en Jaume Reixach, capellà i escriptor, en una entrevista que li va fer VilaWeb TV i que surt en portada avui, dia 04/11/10. Sobre la visita del papa a Barcelona el proper cap de setmana, Jaume Reixach, representant el col·lectiu cristià Església Plural, “opina que la visita no deixa de ser una operació de marketing i que en lloc d’això caldria fomentar la relació entre el Vaticà i l’Església del nostre país d’una manera més directa”, fent servir les paraules de la mateixa periodista.

Vet aquí la transcripció que he fet de les diferents intervencions d’en Jaume Reixach:

No sóc partidari d’aquests viatges papals fastuosos que porten implícit, ja, un bany de multituds provocat sens dubte tant pels mitjans com pels mecanismes de la mateixa Església, perquè no se’n treu cap més fruit que no sigui una certa publicitat, i jo ni de la religió catòlica ni de cap religió sóc partidari de publicitat. La religió es viu, i avui dia no fa falta ni tan sols fer proselitisme perquè hi ha informació a tots els llocs, si algú tingués desitjos de conèixer, de saber o en el millor dels casos de convertir-se. La visita del papa només la concebo com a visita pastoral.

L’església universal és una multinacional d’esglésies locals, i qui hi aporta els feligresos i qui viu els problemes són els capellans de parròquia. Si estan degudament representats en una visita del papa, no automàticament representats pel bisbe perquè el bisbe no l’hem triat nosaltres, no hi ha cap procés democràtic en aquí, que com a mínim hi fos aquesta representació, aleshores això deixaria un fruit i prou que es comentaria, tant les declaracions del papa com els acords als quals s’hagués arribat, un dels quals seria per exemple el reconeixement de les diòcesis catalanes formant part d’un sol arquebisbat que podria ser el de Barcelona cap i casal de Catalunya.

A mi em sembla desorbitat. És a dir, que el papa estigui a dintre d’una basílica no fa necessari que quatre carrers hagin de quedar acordonats, que tota la ciutat se n’hagi de ressentir. Estem a l’època de la laïcitat. Estem a l’època de la democràcia. I això no vol dir que la religió hagi de viure només de portes endintre — que tant de bo fos capaç de fer-ho, perquè la religió creix en profunditat, i està creixent externament, i creix externament, converteix la gent religiosa en fanàtics, en fanatisme, en fonamentalisme. Ho veiem en els països musulmans però ho veiem també aquí. Aquesta competència que hi ha, és a dir, aquest voler enlluernar amb la visita del papa de tal manera que els reis i les autoritats… això forma part de la teologia del segle XII, de Sant Tomàs.

Aprofito per fer-ne 5 cèntims dels arguments sobre els quals s’articula l’activitat de la campanya “Jo no t’espero”. Segons el seu portaveu (i fent servir les seves paraules, marcades per les cometes), la campanya es basa en dos grans blocs:

1. Catalunya es caracteritza per l’existència d’una “pluralitat d’opcions de consciència, d’entendre la vida, la transcendència, l’espiritualitat, i cap religió, cap moral privada, pot aspirar a monopolitzar l’espai públic i presentar-se com a única”.
2. Es qüestiona el Principi de la laïcitat que separa l’Església de l’Estat, ja que al cap de 3o anys de democràcia l’Església catòlica continua gaudint de privilegis que deriven d’un concordat entre el Vaticà i l’Estat espanyol. Es posa de manifest, a més a més, que la visita del papa inclou un component privat –la sacralització del temple– i que, per tant, el viatge no hauria d’estar sufragat per tota la societat (a través dels impostos), sinó per la mateixa Església catòlica. S’acusa la confusió entre ser cap d’Estat i líder religiós.

L’Evangeli segons José Saramago

Feia anys que arrossegava un deute amb en José Saramago. No tenia perdó que, havent-se merescut un premi Nobel de la Literatura i sent, com jo, portuguès, encara em qüestionés sobre la rellevància de la seva obra. La veritat, però, és que l’última novel·la que vaig llegir seva, Tots els noms, em va decebre bastant… Sembla un macroconte kafkià massa ensucrat que es podria haver explicat de forma molt més breu i encara sortiria guanyant. A més, quan hem llegit uns quants llibres seus ens quedem amb la sensació de retrobar-nos sovint amb els mateixos personatges: li encantava escriure sobre el descobriment de l’amor per part d’un home i d’una dona en un moment ja avançat de la seva vida, i aquesta parella acaba sent una mena de leitmotiv de la seva obra. En realitat, sempre he pensat que aquesta parella no era més que un alter-ego de l’autor mateix i la seva dona, la Pilar, a qui tots els llibres estan dedicats —o, si no, almenys la majoria dels que he llegit—, però això no passa d’una teoria casolana meva. Suposava que l’originalitat d’en Saramago raïa en els autèntics laboratoris sociològics que construïa amb la seva ficció, en els quals, per cert, l’ésser humà no acostumava a ensenyar la seva millor cara, malgrat el raig de sol, és a dir, d’humanitat i esperança, que, en algun punt, sempre es deixava entreveure. Era, crec, un pessimista irònic, molt crític amb la societat (imagino una societat europea —occidental, com a molt—, però en cap cas associada a un país en concret i tampoc una societat globalitzada), un intel·lectual que no escrivia simplement per a entretenir, sinó per a pregonar paràboles i plantejar societats alternatives. Però tenia el seu sentit de l’humor, que es feia palès a través de la ironia més que no pas dels tradicionals elements còmics, així com una enorme tendresa que es manifestava en el tal raig de sol que he dit abans. Confesso que vaig arribar a pensar coses pitjors, com que la seva originalitat consistia en expressar-se mitjançant frases quilomètriques formades per una sintaxi massa lliure i una puntuació incongruent. Aquesta era, sens dubte, la seva imatge de marca: la capacitat (o la voluntat) d’expressar-se en un registre molt formal però estructuralment col·loquial, és a dir, ple de marques d’oralitat. Vaja, que deia coses complicades amb frases que semblaven escrites per a ser llegides en veu alta. Així de senzill, així de complicat.

Tot aquest preàmbul per dir que la imatge que tenia d’en Saramago està en ple procés de mutació. La meva mare, que fa menys de dues setmanes era aquí a casa gaudint unes merescudes (i sorprenents!) vacances, va tenir l’amabilitat de portar-me aquell llibre que donaria títol a aquest post si en lloc de “Saramago” hi hagués escrit “Jesucrist”, i que feia tants anys tenia pendent de llegir. Aquell llibre que, també, diguem-ho tot, va generar tanta polèmica i el va catapultar definitivament a la fama: O Evangelho segundo Jesús Cristo. El tinc a mitges, de manera que encara em podria desenganyar, però no ho crec pas. És una obra magnífica, magistral, i estranyament original! Se’m fa incomprensible que a ningú no se li hagi acudit mai d’escriure-la! No deixa de ser l’arquiconeguda història de Jesús, però novel·lada. I això que d’aquesta història se’n van fer oratoris, pel·lícules, pintures…

Parlem, doncs, d’aquesta obra i dels motius que la fan tan especial i polèmica.

Saramago va viure l’ateisme amb la mateixa fe i convicció que els cristians creuen en Crist. A voltes va semblar un predicador, un evangelista de l’ateisme, si aquesta expressió no resultés un pèl contradictòria, però, a ser honest, no crec que aquesta hagi estat mai una voluntat expressa. Saramago era, abans de res —o així em sembla—, un home lliure que predicava la llibertat, però no només la lliberat del cos, d’expressió, de pensament, sinó una llibertat molt més profunda i absoluta. Ser lliure implica fins i tot ser capaç de deslligar-se de les cadenes de la tradició, del que es dóna per suposat, de les expectatives socials, dels tabús; implica rebutjar els dogmes i contrastar l’univers simbòlic en què hom es mou, i implica, també, desconstruir, entendre i qüestionar les convencions sense aquella por tan arrelada, per molt que artificial, de pecar.  Això, en el meu entendre, és el que Saramago s’atreveix a fer en aquesta obra, i utilitzo el verb “atrevir-se” amb tota la intencionalitat, perquè mentre que el comú dels mortals es desfà en vènies davant de la pedra sagrada i se’n va, que els seus ulls seculars no estan fets per a tan santes visions, en José Saramago gosa aixecar la pedra sagrada per veure què s’hi amaga a sota.

Saramago assumeix el patrimoni religiós que ha heretat de la seva cultura, el cristianisme i, en concret, el catolicisme, però no hi participa, ans el veu com una mena de monolit fossilitzat en torn al qual gravita, sense cap altre profit que no sigui el de gravitar, bona part de l’espècie humana. Mentrestant, i encara des de la perspectiva irònica de Saramago, Déu ens guaita des d’allà dalt com un nen que vigila un niu de formigues atrafegades, ignorants d’haver-se convertit en la joguina predilecta d’algú que juga a ser déu. De fet, el Déu d’aquesta obra és un déu que s’equivoca, però que té la gran virtut de saber carregar els seus errors a les espatlles dels homes, que se’ls fan seus sense dubtar i encara El lloen per les seves obres misterioses, mai millor dit. En canvi, mai haurem vist una Maria tan carnal, un Josep amb tanta densitat psicològica, i uns drames bíblics tan vívids i realistes, encara que no segueixin fil per randa l’argument dels evangelis bíblics.

A banda de l’evident crítica al cristianisme, a allò que té d’il·lògic i afectat i que fa caure el més racional dels homes en les més grans contradiccions, aquesta és una novel·la grandiosa que val per ella mateixa. La forma única i, amb tot, tan natural i espontània en què Saramago reescriu la història de Jesús, aquest relat que forma part del repertori popular des de temps tan antics, només és comparable amb la meravella que el mateix Déu va saber esculpir del fang a l’Antic Testament. Saramago ens dóna a conèixer gent real, els seus costums i les vicissituts de la seva època d’una forma mai no vista: culta, franca, humana, crítica, gens afectada i amb fonament històric.

Aquesta és sens dubte l’obra d’una vida, sigui per a qui l’escriu com per a qui la llegeix, i per això mateix s’ha guanyat el lloc humil però orgullós que ocupa a la meva biblioteca, just al costat de Caim, que ja em moro per començar a llegir…

_____________________________

Actualització del dia 4 d’agost.

He acabat la lectura de O Evangelho segundo Jesús Cristo i necessito ratificar públicament la meva apreciació d’aquesta obra i l’admiració renascuda, malgrat que pòstuma, al seu autor. És magnífica, monumental, tota una afirmació de principis… i tot un llançament de guant a l’Església, si aquesta expressió existís. Amb raó aquest Evangeli va ser rebut amb tant “odi beat”…

A les acaballes del llibre, Saramago fa que Déu i Jesús es trobin en una barqueta enmig del mar envoltats per una boira espessa que els garanteix discreció. Un cop aquí, i havent mentrestant arribat un altre personatge sorprenent, mantenen una coversa lúcida i franca on tot es diu, tot s’explica, tot guanya sentit… i on Saramago aprofita per fer la crítica més àcida a l’Església i a les religions en general que he tingut mai el goig de llegir. Amb aquest diàleg, fossin els temps uns altres i la religió en qüestió una altra, Saramago es podria fàcilment haver guanyat la mort en tots els sentits possibles: ja sigui la mort com a escriptor, ja sigui la mort en vida com la que experimenten d’altres que es veuen forçats a l’exili, ja sigui la mort més lamentable de totes, la que s’entén en sentit literal.

Si sou catòlics, aquesta obra probablement us molestarà per provocadora. Si, en canvi, no ho sou, donareu gràcies perquè algú s’ha atrevit a compondre una veritable simfonia literària que explora les dissonàncies com mai no s’ha vist, perquè fer crítica no és difícil, però fer-ho amb aquesta mestria i aquest coneixement de causa, això ja no es veu cada dia…

A paraules nècies… orelles sordes?

Inspirat per la resposta que l’Eduardo va fer a l’entrada d’en Duran i Lleida El català del cardenal Bertone:

Em posa una mica nerviós aquesta retòrica que consisteix a transformar un problema en un tòpic comparant-lo sempre amb altres problemes de molt més greus. Em refereixo a discursos del tipus “jo no hi tinc res en contra… però ara no és el moment: ara hem de parlar de l’atur / de la fam al món / de la inseguretat al carrer / de la crisi / …del Barça!”… Aquesta forma educada de dir (sense dir-ho!) que l’estat de salud de la llengua catalana importa… però tampoc no importa tant (!), em té bastant fart.

No em canso de dir que una llengua no és tan sols un instrument utilitari. Una llengua és el suport natural de la comunicació, és cert, però és molt més que això: és PATRIMONI. És el reflex d’una cultura diferenciada, d’una forma d’entendre i concebre la vida i la societat, és una impremta de la història… Una llengua és, literalment, una meravella de la naturalesa que, per la seva fragilitat, hauria d’estar protegida, de la mateixa forma que protegim les ruïnes de les vil·les antigues o les espècies en extinció. La diferència entre les ruïnes, les espècies i les llengües és que mentre les dues primeres es poden preservar en els museus, les llengües no. Quan no tenen parlants, moren, així de senzill, així d’absurd. Sort en tenim que la màquina de l’Estat-nació espanyol al llarg dels segles ha estat força incompetent perquè, si no, al català li hauria passat el mateix que a l’occità a França… Però, tot i així, déu n’hi do: el gallec s’ha convertit en una anècdota exòtica i rural, l’euskara està moribund, l’asturià no existeix, el català a València ha desaparegut en moltíssims indrets d’on era natural i avui dia està condemnat socialment… I el català a Catalunya també està molt lluny de funcionar com una llengua normal, en tots els seus registres (preguntem-nos, per exemple, per què els insults i els renecs en català fan riure…) i en tots els contextos (potser sí que hi ha reductes de catalanisme a algunes universitats, però el dia que comences a treballar en una multinacional en plena Barcelona, que no se t’acudeixi d’intervenir en català en una reunió!…).

Em fa gràcia, doncs, que després es parli d’odi al castellà o a Espanya per part dels catalans… Tan simples són els catalans? Tan emocionalment primaris? Tan difícil és posar-se a la seva pell??…

El surrealisme plurilingüe

Aquest vespre, a la recepció d’un restaurant de l’Eixample, a Barcelona.

‒ Jo li dic: «Voldria demanar taula. És aquí?»

‒ Ell em diu: «Eh… Perdón?»

‒ Jo li dic: «Per demanar taula, és aquí?»

‒ Ell em diu: «Deve parlare con il mio partner [bla, bla, bla] mettere in lista d’attesa [bla, bla, bla]…»

‒ Jo li dic: «Ah… d’acord.»

…

‒ Jo li dic: «Así que eres italiano?»

‒ Ell em diu: «No, pero estuve un tiempo en Italia y aprendí el idioma.»

[?!]

La passió de la venedora de llumins

Pot la música reinventar-se sense caure inevitablement en el dodecafonisme o la música atonal més dura? Avui tinc la indescriptible alegria d’afirmar que… SÍ! Hi ha d’altres llenguatges possibles, textures sonores originals, patrons que evoquen territoris musicals familiars mentre trillen camins nous. La novetat ja no està en fer-ho més difícil i incòmode: potser està en fer-ho senzill i orgànic, i que no es proposi simplement impressionar els sentits, sinó que arribi a aquella part del ser que em fa escriure aquestes paraules, ara, emocionat. Arvo Pärt ja havia obert una porta i provat que hi ha espais de creació alternatius, però la seva veu em semblava un crit en el desert. La Pilar Subirà, en el programa Espais Oberts que Catalunya Música està radiant en aquest precís moment, m’acaba de provar que m’equivocava. Quina alegria, déu meu!…

El compositor es diu David Lang. Va néixer l’any 1957 a Los Angeles i aquest vespre ha nascut per a mi. L’any 2008 va ser premiat amb el Premi Pulitzer a la categoria de música amb The Little Match Girl Passion (‘La passió de la venedora de llumins’, 2007), amb el qual expressa la bellesa i horror del conte de Hans Christian Andersen i es basa musicalment en la Passió Segons Sant Mateu de Bach. Estrenada pel Theatre of Voices i dirigida per Paul Hillier, podem sentir-la integralment en aquesta pàgina, on també podem llegir la concepció d’aquesta obra en paraules del mateix David Lang i sentir-lo explicar la importància de crear noves formes de viure l’experiència musical. A qui li interessi conèixer la música d’aquest compositor, li recomano vivament que escolti el programa sencer d’Espais Oberts fent clic aquí. I és que si la passió de la pobre venedora de llumins és colpidora, les altres dues obres que s’han radiat d’aquest compositor i que formen part del present àlbum no són menys impressionants: For love is strong i Evening morning day, ambdues inspirades en textos bíblics. La primera, en el Càntic dels Càntics i, la segona, en la Creació del Gènesi. També és possible de subscriure’s al podcast del programa i accedir, així, a aquestes obres.

La Regla d’Or

El jueu Tobit, a punt d’enviar el seu fill Tobies a Ragues de Mèdia a recuperar uns diners que havia dipositat a casa d’un tal Gabael, el crida i li fa una sèrie de recomanacions per tal de preparar-lo per al viatge: que no begui, que no robi, que vigili els manaments i que, en resum, «el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú». Vet aquí la Regla d’Or, la que ho engloba tot i no es deixa res.

A l’Evangeli de Mateu, l’evangelista també en fa referència, però d’una altra manera. Diu «Fes als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes». Efectivament ho és, sempre i quan no sigui interpretat per malpensats. Com Kant, per exemple… I és que, seguint aquest raonament, un sàdic potser no és més que un masoquista que segueix la Regla d’Or. De manera que Kant la va reescriure a l’estil alemany i la va rebatejar com l’Imperatiu Categòric Suprem: «obra només segons aquella màxima que vulguis que, alhora, es converteixi en llei universal». Així, no només en rectifica el problemeta de l’ambigüitat sinó que va més enllà i l’estén a tots els ciutadans que comparteixen una moral comú, siguin o no creients.

Sigui com sigui, aquesta norma ha vingut per quedar-se i és coneguda fins i tot fora de la Bíblia, encara que amb múltiples fórmules:

L’Hinduisme recomana, en el Mahabharata:

«No facis als altres el que no desitgis que et facin a tu […]. En això consisteix el dharma. Observa aquesta norma.»

El Judaisme dicta, en el Talmud babiloni:

«El que és odiós per a tu, no ho facis al teu veí; en això consisteix la Torà; la resta són interpretacions; aprèn-ho.»

El Zoroatrisme diu, en el Dadistan-i-Dinik:

«La naturalesa humana només és bona quan no fa a una altra el que no és bo per a ella mateixa.»

El Budisme postula, en el Dhammapada del Tibet:

«No facis als altres la mena de mal que tu trobaries dolorós.»

El Confucianisme esmenta, a Anacletes, o Converses de Confuci, per Confuci:

«No facis als altres el que no vulguis que et facin a tu.»

L’Islam, a La Sunna, explica en paraules d’El Hadit:

«Ningú de vosaltres serà creient fins que no desitgi per a un altre el mateix que desitja per a ell mateix.»

(Que curiós que l’Islam incorri en la mateixa ambigüitat del Cristianisme, no?…)

El Bahaisme, segons paraules de Bahā’ Allāh a Les Paraules Amagades, mana:

«No atribuïu a cap ànima allò que no us atribuiríeu a vosaltres mateixos, i no digueu el que no feu. Aquest és el meu manament; observeu-lo.»

I, finalment, al Sopranisme (sèrie de televisió Els Sopranos), Tony, Episodi 12:

«Apallissa l’altre amb el mateix respecte amb què voldries que ell t’apallissés a tu, you know what I mean?»

.

Bibliografia:

KLEIN, Daniel, CATHCART, Thomas, Plató i un ornitorinc entren en un bar…, La Campana, Barcelona, 2008(4)

Associació Bíblica de Catalunya (Ed.), Bíblia [Bíblia catalana, traducció interconfessional], Barcelona, 2008(12)